Introducció
La derrota militar de Daesh va aparèixer, per primera vegada, com una possibilitat factible
© US Army / Rachel Dihem / DVIDS
Per primera vegada, el 2017 la derrota militar de Daesh va ser una possibilitat factible, en un context en què hi va haver de nou un elevat nombre de conflictes armats. Segons l’Escola Cultura de Pau en van ser 33, caracteritzats per una extrema virulència (més de 1.000 morts com a conseqüència de les diferents confrontacions) i per la perpetuació de les guerres a Síria, al Iemen i a Líbia, i també a la República Democràtica del Congo, la República Centre-africana, el Sudan, el Sudan del Sud, l’Iraq, l’Afganistan i el Pakistan. Tots aquests conflictes bèl·lics han provocat que, des dels seus inicis, hi hagi 65 milions de persones desplaçades i refugiades, segons dades de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).
D’altra banda, en un context d’una comunitat internacional afeblida, es va produir l’arribada al poder de Donald Trump, que, juntament amb les actuacions unilaterals dels últims anys protagonitzades per les grans potències militars en pro dels seus interessos –com Rússia a Ucraïna o la Xina al mar de la Xina, evitant o ignorant la legislació internacional–, va semblar que oferia un punt de trobada en la lluita contra el terrorisme internacional. Això, sense importar si aquest és promogut per grups armats d’abast internacional (com Al-Qaida o Daesh, directament o a través de les seves suposades ramificacions regionals o locals) o pels anomenats llops solitaris, petits grups que han sofert processos de radicalització violenta que els porten a perpetrar atemptats o atacs de caràcter terrorista en els seus llocs d’origen.
La resposta global a un nou enemic del qual defensar-se, l’amenaça terrorista, que pot aparèixer en qualsevol moment en qualsevol lloc i ser comesa per qualsevol persona, ha obert un paradigma de seguretat en què se sospita de tothom, Aquesta lectura militar de la seguretat interna dels estats incorpora, amb més força que mai, la doctrina de seguretat coneguda com Homeland Security, encunyada després de l’11-S per l’Administració George W. Bush en el marc de la seva anunciada guerra contra el terror. La Homeland Security tracta de manera conjunta les amenaces a la seguretat que venen de l’exterior d’un estat amb les amenaces exclusivament internes. En aquest marc, l’aplicació de metodologies militars a la gestió de la seguretat interna ha donat un protagonisme especial a la ciberseguretat.
Les ciberguerres centren el camp de batalla en la informació, en els mitjans de comunicació i les xarxes socials, en la gestió de metadades, i és on han aparegut amb força les fake news i l’anomenada postveritat, eufemismes per anomenar les notícies i narratives inventades, que tenen un rol primordial en les estratègies de poder i d’influència internacional i, en conseqüència, en la seguretat i la defensa.
Malgrat la ciberseguretat i el seu desenvolupament, els pressupostos militars tradicionals i les inversions en armament convencional continuen creixent any rere any, i el 2017 va assolir màxims històrics. Segons IHS Markit, aquests pressupostos militars podran arribar a un bilió de dòlars al llarg dels pròximss cinc anys i inclouran la inversió en tecnologia de ciberseguretat.
La construcció d’una Europa militar
La Comissió Europea va anunciar la creació d’una política de defensa i seguretat comuna sota el nom de PESCO, que preveu un exèrcit europeu
© European Union
La qüestió de la seguretat va ser aquest 2017 especialment rellevant a Europa, on les principals institucions de la Unió Europea (UE) van impulsar un programa de defensa del seu territori i d’inversions en la indústria militar sense precedents. Des del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, fins a la màxima figura en política exterior comuna, Federica Mogherini, van compartir un discurs de seguretat similar davant de diverses realitats de caràcter social i humanitari: l’arribada de centenars de milers de persones refugiades; la gestió de la frontera a l’est i el sud d’Europa, i les respostes davant els atacs terroristes que es van succeir a diversos indrets dins les fronteres de la UE. La UE va trobar en les respostes militars la millor fórmula per a afrontar els reptes de seguretat que aquesta realitat dibuixa. Entre altres decisions en aquesta matèria, es va posar sobre la taula l’emergència d’una política de defensa i seguretat comuna més profunda, sota el nom de PESCO (Permanent Structured Cooperation), liderada per Alemanya, França, Itàlia i Espanya. La PESCO preveu, a més de la creació d’un centre de comandament militar comunitari, la possibilitat d’un exèrcit europeu futur i l’establiment d’un pressupost de defensa gestionat directament per la comissió, amb la finalitat de potenciar la recerca i el desenvolupament en productes i materials militars i de seguretat, amb la vista posada en el control i la vigilància de la immigració irregular (incloent-hi els fluxos de refugiats) i l’extremisme violent.
