Castell de Llaés (Ripoll)

El castell de Llaés, que ocupava el cim d’un turó, és situat a uns 1 000 m d’altitud. Al voltant d’aquest pujol, que s’alça isolat al final d’un serrat, hi ha, especialment al costat meridional, una clariana de conreus, que s’estén per la zona més plana; al seu entorn predominen els boscs.

El camí més bo per a arribar a Llaés és una pista per a autos, que surt del punt quilomètric 102,100 de la carretera que va de Vic a Ripoll, després dels revolts que hi ha més enllà de la Farga de Bebiè. La pista passa pel costat del mas de la Corba, travessa per sota la via del tren, passa a prop de Sant Vicenç de Puigmal i arriba als plans de Llaés. També hi ha una pista, potser una mica més dolenta, que hi mena des de Santa Maria de Besora. La clau del castell la tenen al mas la Vila, situat a uns centenars de metres de la penya del turó emmurallat. (JBM)

Història

Aquest castell inicialment estigué vinculat al comtat d’Osona, i més tard passà al comtat de Besalú. El terme del castell dominava la part baixa de la vall de Vallfogona i la de Tavèrnoles fins al riu Ter. Les primeres notícies de Llaés es remunten a l’any 919, quan l’abadessa Emma, del monestir de Sant Joan de les Abadesses, comprà unes terres situades al castell de Llaés (“Lacesse”), l’una situada a la Llena i l’altra a Tavèrnoles. El monestir de Sant Joan continuà adquirint o rebent béns al terme de Llaés, que feren que el monestir fos el senyor del castell del terme i el patró de l’església parroquial. Els drets sobre el castell li devien pervenir per la venda que l’any 1004, o 1005, feren Bernat, comte de Besalú i la seva muller Toda de la meitat d’un alou dintre el qual hi havia construït el castell de Llaés. El domini sobre l’església es fa patent l’any 960, quan l’abadessa Emma demanà al bisbe Ató de Vic que anés a consagrar l’església de Sant Bartomeu de Llaés, que ella havia construït. El domini eminent del monestir sobre el castell de Llaés no es fa patent fins el principi del segle XII, quan el monestir s’havia recuperat dels conflictes motivats per les intervencions del comtes de Besalú i els monestirs ultrapirinencs. El primer acte de senyoria conegut és el jurament de fidelitat que l’any 1121 feu Udalard II, vescomte de Bas, a l’abat Berenguer pel castell de Llaés. El mateix anv Guillem Ramon iurà fidelitat a Udalard II, senyor de Milany, per la força de la roca de Llaés. Així el domini eminent restava en mans de l’abat de Sant Joan; els Milany, senyors del veí castell de Milany, eren els feudataris, mentre que Guillem Ramon havia d’ésser el castlà del castell. El domini eminent del monestir no sofrí gaires alteracions. Únicament l’any 1230 l’abat Ramon empenyorà als vescomtes de Castellnou la roca i la força de Llaés i la parròquia de Sant Bartomeu de Llaés i béns repartits per diverses parròquies del Ripollès per la suma de 30 000 sous. Però al cap de tres anys els vescomtes de Castellnou retornaren la penyora i tot restà com abans, i així es feu constar l’any 1269, quan els principals feudataris del castell, els vescomtes de Bas, reconegueren que el castell de Llaés era pur alou del monestir. Posteriorment el monestir continuà conservant els seus drets, fins i tot aquests augmentaren per la compra que l’any 1342 feu l’abat Ramon de Bianya al rei Pere el Cerimoniós del mer i mixt imperi i la jurisdicció alta i baixa de diversos llocs entre els quals es trobava el terme de Llaés. Aquesta alineació motivà la protesta de l’abat de Camprodon, que es creia perjudicat. Després d’una llarga controvèrsia, l’any 1351 el rei Pere refermà la transacció, per la qual cosa rebé 15 000 sous. Amb aquest augment de drets l’abat de Sant Joan esdevenia senyor jurisdiccional del terme amb tota mena d’atribucions judicials.

