El turisme a Barcelona
L’èxit turístic d’una ciutat també és una expressió de la seva capacitat d’atracció en molts altres àmbits, com és l’auge del comerç de les botigues de luxe, especialment al passeig de Gràcia
© Oh-Barcelona.com
L’increment del nombre de turistes presenta molts aspectes beneficiosos, però també comporta una certa saturació en alguns barris de la capital i en algunes poblacions de la costa on ha generat tensions i conflictes entre hostes i residents. Catalunya es manté com la principal destinació turística de l’Estat espanyol amb el 25,3% del total (seguida de les Illes Balears amb el 24,7% i Andalusia amb el 12,7%). Val a dir que la fortalesa turística de Catalunya està sotmesa a una forta dependència de sis països que aquest any han concentrat gairebé el 60% d’afluència turística (França, 25,4%; el Regne Unit, 11,7; Alemanya, 9%; Itàlia, 4,8%; els països nòrdics, 5%, i els Estats Units, 4,6%).
Barcelona va acollir gairebé més d’una tercera part dels 17.400.000 turistes que van visitar Catalunya l’any 2015, atès que ha esdevingut, després de l’èxit dels Jocs Olímpics del 1992, un referent mundial, i la "marca Barcelona" ha assolit un prestigi internacional inqüestionable. Malgrat la crisi econòmica i les seves seqüeles, la Ciutat Comtal ha mantingut –en una època de conflictes bèl·lics a la riba de la Mediterrània i d’atemptats a altres destinacions turístiques europees– l’atractiu turístic i, fins i tot, ha incrementat la seva posició competitiva en el camp del turisme internacional.
Els Jocs Olímpics i, sobretot, la gran transformació urbana que va protagonitzar la ciutat, van col·locar Barcelona en el mapa de les ciutats més dinàmiques, innovadores i atractives del món, i van contribuir, alhora, a redescobrir la part històrica, especialment de Ciutat Vella i el Barri Gòtic, i l’Eixample d’Ildefons Cerdà, i a reivindicar el Modernisme català, utilitzant Antoni Gaudí com a principal reclam. Dels cinc espais d’interès arquitectònic de la ciutat, els quatre més visitats –la Sagrada Família, el parc Güell, la Casa Batlló i la Pedrera– són obres del geni de Reus. El temple de la Sagrada Família amb 3.722.540 visitants i el parc Güell amb 2.761.436, l’any 2015, van ser els espais arquitectònics més visitats de la ciutat.
Un altre dels punts forts de la ciutat és la proliferació d’espais d’oci que li donen un caràcter festiu gairebé cada dia de la setmana durant tot l’any. Igualment, Barcelona ha fet una aposta decidida per una cuina d’avantguarda de primer nivell, juntament amb restaurants informals, lúdics, que gaudeixen d’un nivell de qualitat extraordinari. El 2016, el restaurant Lasarte de Barcelona va obtenir una tercera estrella Michelin per a la Guia del 2017. El mestratge de Ferran Adrià i el Celler de Can Roca, considerat com el millor restaurant del món, han fet que Catalunya i la seva capital esdevinguin un referent gastronòmic.
Barcelona és una ciutat eminentment mediterrània i oberta, fruit d’una llarga història de conflictes i mestissatges; una ciutat acollidora, eclèctica, divertida i cosmopolita; un enclavament urbà que encaixa amb el concepte de "ciutat creativa" formulat per Richard Florida. El Gaixample, la zona de l’Eixample on abunden comerços i centres d’oci amb temàtica gai, s’ha convertit en exemple paradigmàtic del que és una àrea creativa, oberta i tolerant.
L’èxit turístic d’una ciutat també és una expressió de la seva capacitat d’atracció en molts altres àmbits, com ara el rodatge de pel·lícules i espots publicitaris, concerts d’estrelles mundials, exposicions, grans esdeveniments esportius, fires i congressos internacionals, etc. Destaca el poder d’atracció de La Roca Village (a 40 minuts del centre de la capital), al costat d’altres centres comercials de la ciutat com, per exemple, l’Illa Diagonal, i l’auge del comerç de les botigues de luxe, especialment al passeig de Gràcia.