En aquest context, la Comissió Europea va crear el Fons Europeu de Defensa, que disposarà de 500 milions d’euros extra del pressupost comunitari per al desenvolupament i la recerca de la indústria armamentista en el període 2019-2020. A més, per al programa marc 2021-27, hi preveu un pressupost anual de 1.500 milions d’euros, amb la qual cosa es podria aconseguir un total de 12.000 milions d’euros, només per al desenvolupament de productes militars i de seguretat. Així mateix, està previst que aquest fons sigui completat per contribucions dels estats membres per valor de 4.000 milions d’euros anuals, provinents dels pressupostos nacionals i que, a més, no serien computables a efectes de dèficit.
La militarització del Pacífic
La disputa en el Pacífic sobre la sobirania marítima va arribar a un punt en què la Xina, que reclama àmplies zones al mar del Sud de la Xina a les Filipines, el Vietnam i Taiwan, i a les illes Paracel i Spratly, va rebre el revés de la Cort Permanent d’Arbitratge de la Haia en la resolució del mes de juliol favorable a les Filipines. Tanmateix, aquesta resolució no va ser acceptada per la Xina, la qual va mantenir una presència militar important a la zona per assegurar-ne el control, l’accés sobre els recursos i així assolir una futura sobirania sobre la zona. Sens dubte, posseir el segon pressupost militar mundial, segons les estimacions efectuades per l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), i tenir l’exèrcit més nombrós (més de 2 milions d’efectius militars), van ser la part de l’equació necessària, en el context actual, per guanyar poder i capacitat d’actuació internacional sense possibilitat de contestació efectiva per part de la comunitat internacional.
Les Filipines del president Rodrigo Duterte no van escapar tampoc del procés militaritzador que caracteritza les polítiques internes i externes de seguretat avui dia. Immers en diversos conflictes armats interns i delicades situacions socials, Duterte va optar per aplicar polítiques de mà dura i solucions militars a l’enfrontament que el seu govern manté amb la lluita contra el narcotràfic, que ja suma milers de víctimes mortals a les mans de les forces de seguretat filipines.
D’altra banda, el gir militaritzador que, sota la presidència de Shinzo Abe, s’està donant al Japó va ser un altre indicador de la transformació que es viu al Pacífic. L’amenaça de l’anomenat terrorisme internacional i l’amenaça del seu entorn més proper –personalitzada en el convuls règim nord-coreà i el creixent poder del gegant xinès– ha portat el Japó a un profund procés de transformació d’unes forces armades creades després de la Segona Guerra Mundial, sota la tutela nord-americana i amb una única justificació d’autodefensa, cap a un exèrcit tradicional amb les funcionalitats i l’operativitat militars actuals. El renovat exèrcit japonès es va sumar, juntament a una creixent indústria militar nacional liderada per Kawasaki i Mitsubishi, a un triangle militaritzat compost per les dues Corees, el mateix Japó i les grans potències militars que les envolten.
La incertesa militar de l’era Trump
Pel que fa a les relacions internacionals, l’era Trump va suposar un alt nivell d’incertesa pel que fa als complicats equilibris militars arreu del món. El seu discurs bel·ligerant sobre Corea del Nord va agreujar, i en part va impulsar més si és possible, la militarització del règim de Kim Jong-un, que va dur a terme dos tests d’explosions nuclears i diverses proves de míssils balístics d’abast intermedi (que pot arribar al Japó, per exemple) i, fins i tot, intercontinental, com a mostra clara de convertir-se en estat nuclear. Si bé des d’un punt de vista de seguretat tradicional es pot considerar una estratègia lògica per a mantenir l’statu quo nord-coreà i evitar ingerències estrangeres, la seva supervivència està en no convertir-se en un factor desestabilitzador dels països del seu entorn. De fet, el president nord-americà va animar Corea del Sud i el Japó a emprendre processos remilitaritzadors, incloent-hi l’opció de convertir-se en estats nuclears.