Els feudataris

Els principals feudataris foren des d’un principi els senyors del castell de Milany, i el castell de Llaés seguí, en gran part, les vicissituds de la família del veí castell. Els Milany aviat esdevingueren vescomtes de Bas; aleshores la família castlana del castell Milany i també del de Llaés, passà a anomenar-se Milany, la qual cosa pot crear confusió. Després del jurament de fidelitat que l’any 1121 feu Udalard II, vescomte de Bas, a l’abat de Sant Joan pel castell de Llaés, els vescomtes de Bas no reapareixen com a feudataris del castell fins l’any 1198, quan donaren al seu castlà Guillem de Creixell permís per a fer les obres que cregués convenients a la roca de Llaés, però tot seguit l’abat de Sant Joan considerà que aquestes atribucions eren de la seva competència com a senyor alodial, i prohibí al castlà de fer-hi obres. Però al final hi degué haver un acord amb l’abat i l’any 1238 Simó de Palau, vescomte de Bas, concedí al castlà, Bernat Hug de Serrallonga, la roca de Llaés i el permís perquè hi pogués edificar sempre que no perjudiqués el vescomte, sinó que més aviat la nova edificació servís per a defensar-se mútuament. Aquest cop no sembla que l’abat de Sant Joan impugnés la concessió d’obrar. En canvi sembla que hi hagué problemes sobre el que li pertocava en els masos del castell, car l’any 1243 Simó de Palau, vescomte, reconegué a l’abat de Sant Joan i al castlà Bernat Hug de Serrallonga la quantitat que li havien de pagar els homes de les muntanyes de Milany i de Llaés i del vescomte de Bas. Els drets de la família vescomtal finiren l’any 1280, quan Sibil·la, vescomtessa de Bas, vengué d’una banda al rei Pere el Gran el vescomtat de Bas, i de l’altra vengué a Dalmau de Palau els castells de Milany, Vallfogona, Llaés i Puigmal amb la jurisdicció, el mer imperi i les paus i treves. Després, el mateix any, la vescomtessa ordenà als seus homes dels castells esmentats que fessin homenatge de fidelitat al rei Pere el Gran, per la qual cosa els absolia del jurament que li havien fet. Dos dies més tard el rei confirmà a Dalmau de Palau la venda que li havia fet la vescomtessa Sibil·la, i el rei es reservà les justícies i mer imperi de Vallfogona, Llaés i Puigmal, que concedia a l’esmentat Palau en feu reial. El nou feudatari, sembla que era parent de la vescomtessa, nebot segurament; això concorda amb el fet que el seu pare s’anomenés Simó de Palau i el seu avi Ramon de Palau. Però el nou feudatari, malgrat la concreció que li feu el rei Pere el Gran, augmentà considerablement les seves pretensions fins al mer i mixt imperi i la totalitat de la jurisdicció de tots els homes de Llaés. A aquestes pretensions s’oposà l’abat de Sant Joan i hom acudí a la sentència arbitral de l’abat de Banyoles, que atorgà l’any 1283, contra les pretensions de Guillem de Palau en el castell de Llaés, si bé Dalmau de Palau no acceptà la sentència fins l’any 1298, que feu homenatge a l’abat de Sant Joan i reconegué els drets del monestir al castell de Llaés, al mateix temps que confessà tenir en feu del monestir les seves possessions del castell de Llaés. Una part dels drets que tenia Dalmau de Palau al terme de Llaés els vengué l’any 1309 a l’abat Guillem de Sant Joan, quan aquest li comprà el mas de Castell Palom i altres masos, amb les seves guaites, del terme del castell de Llaés, que hom tenia en feu del monestir pel preu de 16 000 sous. Amb aquesta venda sembla que Dalmau de Palau es desprenia de totes les propietats que tenia en feu del monestir, però degué conservar les corresponents a la justícia. Segurament per aquestes actuacions els homes de Llaés es queixaren dels danys i injúries que Dalmau de Palau els havia fet i demanaren a l’abat de Sant Joan que exigís a l’esmentat Dalmau la corresponent reparació. Els successors de Dalmau de Palau es concentraren més en el seu castell de Milany i ja no tingueren cap més intervenció coneguda en el castell de Llaés, però continuaren conservant els seus drets en el castell i en la llunyana data de l’any 1673, els successors de Milany, els ducs d’Híjar, reconegueren tenir en feu del rei el castell i el terme de Milany i la jurisdicció i mer imperi de les parròquies de Llaés, Puigmal i de la vall de Vallfogona.

