Situació
Vista exterior, des del costat de llevant, de l’església de Sant Martí de Vinyoles de Portavella, un edifici molt tapat per construccions posteriors.
M. Anglada
L’antiga parròquia de Sant Martí de Vinyoles es troba situada uns 100 m a llevant de can Portavella, al peu de la serra de Vinyoles pel vessant de migjorn i a 1,200 km en línia recta del santuari de Santa Margarida, a uns 1,020 m d’altitud.
Mapa: 293M781. Situació: 31TDG288659.
S’hi accedeix por un trencall de la carretera C-149, de Borredà a Ripoll, que es troba vora la parada d’autobusos de la Ferreria, a mà dreta, al punt quilomètric 14,800, o sigui, vers migjorn. El trajecte és d’uns 6 km de pista. (MAB)
Història
L’antiga parròquia de Sant Martí de Vinyoles era una de les sis parròquies integrades, originàriament, en el terme del castell de la Guàrdia de Ripoll.
La “serra de Vineolas” apareix esmentada en una afrontació del terme de l’església de Santa Maria de Matamala, en l’acta de dotació del monestir de Santa Maria de Ripoll, de l’any 888, document de controvertida originalitat (vegeu Santa Maria de Matamala). L’any 938 el lloc de “Vineoles” apareix en el precepte de Lluís d’ultramar de reconeixença de les possessions del monestir de Ripoll. La parròquia com a tal, és constatada ja des de l’any 925, en el moment en què el bisbe Jordi de Vic cedí al monestir de Ripoll el domini de l’església i parròquia de Sant Martí de Vinyoles, que en l’aspecte civil depenia del castell de la Guàrdia de Ripoll.
L’any 982 es confirma l’existència de la parròquia de Vinyoles en un reconeixement de propietats del monestir de Ripoll.
La parròquia de Sant Martí de Vinyoles torna a aparèixer en les tres llistes parroquials del bisbat de Vic realitzades entre 1026 i 1154, amb els noms de “Sancto Martirio de Viniolis, Sancto Marti de Vinoles” i “Sancto Martini de Vinoles”.
La vida parroquial durant l’edat mitjana degué continuar parella a la d’altres possessions de Ripoll, i la seva vitalitat, relativa, es féu palesa el segle XVIII, quan, a partir de l’any 1703, fou reformada profundament l’església amb l’afegitó de dues capelles, i posteriorment del campanar, la sagristia i noves capelles, malgrat que la seva població no passà mai de les quinze famílies, incloses les tres de la seva sufragània de Santa Maria de Tremolosa. Avui es troba en estat d’abandó. Dins la seva demarcació es troba el santuari de Santa Margarida de Vinyoles.
L’apel·latiu de Portavella, afegit sovint al de Vinyoles, prové de la propera i antiga casa senyorial de Portavella. (APF-MLIC)
Església
Un detall de l’exterior de l’església amb l’absis, un dels escassos indrets on és visible encara l’aparell original.
M. Anglada
Planta, a escala 1:200, de l’església, constituïda originàriament per una planta rectangular coronada vers llevant per un absis i posteriorment molt transformada per reformes i additaments.
M. Anglada
Es tracta d’un temple molt modificat per additaments de capelles laterals, una sagristia i un campanar que descansa sobre l’absis. Originàriament l’edifici devia ésser d’una sola nau, coberta amb volta de canó seguit i absis de planta semicircular, avui mutilat per la sagristia i l’escala de la torre-campanar, Com a elements arquitectònics singulars entre els paraments, només queda una finestra absidal de doble esqueixada, força malmesa per haver caigut dues dovelles de la clau, i la porta a la façana de ponent, coberta amb una arquivolta senzilla.
Els paraments inferiors de la nau estan enguixats i per fora arrebossats, la qual cosa fa que l’aparell només sigui visible a la porta i a l’absis, on s’aprecien encara, malgrat haver sofert les transformacions causades per mutilacions i additaments, en edificar-hi la torre del campanar, uns carreuons col·locats en filades ordenades, ben tallats i units sense, en treballs, morter de calç que els travi.
Després de molts anys d’abandonament, ara el temple és més conservat i vigilat pels qui habiten l’antiga rectoria. (MAB)
Pintura
Biga de baldaquí procedent d’aquesta església i guardada al Museu Episcopal de Vic, on és catalogada amb el núm. 7 982.
G. Llop
L’any 1927 ingressà al Museu Episcopal de Vic una biga de baldaquí, procedent de l’església de Sant Martí de Vinyoles de Portavella. És catalogada amb el núm. 7 982 i fa 3,06 m de llargària.
L’estat de conservació és força bo, possiblement perquè fou restaurada, ja que quan ingressà al museu presentava uns repintats renaixentistes, segons informà Josep Gudiol: “La pintura aquesta, ens donà la sorpresa d’apareixer en relatiu bon estat de conservació, sota d’altres capes de color ver fosch i groch, que deixant veure un motiu ab ondulacions renaixentistes, deixava veure una ma del segle XVI"(*). A l’Arxiu d’Arqueologia Catalana es conserven unes fotografies d’aquesta biga, realitzades cap als anys trenta, a les quals es poden observar unes línies blanques que ressegueixen els trets del rostre del cap humà que apareix al centre de la biga, i que actualment no es conserva.
