Àsia
Una de les imatges més espectaculars del 2017 va ser la de la Biblioteca de Tianjin, Xina, una obra de l’estudi holandès MVRDV. Es tracta d’un equipament de factura futurista –amb sis plantes i 33.700 m2– que enlluerna el visitant, que arriba a la gran sala de 30 m d’alçària, recoberta de prestatgeries blanques ondulades sobre un espai central ocupat per l’enorme esfera de l’auditori. La visió del conjunt, marcada pel contrast entre el cromatisme variat dels volums i el blanc del fons, es transforma en la distància curta, en comprovar que els llibres de la part superior no existeixen, que són només un trompe-l’oeil creat amb plaques d’alumini imprès. L’efecte és el resultat d’un calendari constructiu que, en contra de les intencions inicials dels arquitectes, els va obligar a suprimir l’accés als prestatges superiors des de les sales situades darrere l’atri. També a la Xina, en concret a Xangai, es va presentar el projecte del museu d’art West Bund, la nova seu del centre Pompidou que, previsiblement, obrirà el 2018. Projectat per David Chipperfield, l’edifici, de 25.000 m2, és la peça clau d’una àrea de 9,4 km del districte de Xuhui, on es crearà la futura Milla dels Museus, el corredor cultural més important d’Àsia. A més del Pompidou xinès, es construiran altres centres culturals, com el museu Long West, el museu Yuz, el Centre de Fotografia i el Parc d’Art Tank Shanghai.
Orient mitjà
A Riad, Aràbia Saudita, es va inaugurar el KAPSARC (Centre d’Estudis i Recerca sobre el Petroli Rei Abdul·là), una obra pòstuma de Zaha Hadid
© Hufton + Crow / Zaha Hadid Architects
A Dubai, als Emirats Àrabs Units, també es va inaugurar un altre complex cultural: l’anomenat Concrete, un equipament multifuncional dissenyat per OMA –l’estudi de Rem Koolhaas–, que, en un espai obert i flexible de 1.250 m2 i 8 m d’alçària, acollirà exposicions, concerts i congressos. D’aquest edifici en destaca la façana de policarbonat que filtra la llum natural i que es tanca amb una gran porta corredissa, que abasta tota l’alçària. A la part posterior, s’ha reutilitzat una construcció preexistent, amb una singular coberta feta de la barreja de formigó, vidre i mercuri, que aïlla els espais de les altes temperatures. A la mateixa ciutat, el valencià Santiago Calatrava va presentar el Creek Harbour, una torre en forma de lliri que superarà en alçària el Burj Khalifa i que aspira a ser la nova icona d’un projecte urbà que haurà d’estar enllestit per a la propera Exposició Universal del 2020. Sense abandonar els Emirats Àrabs Units, a Abú Dabí va obrir portes el nou Museu del Louvre, un altre exemple de l’expansió cultural d’Occident i el primer símbol del gran complex de l’illa de Saadiyat, que es completarà amb una sucursal del Guggenheim –projectada per Frank Gehry–, i el Museu Nacional Zayed –encarregat a Sir Norman Foster. El Louvre àrab, dissenyat per Jean Nouvel, destaca per la immensa cúpula de 180 m de diàmetre, perforada amb uns arabescos irregulars que projecten capritxosos jocs de llum en el pati central. Al voltant de l’àgora del museu, 55 espais cubs de color blanc allotgen les galeries expositives, que mostren 600 objectes de les cultures del món, seguint un recorregut cronològic que arrenca el 6.500 aC. A Riad, Aràbia Saudita, s’inaugurava el KAPSARC –Centre d’Estudis i Recerca sobre el Petroli Rei Abdul·là–, una obra pòstuma de Zaha Hadid. En un campus de 70.000 m2, l’edifici es desenvolupa mitjançant una estructura modular d’aparença cristal·lina i es multiplica com una cèl·lula viva. Tot el conjunt –format per l’Energy Knowledge Center, l’Energy Computer Center, un centre de conferències amb sala d’exposicions i un auditori, una biblioteca, i un espai d’oració– es troba foradat per nombrosos patis que, si bé desvien la incidència de la llum indirecta, també serveixen per a il·luminar i ventilar els interiors.