Igualment, els seus centres universitaris i de recerca –és un important pol de recerca de prestigi internacional en el camp de la biomedicina– acullen una nombrosa població estudiantil flotant procedent d’arreu del món. D’altra banda, el Barça representa un model de gestió esportiva de referència global, amb èxits esportius d’alta projecció mediàtica i que, més enllà del futbol, han contribuït també a crear una imatge positiva de la ciutat. No és casual que l’any 2015 el Museu del Barça va ser el museu més visitat de Catalunya, amb 1.785.903 visites.
Barcelona –sense ser capital d’Estat– ocupa la quarta posició en el rànquing de principals destinacions turístiques europees per darrere de Londres, París i Roma. Del 2005 al 2015 va passar de 3.913.766 turistes internacionals a 6.617.316 (xifra que representa un increment del 69,1%). Com assenyala Antonio Donaire, demògraf expert en turisme, "Barcelona és un cas excepcional en el mapa internacional de ciutats atractives". És una nouvinguda en aquest rànquing mundial, al costat de ciutats com Sydney, Pequín o Bangkok. Es tracta, tanmateix, d’una situació fràgil i inestable, i existeix el perill que la ciutat torni a ser "invisible".
La turistificació i el risc de la turismofòbia
Segons les dades del Consell Internacional d’Aeroports d’Europa, l’aeroport del Prat va ser, en el primer semestre del 2016, l’aeròdrom europeu que va tenir un creixement més gran en el nombre de passatgers, amb una progressió del 12,7% respecte al primer semestre del 2015. D’altra banda, el Port de Barcelona ha esdevingut el principal port de creuers d’Europa, i l’any 2016 el nombre de creueristes va ser de 2,7 milions (amb un increment del 10% respecte de l’any anterior).
Les grans xifres, però, no poden amagar les reaccions negatives que ha suscitat la turistificació de la ciutat (cosa que també s’esdevé en altres ciutats com, per exemple, Palma, Venècia o Praga). L’èxit de la marca Barcelona i l’expansió de l’activitat turística han provocat una creixent inquietud per part de la ciutadania sobre la turistificació, és a dir, els "efectes perversos" que provoca el turisme massiu que es concentra especialment en algunes àrees de la ciutat. Fins i tot es posen de manifest algunes actituds de rebuig i de menyspreu contra la població forastera que ratllen la turismofòbia.
Segons la percepció dels barcelonins, el turisme s’ha convertit en un dels problemes més greus de la ciutat. Segons l’Enquesta de Serveis Municipals del 2016, el turisme va ser percebut pels enquestats com el segon problema més greu de la ciutat, juntament amb la circulació i el trànsit, per darrere de l’atur i les condicions de treball i per davant de la inseguretat i la neteja. Tot i que la major part dels sis mil enquestats van considerar que el turisme no els afecta a ells directament, l’enquesta sí que va posar de manifest un neguit creixent amb relació a aquest tema en els barris més saturats de la ciutat.
En poc temps, en el discurs públic s’ha passat de celebrar el turisme com l’expressió de l’èxit i el reconeixement internacional de la ciutat a considerar-lo un problema de primer ordre que genera incomoditats als veïns i afebleix el teixit social i el comerç local.
El barri de la Barceloneta és un dels més atractius per als turistes, la qual cosa ha provocat el rebuig dels seus veïns, que s’han manifestat en contra dels pisos turístics i de la gentrificació
© Guillem Carbonell
Es constata que la proliferació de pisos turístics –especialment els pisos il·legals– creen una gran disbauxa i tensions veïnals, sobretot a les nits. Així, al barri de la Barceloneta, s’han succeït les manifestacions de protesta contràries als pisos turístics i a l’expulsió dels veïns més vulnerables del barri.
Els hotels són els principals centres d’acollida de turistes, especialment a les grans ciutats. Una forma de redistribuir els fluxos turístics és limitar el nombre d’establiments (i, sobretot, el nombre de places hoteleres) en una àrea, la qual cosa permet desplaçar una part de la pressió cap a noves àrees. Fixar un límit als hotels fixa un límit als turistes. Tanmateix, no és possible evitar que creixi al mateix temps el nombre de visitants o d’excursionistes a la ciutat. La limitació de places hoteleres ha fet que els municipis limítrofs absorbeixin la pressió de la nova oferta. Les noves places que no es poden generar a Barcelona s’han creat a l’Hospitalet de Llobregat, Badalona o Sitges.
