El mapa que apareix aquí fa referència al temps i el seu ús. Mentre que la mesura del temps i la seva durada es pot considerar com un fet universal i objectiu (els dies tenen 24 hores per a tothom), l’ús que se’n fa i la percepció que se’n té són subjectius i molt diferents per a cada persona i per a cada grup social.
Una de les variables del mapa mostra el que es coneix com a temps oficial, és a dir, quina hora és a qualsevol punt de la Terra simultàniament. Aquesta hora s’estableix a partir de la divisió de la Terra en 24 fusos o zones horàries de 15° d’amplada. Així, quan al fus que té com a centre el meridià de Greenwich, o meridià 0, són les 12.00 hores del migdia, al Japó són les 9.00 del vespre, a la costa est del Brasil, les 9.00 del matí, i a la costa oest dels EUA, les 4.00 de la matinada.
Cal destacar, en primer lloc, que les línies que separen aquests fusos o zones horàries no són del tot regulars, sinó que s’han adaptat a les divisions politicoadministratives per a mantenir la unitat horària dins un mateix Estat. Així i tot, alguns estats, a causa de les grans extensions que abracen, es troben dins de diversos fusos horaris. Aquests serien els casos del Brasil, els Estats Units, el Canadà o Rússia, país aquest darrer en què hi ha una diferència d’11 hores entre el punt més oriental i el més occidental. Això fa més complexes algunes situacions en què es requereix una certa simultaneïtat, com per exemple els recomptes electorals.
En segon lloc, algunes àrees tenen hores diferents de les que els tocaria per la seva situació en un fus determinat (destacades en el mapa en color vermellós), o fins i tot, en molts casos, tenen hores diferents segons l’estació de l’any. Aquestes diferències es deuen a raons pràctiques, per a aprofitar millor la llum del Sol i estalviar energia.
Un aspecte important en l’ús que fem del temps és la quantitat de temps que dediquem al treball, ja que d’alguna manera organitzem la nostra vida en funció d’aquest. Així, la segona variable del mapa mostra el nombre mitjà d’hores que la població dedica al treball al llarg d’una setmana. Les dades es mouen entre les gairebé 29 hores setmanals de Moldàvia i les prop de 60 de Jordània. En general, però, els percentatges d’hores dedicades al treball són més alts als països subdesenvolupats, mentre que són més baixos, i per tant hi ha, en principi, més temps per a l’oci, als desenvolupats.
Cal assenyalar, però, que darrerament s’ha iniciat una certa flexibilitat dels horaris industrials, que havien establert la jornada laboral de 8 hores i tendien a reduir-la. Avui augmenten de nou algunes jornades, i alhora apareixen activitats obertes 24 h sobre 24 h, 7 dies sobre 7 dies i 365 dies l’any.
La mesura del temps
La mesura del pas del temps ha estat des de ben antic un desig de l’ésser humà. No en va, el temps és considerat una de les coordenades de referència, juntament amb l’espai, on les persones situen la seva percepció del món i tot el que els envolta.
En general, el sistema de referència utilitzat per a la mesura del temps ha estat el moviment de rotació de la Terra. Així, s’han desenvolupat instruments ben diversos, que a partir de la posició dels estels, i en especial del Sol, podien calcular les hores i el pas del temps. Aquest és el cas d’astrolabis i noctulabis, i també dels rellotges de sol.
Actualment, els instruments per a mesurar el temps ja no es basen en la posició d’estels ni del Sol. Així, l’instrument més precís que s’utilitza per al càlcul del pas del temps és el rellotge atòmic, que permet calcular unitats de temps molt inferiors al segon, concretament milionèsimes de segon, i ofereix una gran exactitud. Malgrat tot, ni el moviment de rotació de la Terra ni el moviment de translació al voltant del Sol són constants. Per aquest motiu es produeixen certs desajustos entre l’hora dels rellotges i el cicle astronòmic. En aquest sentit, l'Oficina Internacional de l'Hora (BIH), amb seu a París, és l’encarregada d’adequar constantment l'hora dels rellotges atòmics, seguint les irregularitats del gir de la Terra, per tal que l'hora dels rellotges no estigui desfasada amb relació al cicle astronòmic, que és el que es coneix com a temps universal coordinat (UTC).
El no-temps i la globalització
La velocitat i la immediatesa s’han convertit en dues característiques de la vida quotidiana actual. En tot això ha tingut un paper crucial el desenvolupament tecnològic i la transformació dels sistemes de transport de mercaderies i persones. Però, molt particularment, és el resultat del paper que han adquirit els mitjans de comunicació, que han fet possible conèixer el món més enllà de les fronteres físiques de la pròpia experiència personal.
La globalització del món, com ja fa temps s’havia assenyalat, converteix el món en un “veïnatge universal”, establint noves formes de dependència i desigualtat social, cultural i política. Les distàncies físiques, doncs, queden relativitzades pel temps que es tarda a recórrer-les segons el tipus de mitjans de transport que les uneixen i ens són poc o molt familiars segons la seva presència en els mitjans de comunicació.
La percepció del temps
Si un bon dia tots els rellotges deixessin de funcionar, la nostra societat es precipitaria en el caos. Els trens no podrien sortir de les estacions, seria difícil distingir el temps del treball del temps del descans, els mitjans de comunicació experimentarien un daltabaix, tothom se sentiria desorientat i insegur. Aquesta situació fictícia permet entendre fins a quin punt la vida dels qui viuen en les societats dites avançades i industrialitzades depèn del temps mesurat i mesurable.
Però la vida de la gent no es regula a tot arreu segons el rellotge. Hi ha poblacions en certes regions de l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina que encara viuen segons els ritmes propis de les activitats agrícoles i ramaderes, que són indiferents al pas del temps tal com s’entén en les societats desenvolupades.
La concepció del temps que resulta familiar a les societats industrialitzades és una experiència relativament recent en la història de la humanitat, i es distingeix sensiblement de la concepció de les generacions llunyanes precedents.
Als orígens de la societat humana se sabia solament que el Sol establia els límits de la vigília i el son amb l’alba i la posta, que les fases de la Lluna es repetien de manera regular i que els períodes més llargs que se succeïen (les estacions) marcaven el ritme de la caça, la collita i les activitats agrícoles i ramaderes. El temps es presentava, doncs, com un cicle recurrent, sempre igual a ell mateix.
En la fase de desenvolupament de la civilització que se sol anomenar “dels antics imperis”, a més de la mesura del temps cíclic i estacional mitjançant els calendaris, també s’originà el còmput del temps “històric” a través de les cronologies i les genealogies. El temps de la història no es presenta cíclic, sinó seqüencial.
La Revolució Industrial iniciada a Europa vers el segle XVIII va portar un profund canvi en la manera d’“experimentar” el temps. El treball humà es va veure obligat a doblegar-se a la disciplina del temps rígid. Han passat poc més de dos segles des d’aleshores, i avui no solament el treball sinó totes les activitats humanes són fixats per les busques dels rellotges.