Situació
Vista de l’exterior de l’església des del costat de migjorn amb l’extrem de llevant i l’absis tapats per una capella tardana i la casa rectoral.
J. Recarens
Aquesta església, centre d’un veïnat amb el mateix nom, es troba a l’extrem nord-occidental del terme municipal d’Arbúcies.
Mapa: L37-13(332). Situació: 31TDG529327.
A la carretera GE-543 d’Arbúcies a Coll de Ravell, uns metres abans d’arribar a la gasolinera, al cim del coll, surt una carretera particular que en uns 2,5 km mena a l’església. (JRR)
Història
D’ençà del 878 es coneixen algunes referències al lloc de Cerdans, gràcies als preceptes carolingis: “villa ricello que dicitur Cerdanus”. Posteriorment, s’originarà una discussió entre els capellans de Cerdans i els d’Espinelves per la possessió d’uns masos en litigi. Pel juliol del 1181 s’arribà a un acord que, paradoxalment, sembla que no es complí mai. En aquesta època passà a les mans d’una branca de la família Gurb. El 1278, Ferrer de Tornavia els l’havia comprada, per cedir-ne tot seguit la meitat a Bernat, prior de Sant Llorenç de Munt. Finalment, l’any 1319, fou cedida amb tota la demarcació i drets parroquials a la canònica.
Actualment el temple romànic té afegides dues capelles laterals del segle XVI; l’antic absis fou tapat exteriorment, en adossar-s’hi la casa rectoral, al començament del segle XVIII. (JRS)
Església
Planta de l’església, modificada només per dues capelles que li donen una disposició fictícia de creu llatina.
J. Recarens
L’edifici actual consta d’una nau rectangular, coberta amb volta de canó reforçada per un arc toral i cap çada a llevant per un absis semicircular, que s’obre a la nau per mitjà de dos plecs. Té dues capelles afegides entre l’arc toral i l’absis, les quals tenen l’aire d’un transsepte. L’absis té centrada una finestra de doble esqueixada.
La porta s’obre al mur de migdia, fent un plec a l’interior i un a l’exterior.
Sobre la volta de l’absis hi ha un campanar més tardà amb coberta de quatre aiguavessos. L’absis és decorat amb tres grups de cinc arcuacions llombardes, separades per lesenes i coronades, per la part superior, amb una senzilla motllura. Les pedres que formen les arcuacions són de color vermellós, la qual cosa produeix un efecte decoratiu remarcable. La part superior de les dues finestres d’esqueixada és formada per dos arcs concèntrics, l’interior de pedres més amples i l’exterior de pedres més estretes. Les façanes laterals exteriors han estat decorades amb un fris seguit d’arcuacions, que a la façana de tramuntana són visibles totes, però a la de migdia només se’n veuen vint-i-una, puix que les altres dues són tapades pel cos de l’edifici veí que les embeu. La façana de ponent és neta de decoració.
L’aparell de l’edifici ha estat fet amb petits carreus bastant ben escairats, col·locats a trencajunt i en filades d’alçària desigual. El campanar té un aparell semblant. Les capelles laterals, per contra, han estat realitzades amb pedra molt irregular.
L’obra, en conjunt, s’avé a les formes pròpies de l’arquitectura llombarda evolucionada, de la fi del segle XI o el principi del XII. (JRR)
Creu esmaltada
El Museu Episcopal de Vic conserva una creu processional treballada en aram procedent de l’església de Sant Cristòfol de Cerdans i catalogada amb el número d’inventari 178.
Els braços de la creu pròpiament acaben als extrems amb una forma flordelisada, que a l’interior són decorats amb la representació d’un tronc amb branques i fulles.
Com és habitual en creus d’aquest tipus, la de Cerdans devia tenir una figura a cada braç, però d’aquestes només se’n conserven la de la Verge i la de sant Joan.
Al braç vertical es conserva encara una inscripció (IHS NAZARENUS) damunt el coure, que probablement fou esmaltat. La imatge de Crist, massa evolucionada per ser romànica, correspon al tipus del sofrent, portador del perizoni amb plecs abarrocats i corona amb motius vegetals. És clavat a la creu amb tres claus.
Es tracta d’una peça molt tardana dins el romànic, que ha conservat, però, l’esquema i la distribució del conjunt. Malgrat tot, cal situar la tècnica i el disseny dels motius ornamentals dins el nou corrent gòtic. La datació, doncs, és de cap a la fi del segle XIII.
Aquesta peça és estudiada al volum XXII de Catalunya Romànica (pàgs. 211-212), on s’en reprodueix també una fotografia. (JVV)
Bibliografia
- Abadal, II, 1926-50, pàgs. 67-71; Pladevall, 1961-62, pàgs. 168-176.