La restricció de les places hoteleres ha anat acompanyada per la proliferació del nombre d’habitatges d’ús turístic a les zones més transitades. Els pisos legals inscrits en el registre és d’uns set mil cinc-cents (cosa que comporta l’oferiment de vint mil places que s’afegeixen a les setanta mil places hoteleres de la ciutat). Tot apunta que hi haurà un increment d’aquest tipus d’oferta per a llogar apartaments mitjançant internet. Destaquen, en aquest sentit, els portals Airbnb i Homeaway, que han rebut importants multes i sancions per part de l’Ajuntament per oferir pisos sense llicència turística. El principal camp de batalla de l’Ajuntament en els darrers temps ha estat el de frenar l’expansió dels pisos il·legals.
Com s’ha fet amb els hotels, amb la moratòria decretada per l’Ajuntament, la legislació intenta desplaçar l’oferta d’apartaments turístics des del centre de la ciutat cap a noves àrees, ja que el pla d’usos bloqueja la capacitat de creixement de noves places. L’Eixample ha estat el barri que ha rebut més turisme amb aquest desplaçament.
Turisme i gentrificació urbana
Les polítiques públiques de millora i condicionament dels barris antics han contribuït a la seva modernització i sanejament. En molts casos, la política de rehabilitació urbana es basa en la creació de centres culturals i turístics que han permès reinvertir processos de degradació urbana i social. Barcelona ha desenvolupat una sèrie d’iniciatives urbanístiques que tenien com a objectiu la millora dels barris medievals, com la creació de l’ens de Promoció de Ciutat Vella, el Pla Especial de Reforma Interior del Raval (1985) o el Pla Especial de Millora del Medi Urbà (2000).
La major part dels plans urbanístics dels anys setanta i vuitanta pretenien recuperar la dignitat urbana dels centres històrics amb dues estratègies aparentment contraposades: la protecció i rehabilitació dels monuments i conjunts arquitectònics i la recuperació del nucli antic com a espai residència. La creació del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i la construcció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) al barri del Raval són dues intervencions paradigmàtiques en aquesta línia. L’èxit d’aquestes mesures va afavorir un procés de gentrificació que va afectar especialment algunes àrees de Ciutat Vella.
La gentrificació és un procés de transformació socioeconòmica d’una àrea urbana relativament degradada, a causa de canvis urbanístics importants que encoratgen l’arribada progressiva de grups socials de classe mitjana o alta. La gentrificació pot provocar l’expulsió del barri de les botigues de comerç tradicional (que són substituïdes per botigues de moda i de disseny, o per bars i restaurants o locals d’oci nocturn). Al mateix temps provoca un increment del preu del sòl i una pujada dels preus dels lloguers.
El turisme no és la causa més important del procés de gentrificació d’aquestes àrees urbanes, però contribueix al fet que s’intensifiqui. Un exemple paradigmàtic és el cas del barri de la Barceloneta. La seva ubicació al litoral barceloní ha fet d’aquest antic barri popular i mariner una àrea molt cotitzada, sobretot durant els mesos d’estiu. Això ha provocat un increment extraordinari del preu dels habitatges i dels costos del lloguer, que s’han disparat i han convertit el preu del sòl en un dels més alts de la ciutat. La gentrificació de certes zones de la ciutat ha provocat l’expulsió dels sectors més vulnerables del veïnat.
Alternatives a la massificació
Una solució per a un turisme sostenible és la regulació del nombre màxim de visitants que pot suportar un determinat espai o monument, com el que s’aplica per entrar al parc Güell
© Serban Enache / Dreamstime.com / Fototeca2
Els discursos alarmistes tendeixen a magnificar la incidència del turisme a la ciutat de Barcelona. Barcelona, però, no té un "monoconreu" turístic com sovint s’esmenta, ni ha esdevingut una mena de parc temàtic. La capital de Catalunya i tota l’àrea metropolitana mantenen una estructura productiva diversificada. Segons Donaire, el turisme representa només entre un 10% i un 12% del producte interior brut.