Amèrica
L’Institute of Contemporary Art, de l’equip espanyol Aranguren-Gallegos, es va inaugurar a Miami
© ICA Miami / Iwan Baan
La febre dels centres culturals també va arribar al Design District de Miami amb el nou Institute of Contemporary Art. Projectat per l’equip espanyol Aranguren-Gallegos, l’edifici es distribueix en un sol volum cúbic de tres plantes que, a la façana sud, es protegeix de la intensa llum solar amb un embolcall metàl·lic fragmentat. Precisament, és en aquesta banda sud on se situa l’accés principal, que obre el camí d’un passadís vestíbul que condueix el visitant fins a la cara nord, on es troba el pati d’escultures. Del conjunt, en destaquen les vistes als jardins tropicals de l’entorn que ofereixen les diferents sales d’exposicions. A Silicon Valley (Califòrnia), es va presentar un projecte del qual es parlarà molt en el futur: es tracta del Willow Campus, la nova ciutat impulsada per l’empresa Facebook, a Menlo Park. Serà Rem Koolhaas l’encarregat de crear la nova urbs, que tindrà 1.500 habitatges i 125.000 m2 d’equipaments, espais verds i places per a satisfer les necessitats dels treballadors actuals i futurs.
Oceania
L’estudi de Rem Koolhaas també va ser el responsable de dissenyar el pavelló que la Fundació Naomi Milgrom va aixecar als jardins Queen Victoria de Melbourne, Austràlia. Parlem, en aquest cas, d’una arquitectura paisatge, un exercici d’intel·ligent camuflatge, gràcies a la coberta de només 2 m d’alçària, feta amb panells d’alumini sobre els quals es reflecteixen els edificis del voltant. Aquest sostre reflectant se sosté sobre un amfiteatre que sembla sorgir de la terra del parc; l’efecte s’aconsegueix transformant els murs laterals en turonets vegetals que amaguen les grades que tanquen l’edifici. Una d’aquestes grades és mòbil, per la qual cosa l’espai interior es modifica per a convertir-se en exterior només amb el gest d’obrir les portes.
Europa
El XVII pavelló de la Serpentine Gallery, al Hyde Park, obra del burkinès Diébédo Francis Kéré, és un exercici de contenció arquitectònica que s’inspira en la figura d’un arbre
© Serpentine Gallery / Kéré Architecture / Iwan Baan
El dramàtic incendi de la londinenca torre Grenfell, el mes de juny, va posar de manifest la precarietat d’uns sistemes constructius obsolets i altament perillosos per a la seguretat dels ocupants de les grans torres d’habitatges que omplen les nostres ciutats. Només uns quants dies després i enmig de les crítiques a la desídia municipal, la capital britànica va inaugurar l’ampliació del Museu Victoria & Albert, un projecte d’Amanda Levete que aporta una sala d’exposicions temporals, una plaça pública amb nou accés –"The Sackler Courtyard", amb un pati fet totalment de porcellana– i una galeria soterrada. Aquest Exhibition Road Quarter neix amb una clara voluntat urbana i busca millorar la relació entre la institució i la ciutat. A l’estiu, Londres va obrir al públic el XVII pavelló de la Serpentine Gallery, al Hyde Park. L’obra, del burkinès Diébédo Francis Kéré, és un exercici de contenció arquitectònica que s’inspira en la figura d’un arbre per a crear una "estructura d’esperit comunitari", segons paraules de l’autor. El cor del pavelló és una estructura d’acer que s’alça vers la coberta, com si fos la copa d’un arbre, per a cobrir el pati interior. Quan plou, la coberta actua com un embut i canalitza l’aigua, fet que recorda la importància d’aquest recurs fonamental per a la supervivència humana. Amb la seva pell transparent, l’estructura deixa passar la llum i, alhora, protegeix de les inclemències del temps. Una segona epidermis, feta amb làmines de fusta, serveix per a filtrar la llum i crear un efecte seductor quan es conjuga amb les ombres.