Malgrat que les relacions russo-nord-americanes estaven força deteriorades per la retirada de Rússia del Tractat sobre Forces Armades Convencionals a Europa (FACE) el 2015, i per la suspensió de Rússia del tractat bilateral amb els Estats Units, el 2016, per a eliminar el plutoni dels caps nuclears desmantellats, inicialment va semblar que tots dos països podien assolir nivells d’enteniment superiors a altres períodes, fruit de les relacions prèvies de negocis propis del president nord-americà i de part del seu entorn amb Rússia. Tanmateix, l’aprofundiment de la política crítica i desafiant amb Occident de Vladímir Putin, juntament amb la manca de voluntat política del gabinet de Trump a l’hora de participar de manera constructiva en entitats multilaterals, van marcar finalment unes negociacions força complicades per a renovar els compromisos internacionals de desarmament al llarg de l’any. No obstant això, el nou START (tractat entre els Estats Units i Rússia de mesures per a la reducció i limitació d’armaments estratègicament ofensius) es va mantenir, malgrat els dubtes que hi va haver en un moment determinat, pels quals no està exempt de risc de renovació més enllà de l’actual data d’expiració, el 2021.
Igualment, va suposar un retrocés l’ajornament que Donald Trump va anunciar sobre la prohibició de les bombes de dispersió prevista per al 2019. Aquest fet va ser especialment rellevant en un moment en què se n’ha identificat l’ús en les guerres de Síria i el Iemen. Les bombes de dispersió han estat gairebé eliminades com a opció militar des de l’entrada en vigor del tractat internacional de prohibició de les municions en dispersió, el 2008, que els Estats Units no van signar, però, arran del qual va crear una normativa pròpia que incorporava alguns dels principals elements del tractat internacional.
Finalment, Trump va anunciar un increment de la despesa militar dels EUA en gairebé un 10% (54.000 milions de dòlars), la major pujada en una dècada.
Cicle econòmic militar
Segons el SIPRI, la despesa militar mundial va arribar a un nou màxim, 1.686 bilions de dòlars el 2016, cosa que va suposar un increment del 0,4% respecte a l’any anterior. Tot i ser considerada una xifra alarmant, queda lluny de l’establerta per l’OTAN per a l’any 2024, que requereix un esforç pressupostari mínim del 2% del PIB i suposaria l’inici d’una intensa militarització mundial a Europa i els Estats Units, les regions que més van augmentar els pressupostos militars el 2016.
D’altra banda, la indústria militar va seguir immersa en processos propis de transformació per adaptar-se a les noves necessitats mundials amb relació a la seguretat. Pel que fa a les principals indústries militars del món, es va confirmar que entre les primeres vint hi ha algunes de les empreses que es dediquen a la seguretat, el control i la vigilància (en anglès, C4ISR: Command, Control, Communications, Computers, Intelligence, Surveillance and Reconnaissance).
El 2016, el total de vendes de les cent principals empreses de producció militar van significar 374,8 mil milions de dòlars, un 1,9% superior a la xifra registrada l’any anterior, el primer augment després de cinc anys consecutius de reduccions.
Una part important d’aquest negoci va correspondre a les exportacions d’armament, que van assolir 31.000 MEUR a tot el món durant l’any 2016, segons dades del SIPRI. Els principals exportadors van ser, en ordre d’importància, els Estats Units, Rússia, Alemanya, França, la Xina, el Regne Unit i Israel, mentre que entre els països importadors van destacar l’Aràbia Saudita, l’Índia, Algèria, el Vietnam, l’Iraq, Corea del Sud, els Emirats Àrabs Units, Egipte, Austràlia i la Xina.
Desarmament
La Campanya Internacional per l’Abolició de les Armes Nuclears, ICAN, va rebre el premi Nobel de la pau, com a reconeixement i suport a la promoció del Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears adoptat el 2017 per 122 països
© ICAN
L’any 2017 va acabar amb una esperançadora notícia relacionada amb el desarmament. La Campanya Internacional per l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN), fundada el 2007, de la qual formen part més de 400 entitats d’arreu el món –dues de catalanes–, va rebre el premi Nobel de la pau com a reconeixement i suport a la promoció del Tractat de la Prohibició de les Armes Nuclears, adoptat el juliol del 2017 per 122 països que, si bé no ha estat signat per les grans potències nuclears, espera avançar cap a l’estigmatització i la prohibició de les armes nuclears en bona part del món.