El gran problema del model turístic a Barcelona recau en l’extrema concentració de l’activitat en unes àrees geogràfiques reduïdes. Ciutat Vella, per exemple, és un districte petit amb activitat turística intensa. Un dels principals reptes del turisme, doncs, és assolir una nova distribució, més diversificada i equilibrada.
Darrerament, dins del debat sobre el turisme sostenible, algunes iniciatives proposen regular el nombre màxim de visitants que pot suportar un determinat espai o monument. Els moderns sistemes de gestió del turisme han introduït mesures de control i de gestió dels fluxos on es cerca la definició d’un llindar màxim de visitants. Segons Mathieson i Wall, la capacitat d’acollida d’una zona turística determina "el nombre màxim de persones que poden usar un medi de recreació sense que generi una disminució inacceptable de la qualitat de l’experiència". Com assenyala Antonio Donaire, aquesta ha estat una de les línies d’estudi més fructíferes en els darrers anys: el creixement del nombre de turistes no només altera la qualitat de vida dels residents, sinó que posa en perill la viabilitat del sistema turístic mateix.
En aquesta línia, el Pla Estratègic de Turisme 2020, elaborat pel Consell de Turisme i Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona, obre un nou procés de planificació, reflexió i coneixement compartit sobre l’activitat turística a la ciutat i els seus efectes a través de l’anàlisi de la conjuntura actual i els escenaris de futur. Al gener del 2017 es faran públiques les primeres mesures del Pla orientades a un turisme sostenible.
Moviment turístic en temps de modernitat líquida
El desenvolupament del turisme "tradicional" acostuma a crear una distinció entre dos grups poblacionals diferenciats, els hostes i els residents, amb pocs elements i ocasions de contacte. Estem assistint, però, a una transformació radical del turisme. Hi ha una reacció contra el turisme massiu i estandarditzat dels anys que imperava el model fordista. El postfordisme comporta una superació del turisme de masses que estableix una separació radical entre temps d’oci i temps de treball, entre turistes i residents (alhora que s’estableix una distinció dràstica entre espais turístics i espais no turístics).
No és fàcil dibuixar un prototip del turista de Barcelona. El perfil dels turistes també ha canviat sensiblement, i és més divers i més complex. Els diversos tipus de turistes manifesten motivacions i interessos diferenciats. Hi ha el turista convencional que es desplaça a la ciutat per motius d’oci. Aquest visita el lloc durant un lapse de temps molt breu amb la clara perspectiva de tornar al seu lloc d’origen. Segons Antonio Donaire, un turista és un visitant que pernocta en una destinació per qualsevol motivació que no sigui una activitat remunerada. Per tant, també són turistes, per exemple, una parella que visita Barcelona per sotmetre’s a un tractament de reproducció assistida, un seguidor del Chelsea que anima el seu equip al Camp Nou o un informàtic de Singapur que visita el Mobile World Congress.
Entre alguns turistes s’observa, paradoxalment, una actitud "antiturística". Hi ha un cert esgotament d’algunes destinacions que estan dissenyades a partir d’un patró estàndard, i se substitueixen per noves destinacions capaces d’oferir noves formes més originals, singulars i personalitzades. Les ciutats atractives atreuen una demanda creixent de visitants que volen viure una experiència de ser més ciutadà que turista. Per això, demanen les formes d’allotjament que s’apropin més al seu ideal de viatge. Les relacions entre aquests nous tipus de turistes –que Antonio Paolo Russo i Alan Quaglieri categoritzen com a "postbohemis"– i els residents tradicionals són de concurrència i de conflicte, ja que hi ha una competició per l’habitatge i per l’ús de l’espai públic.
A partir de la segona dècada d’aquest segle, la percepció popular del turisme va canviar radicalment: en poc temps es va passar de celebrar el turisme com l’expressió de l’èxit i la projecció de la ciutat al món a considerar-lo un problema de primer ordre. Es tracta d’un repte complex i transcendental. L’encarament d’aquest "problema" és cabdal per al futur de la ciutat. Seria fàcil caure en la temptació de culpar els forasters de tots els problemes de la ciutat o, fins i tot, de convertir el turisme en el principal problema. Barcelona podria deixar de ser una ciutat dinàmica, cosmopolita i oberta al món per a esdevenir una ciutat recelosa, desconfiada i reclosa sobre ella mateixa.