La natura, l’aigua, la terra i les arrels són també els elements essencials d’un altre projecte londinenc que va arribar de la mà de l’artista espanyola Cristina Iglesias. La instal·lació, una escultura d’aigua i bronze formada per tres grans forats que deixen veure les cavitats del subsol i les arrels, ocupa la base de l’edifici de Bloomberg, dissenyat per Norman Foster per encàrrec de l’exalcalde de Nova York, Michael Bloomberg, com a seu europea del seu imperi periodístic. Elaborada amb pedra i bronze, la torre es presenta com un model de sostenibilitat, gràcies als innovadors sistemes de ventilació, d’il·luminació i consum que redueixen el seu impacte ambiental.
A París també es va inaugurar La Seine Musicale, una obra de Shigeru Ban i Jean de Gastines, situada a l’illa de Seguin, l’antic entorn industrial de l’oest de la capital. Amb 35.000 m2, el complex té una sala i un auditori per a 6.000 i 1.000 persones respectivament, a més d’un estudi de gravació, un espai de passeig comercial i un gran jardí suspès. La visió més impactant del centre es concentra a l’auditori, construït amb un miler d’hexàgons de fusta que recobreixen el sostre a l’interior, i per l’espectacular mosaic verd maragda que folra la coberta exterior. Des de Billund, Dinamarca, va arribar una de les imatges més divertides del balanç arquitectònic del 2017: la del complex promogut pel fabricant de joguines Lego, un projecte del danès Bjarke Ingels, el qual s’ha inspirat en les acolorides peces de construcció per a donar forma a un nou espai lúdic i expositiu.
Estat espanyol
A La Cantina de Cerezales del Condado (Lleó), hi va obrir les portes la Fundació Cerezales Antonino y Cinia, un centre de promoció cultural, ambiental i territorial on els autors, Alejandro Zaera i Maider Llaguno, van idear un edifici format per una successió de cobertes de fusta d’alerç
© AZPML Architects
A La Cantina de Cerezales del Condado (Lleó), hi va obrir les portes la Fundació Cerezales Antonino y Cinia (FCAYC), un centre de promoció cultural, ambiental i territorial, llegat pòstum de l’empresari Antonino Fernández, el propietari de la cervesa Coronita. Els autors, Alejandro Zaera i Maider Llaguno, han ideat un edifici format per una successió de cobertes de fusta d’alerç, sota les quals s’amaguen 2.800 m2 d’espais per a activitats diverses. La Fundació Cerezales Antonino y Cinia expressa, a més, el seu tarannà sostenible, amb 21 pous geotèrmics –de 80 m a 90 m de profunditat– que acumulen i aprofiten l’escalfor del subsol. Ben diferent és el Centre Botín de Santander, l’ambiciós complex cultural ideat per l’italià Renzo Piano, en col·laboració amb l’estudi espanyol Luis Vidal + arquitectos. En aquest cas, el conjunt es desenvolupa a partir de dues caixes asimètriques, de projecció horitzontal, cosides per places i passeres de vidre sobre grans columnes, per a crear l’efecte que es troben suspeses sobre la terra i el mar. El volum oest està destinat a acollir exposicions, mentre que l’est és el contenidor d’altres activitats culturals i educatives. Embolcallats per 270.000 peces circulars de ceràmica que reflecteixen la llum i els matisos cromàtics del mar i el cel, els edificis es troben en una zona de 6.500 m2 i s’envolten dels renovats Jardins de Pereda, remodelats pel paisatgista Fernando Caruncho i l’artista Cristina Iglesias. Amb més discreció, a Sevilla es va inaugurar la nova seu de CaixaForum, una obra de Guillermo Vázquez Consuegra. Aquest centre, de 7.500 m2, té dues sales d’exposicions, un auditori, aules polivalents, cafeteria i botiga. Els espais expositius i l’auditori se situen al soterrani i estan coberts per una plaça i per l’accés principal, que s’efectua mitjançant un element singular: una espècie d’arc truncat, una marquesina, feta d’espuma estabilitzada d’alumini i de panells de diferents densitats en els quals s’ha injectat aire. La marquesina, a banda de servir de senyal i aixopluc, també actua com un canal per a fer arribar la llum natural als espais subterranis. En el protegit palauet madrileny del duc de Plasència, una obra de Joaquín Saldaña del 1902, la Fundació Sir Norman Foster va obrir les portes el mes de juliol amb un simposi internacional, Future is now, dedicat als nous desafiaments que plantegen les ciutats en relació amb la tecnologia, el disseny i les infraestructures. Les diferents dependències de la fundació es distribueixen en les quatre plantes del palauet i acullen exposicions, arxiu, biblioteca i espais d’estudi. A la mateixa ciutat, la fragilitat del patrimoni construït va ser al centre del debat gràcies a l’acció d’una sèrie de col·lectius que van denunciar el risc en què es troben alguns edificis d’interès històric, com les cotxeres de Cuatro Caminos, la casa del carrer Peironcely, 10, que va fotografiar Robert Capa durant la Guerra Civil o l‘habitatge del premi Nobel, Vicente Aleixandre. Ni la creixent consciència patrimonial ni les protestes no van poder evitar, però, la demolició de la Casa Guzmán (Algete, 1972), una obra clau de l’arquitecte Alejandro de la Sota.