Aquesta biga travessera segurament anava col·locada a la part davantera del baldaquí desaparegut, d’acord amb una disposició molt usual a la tipologia de baldaquins romànics anomenats baldaquí-plafó. Aquests elements constaven d’un plafó inclinat, suportat per bigues transversals. Algunes d’aquestes bigues presentaven una iconografia pagana juntament amb la religiosa; d’altres, en canvi, com és ara el cas que analitzarem, únicament posseeixen una decoració rica amb una funció ornamental.
El motiu decoratiu de la peça que ens ocupa és constituït per una ornamentació vegetal profusa, combinada amb un cap humà, que fa el paper de roleu. Al centre de la biga, apareix una carassa de trets d’ascendència clàssica, o més aviat hel·lenística. Aquestes influències poden apreciar-se en la forma com es realitzaren els cabells, el bigoti i la barba. Això no obstant, tots aquests detalls també foren adaptats a la manera de fer romànica, la qual es palesa en el tractament dels ulls, molt marcats i grossos, i al tipus de nas. Dels dos costats de la boca d’aquesta carassa, surt una tija gruixuda. És el motiu que origina i uneix ensems totes les estilitzacions florals imbricades que hi ha al llarg de tota la biga.
De l’interior de les flors esmentades, surt un estam, que també té forma de tija, el qual s’uneix a les primeres mitjançant un motiu acurat que envolta les flors. Aquestes presenten uns trets generals comuns, però són totes diferents. Tenen unes corol·les a les quals hi ha dibuixats uns pètals molt estilitzats. De l’interior, surten uns pistils, alguns d’ells acabats en forma de cues d’animals, i d’altres amb pinyes.
Els colors utilitzats són el vermell per al fons, sobre el qual destaquen el verd i el groc, emprats en l’execució dels elements vegetals, que han conservat una bona part de llur vivacitat original.
El motiu ornamental dels roleus té l’origen a l’època clàssica, però sembla que a Occident, on va aparèixer ben aviat, fou introduït per influències orientals. És un tema present sobretot als objectes metàl·lics, principalment de bronze i coure, encara que també es troba molt a les ceràmiques manufacturades en sèries grans, als teixits i a les miniatures, que potser li van servir de model.
Pel que fa als paral·lels formals d’aquesta biga, no hem trobat cap mena d’ornamentació semblant ni a la pintura mural romànica ni a la pintura sobre taula d’aquest període a Catalunya, ja que es tracta d’una ornamentació més complicada i detallista que les habituals; per això pensem que s’hauria de posar en relació amb les decoracions que apareixen a les miniatures.
Quant a la filiació estilística, alguns autors han considerat que aquesta biga s’hauria d’incloure entre les obres que van ser realitzades al taller ae Ripoll. No obstant això, nosaltres no hem trobat cap semblança evident entre les decoracions que apareixen als frontals d’altar d’aquest taller i l’ornamentació de la biga. Segurament l’atribució al taller és deguda a una proximitat més aviat geogràfica que no pas estilística. Com hem dit anteriorment, pensem que s’hauria de relacionar amb les solucions ornamentals que apareixen a les caplletres d’algunes miniatures romàniques i, sobretot, a les gòtiques, com es pot observar, a tall d’exemple, al conjunt de miniatures que se’n conserven a l’Arxiu Capitular de Vic. En aquestes és molt habitual el motiu d’animals dels quals surten elements vegetals. Aquest és el cas del Saltiri glossat, Ms. núm. 9, foli 1; la lletra B, en la qual apareix el rei David tocant l’arpa, és formada per un cap de bèstia del qual surten les tiges que formen la lletra. De tota manera, la combinació dels elements vegetals amb els humans no és tan usual; únicament es dóna un cas, el de l’Obra Poètica d’Horaci, Ms. núm. 100, foli 69, que es conserva a l’Arxiu Capitular de Tortosa. En aquesta ocasió, la lletra capital H és ornamentada amb la figura d’un home, de la boca del qual surt un conjunt de tiges imbricades.
Per totes aquestes raons, i especialment per la temàtica utilitzada, molt més típica del gòtic, pensem, tot coincidint amb alguns autors, que la biga podria ser una obra del final del segle XIII, que malgrat continuar mantenint característiques definitòries del romànic, ja té influències decisives del corrent artístic gòtic. (MGSP)
Bibliografia
Bibliografia general
- Pèire de Marca: Marca Hispanica, París 1688, facsímil, Ed. Base, Barcelona 1972, pàgs. 818 i 850.
- Antoni Pladevall i Font: Les Llosses, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 332.
Bibliografia sobre la pintura
- Josep Gudiol i Cunill: La pintura medieval catalana. Els primitius (La miniatura catalana), Barcelona 1955.
- Jurgis Baltrusaitis: La Edad Media Fantástica, Madrid 1983 (1a ed. francesa, París, 1955).
- Walter William Spencer Cook: La pintura románica sobre tabla, Col. Arte y Artistas, CSIC, Madrid 1960.
- Santiago Alcolea i Gil i Joan Sureda i Pons: El romànic català. Pintura, Barcelona 1975.
- Josep Gudiol i Ricart i Walter William Spencer Cook: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, VI, Barcelona 1980 (2o ed.).
- Joan Sureda i Pons: La pintura romànica a Catalunya, Madrid 1981.
- Eduard Carbonell i Esteller: L’ornamentació en la pintura romànica catalana, Artestudi Edicions. Col. de Materials, núm. 2, Barcelona 1981. (MGSP)