Països Catalans
L’Escola Massana de Barcelona va estrenar nova seu a la plaça de la Gardunya, darrere la Boqueria. Integrada en el teixit urbà, entre el mercat i els habitatges de l’entorn, la Massana exhibeix una façana ceràmica de color taronja –obra del ceramista Toni Cumella–, dins la qual s’amaguen cinc plantes i soterrani, a més d’una sala de conferències amb accés independent des del carrer. En total, es tracta d’uns 11.000 m2, repartits en dues parts, en què l’arquitecta Carme Pinòs distribueix nombrosos espais diàfans i lluminosos, comunicats amb trams d’escales que es desvien lleugerament sobre un pati central, i les terrasses de cada nivell abocades al carrer, trencant el tapis ceràmic exterior. A la mateixa ciutat, l’estudi d’Enric Sòria i Juan Ignacio Quintana va acabar l’ampliació de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Davant del repte d’enfrontar-se a l’edifici original del 1958, els arquitectes van optar per evitar la imposició i la imitació. El resultat és una intervenció discreta en la qual l’encaix sorgeix de tres espais intermedis, cosits per una sèrie de passeres que s’alineen amb els tres patis de l’edificació original; a més, cal destacar la delicada composició volumètrica i cromàtica del nou volum que, en cap moment, no amenaça l’obra anterior.
A Barcelona, l’equip HArquitectes va acabar la remodelació de l’antiga fàbrica de Cristalleries Planells, una obra amb una bona combinació de respecte patrimonial, creativitat i consciència ambiental, que parteix dels dos murs de la fàbrica anterior, i es tanca amb maó i pavès al nivell superior
© Harquitectes / Adrià Goula
També a Barcelona, l’equip HArquitectes va acabar la remodelació de l’antiga fàbrica de Cristalleries Planells. La reconversió ofereix un nou centre cívic per al barri de les Corts, amb una bona combinació de respecte patrimonial, creativitat i consciència ambiental. Partint dels dos murs de la fàbrica anterior, l’edifici es tanca amb maó i pavès al nivell superior i dona protagonisme a les quatre xemeneies de vidre de la coberta. A l’interior, un pati continu, de 2 m d’amplada, actua com a cambra d’aire, a efectes tèrmics i acústics, i com un pou de llum zenital; per la seva banda, les xemeneies assumeixen una funció tèrmica, en relació amb un sistema de toveres verticals per on circula l’aire, que potencia la inèrcia ambiental de cada època de l’any.
Aquest 2017, la ciutat va recuperar una obra cabdal d’Antoni Gaudí, la Casa Vicens (1885). Els responsables de la restauració, José Antonio Martínez Lapeña, Elías Torres i David García, han restituït l’aspecte original de la casa, eliminant els afegits que ocultaven una part de la façana, a més d’adaptar els espais als requeriments actuals. Mentre la Casa Vicens va obrir les portes al públic i la presó Model va tancar definitivament les seves, a l’espera de la reconversió en un equipament, l’antic complex fabril de Can Batlló es va anar transformant en nou espai urbà amb parcs, habitatges socials, zones esportives, una escola i un centre acadèmic de mitjans audiovisuals. L’Ajuntament barceloní va donar a conèixer el projecte guanyador del concurs internacional per a rehabilitar la Rambla. KmZero, un equip multidisciplinari liderat per l’arquitecta i exregidora de Ciutat Vella Itziar González, s’encarregarà de desenvolupar noves estratègies per a recuperar la relació entre el passeig i la ciutat, per a fer-lo més habitable i mantenir la presència veïnal, intentant aturar la sagnant expulsió i la degradació dels darrers anys. També es preveu instal·lar a la Rambla un element de record a les víctimes de l’atemptat del 17 d’agost.
Per la seva banda, la Generalitat de Catalunya va fer públic el nom dels guanyadors del concurs per a dissenyar el nou Institut de Recerca Vall d’Hebron de Barcelona (VHIR). La proposta, dels equips BAAS Arquitectura i Espinet-Ubach, encasta l’edifici al pendent de la muntanya i allibera el terrat per crear el jardí mediterrani de la Facultat de Medicina. Il·luminat i ventilat amb una successió de patis, l’Institut és, fonamentalment, un edifici "pensat per a durar i adaptar-se als canvis tecnològics", segons paraules dels seus autors. El projecte planteja també l’eliminació dels barracons actuals a fi de crear una plaça pública a l’entrada i un gran porxo d’accés que uneixi l’hospital general i el maternoinfantil. De fet, implica tota l’ordenació de l’entorn hospitalari, la cobertura de la ronda i la redistribució i millora de les connexions viàries i de transport.
L’Ajuntament de Vic també va presentar l’avantprojecte guanyador del concurs per a la construcció d’una biblioteca en el solar on, el 29 de maig de 1991, ETA va fer esclatar un cotxe bomba davant la caserna de la Guàrdia Civil. L’equip seleccionat, BCQ Arquitectura –Toni Casamor i David Baena–, ha proposat un edifici obert al carrer, amb un jardí davant la façana principal i nou arbres que representen cadascuna de les persones que perderen la vida en l’atemptat.
Premis i esdeveniments culturals
RCR Arquitectes, l’equip d’Olot liderat per Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, va rebre el 39è premi Pritzker per les seves genials obres, com la biblioteca De Krook, a Gant, Bèlgica
© Generalitat de Catalunya / RCR Arquitectes / Waalse Krook
RCR Arquitectes, l’equip d’Olot liderat per Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, va rebre el 39è premi Pritzker en una cerimònia celebrada a Tòquio. El jurat va assenyalar la importància d’una obra basada en el respecte a les preexistències i atenta a la convivència entre els valors locals i universals. De l’extensa producció dels olotins, cal citar la Facultat de Dret de la Universitat de Girona, l’IES de Vilartagues (Sant Feliu de Guíxols), el restaurant Les Cols i l’estadi d’atletisme de la capital de la Garrotxa o la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver de Barcelona. D’entre les seves obres més recents a l’estranger, destaquen el museu Pierre Soulages de Rodez, el Centre d’Art La Cuisine (França) i la biblioteca De Krook (Gant, Bèlgica). RCR també va ser l’equip elegit per a representar Catalunya en la propera Biennal d’Arquitectura de Venècia del 2018.
El navarrès Rafael Moneo va ser guardonat amb el Praemiun Imperiale, la màxima condecoració que concedeix la Japan Art Association; en aquesta ocasió, el jurat va valorar la sensibilitat de l’arquitecte a l’hora de crear edificis d’una bellesa intemporal. El Premi Nacional d’arquitectura 2016 va reconèixer la trajectòria de José A. Martínez Lapeña i Elias Torres i la seva arquitectura, oberta i arriscada, que uneix compromís cívic amb el respecte pel paisatge i la història. El Museu de les Col·leccions Reials (Madrid), d’Emilio Tuñón i Luis Moreno Mansilla, va rebre el premi FAD d’arquitectura 2017; el projecte Pontejos 9 (Madrid), de Victoria Acebo i Ángel Alonso, el d’interiorisme; el FAD de ciutat i paisatge va anar a parar a la rehabilitació del Parc Joan Oliver, a Badia del Vallès (Barcelona), una intervenció de Claudi Aguiló, Albert Domingo i Xavier Vendrell; i les columnes commemoratives del 30è aniversari de la reconstrucció del pavelló alemany de Barcelona, de Luis Martínez i Roger Sauquet, es van endur el premi a les intervencions efímeres. El FAD internacional va recaure en el Jardí Niel (Tolosa), dels paisatgistes Miquel Batlle i Michele Orliac.
En la categoria d’arquitecte emergent, el premi Mies van der Rohe va guardonar NAVEZ, un projecte d’habitatges socials a Brussel·les de l’estudi belga MSA/V
© Georges De Kinder
Finalment, el premi de pensament i crítica va recaure ex-aequo en Teorías e historia de la ciudad contemporània, de Carlos García Vázquez, i After Belonging: the Objects, Spaces, and Territories of the Ways We Stay in Transit, de Lluís A. Casanovas, Ignacio González, Carlos Mínguez, Alejandra Navarrete i Marina Otero. El premi internacional Mies van der Rohe va reconèixer per primer cop una rehabilitació: la de l’edifici d’habitatges DeFlat Kleiburg (Àmsterdam), una obra de NL architects-XVW architectuur. En la categoria d’arquitecte emergent, el Mies va anar a parar a l’estudi belga MSA/V, autor de NAVEZ, un projecte d’habitatges socials a Brussel·les. Barcelona va ser la convidada d’honor de la Biennal d’Arquitectura de Buenos Aires, on es van reconèixer els projectes de contingut social i participatiu de la capital catalana, com els habitatges cooperatius de La Borda, la Torre Júlia, el Fort Pienc, la Fabra & Coats i la recuperació del Turó de la Peira. L’impacte social de l’arquitectura també va estar al centre d’interès dels debats de la I Biennal Internacional Mugak (‘Fronteres’, en euskera), celebrada a Donostia.
Obituari
Antonio Lamela, mort a 90 anys, és autor, entre altres edificis, de les Torres de Colón, un gratacel de 110 m d’alçària que va construir els anys setanta
© Tim Adams
Al gener va desaparèixer, a 58 anys, Maurici Pla, escriptor, arquitecte i professor universitari, però, per sobre de tot, una figura polièdrica que deixa rere seu una important producció assagística i literària. A Madrid, va morir, a 90 anys, el madrileny Antonio Lamela, l’autor, entre d’altres, de la terminal T4 de l’aeroport de Barajas (realitzada amb Richard Rogers) i de les Torres de Colón, el gratacel de 110 m d’alçària que va construir els anys setanta. També a Madrid, a 91 anys, va morir Luis Vázquez de Castro, responsable, entre d’altres, de la Unidad Vecinal de Absorción de Pan Bendito de Carabanchel (1963) i de la construcció de les bases nord-americanes que es van instal·lar a l’Estat espanyol a partir dels acords signats el 1953. A Barcelona, va traspassar, a 88 anys, l’arquitecte i catedràtic Manuel Baquero Briz, el mestre de dibuix de diverses generacions d’arquitectes locals.
El 2017, l’estudi MBM (Martorell-Bohigas-Mackay) va perdre dues figures essencials: al setembre, va morir, a 59 anys, Francesc Gual, responsable, en la major part, del projecte del Museu del Disseny de Barcelona; i al novembre, va traspassar, a 92 anys, un dels fundadors de l’equip, Josep M. Martorell Codina. Des del 1951, Martorell va lligar la seva trajectòria a la del seu company d’estudis Oriol Bohigas, amb qui va fundar MBM (1962) i amb qui va compartir nombroses aventures culturals des dels anys inicials del Grup R (1951-61). Al desembre, també va morir un altre membre del Grup R, Francesc Bassó Birulés, catedràtic de l’ETSAB i soci de Joaquim Gili, amb qui va projectar la seu de l’Editorial Gustau Gili de Barcelona, premi FAD al millor edifici del 1961.