Els castlans

Els castlans del castell de Llaés foren els mateixos que els del castell de Milany, i quan els seus senyors deixaren d’anomenar-se Milany, començaren a utilitzar aquest nom, si bé després predominà el de Creixell, però no de manera total, fins que vengueren els seus drets en el castell. El primer castlà documentat, encara que també ho devia ésser el seu pare, és un personatge anomenat Guillem Ramon, fill de Ramon Ponç de Milany, que l’any 1121 feu jurament de fidelitat a Udalard II, senyor de Milany i vescomte de Besalú o de Bas, per la força de la roca de Llaés. El mateix Guillem Ramon i els seus descendents utilitzaren el cognom Creixell, com a castlans d’aquest castell. Així, la castlania passà de Guillem Ramon al seu nebot Pere de Milany, fill de Dalmau Ponç de Milany, i després al seu possible fill Guillem Creixell, el qual l’any 1198 rebé permís del vescomte de Bas per fer obres de fortificació en la roca de Llaés de la manera que cregués convenient. Però el mateix any Guillem rebé ordres de l’abat de Sant Joan que no fes cap obra a la roca de Llaés. El domini dels Milany-Creixell en el castell de Llaés passà a la família vescomtal de Castellnou pel matrimoni de Ramona de Creixell amb Guillem de Castellnou, vescomte. Aquesta família, de manera momentània, augmentà els seus drets al castell de Llaés, car l’any 1230 l’abat Ramon de Bisbal del monestir de Sant Joan els empenyorà la roca i força de Llaés i tot el que el monestir tenia a les parròquies de Sant Bartomeu de Llaés, Sant Vicenç de Puigmal, Sant Pere de Ripoll i la penyora de Corts per la quantitat de 30 000 sous. Això no obstant, molt aviat els vescomtes prengueren una determinació totalment contrària, i es desprengueren dels drets adquirits i dels que tenien per herència de Ramona Creixell. Així, l’any 1233 tornaren a l’abat la penyora i al mateix temps li vengueren la comdoria o dret com a comdors del castell de Milany amb el mateix castell i el de Llaés. A partir d’aquell moment només restaren uns drets d’un suposat familiar de Ramona, Ramon de Milany, que més tard vengué a la família del nou castlà. La nova família castlana del castell de Llaés i del de Milany fou la família Serrallonga, que procedia de Rosselló, on posseïa la baronia de Cabrenys, i la seva introducció en la castlania de Llaés, es produí per la cessió que feu l’abat Ramon de Bisbal a Bernat Hug de Serrallonga del castell de Llaés, el qual l’any 1234 reconegué tenir el castell de Llaés en feu sota el domini feudal del monestir. Podria ser que el motiu inicial fossin uns drets de la seva muller Agnès de Pelacalç, ja que una germana, com es veurà més endavant, posseïa la tercera part del castell de Llaés. El mateix any el seu fill Ramon es comprometia a no impetrar a l’abat d’evicció per raó de la venda feta per Guillem de Castellnou (de Creixell, diu el document) dels béns que tenia al castell de Llaés. Per tant els drets dels nous castlans de Llaés sembla que eren molt reduïts i els abats deixaren clar que no eren els que ells havien adquirit als descendents de Creixell. Bernat Hug de Serrallonga, a més de reconèixer l’abat de Sant Joan com a senyor seu pel castell de Llaés, comprà a l’abat la batllia del castell de Llaés, que l’any 1238 Simó de Palau, com a lloctinent dels vescomtes de Bas, lloà. El mateix Bernat Hug l’any 1255 comprà una tercera part del castell de Llaés. Aquesta part es trobava en poder d’una germana de la seva muller Agnès, filla de Ramon de Pelacalç, i el seu marit Arnau de Requesens el mateix any 1255 vengué aquesta tercera part del castell de Llaés a Gilabert de Cruïlles; aquest, amb el seu germà Jofre, vengué a Bernat Hug de Serrallonga els seus drets en el terme de Llaés. Per aquestes vendes semblaria que els drets dels Serrallonga els previnguessin dels Pelacalç per casament de Bernat Hug de Serrallonga amb Agnès de Pelacalç, que devia aportar al matrimoni una o dues terceres parts del castell de Llaés. Mentre, el mateix any, Simó de Palau li concedí permís per a fer obres a la roca de Llaés. Bernat Hug estava casat amb Agnès, filla de Ramon de Pelacalç, i feu testament l’any 1245. A partir de l’any 1247 començà a actuar Ramon de Serrallonga, fill hereu de Bernat Hug, i ho feu amb la compra de drets i béns que tenia un suposat membre de l’anterior família castlana, els Milany-Creixell; així, l’any 1247 Ramon de Milany i la seva muller vengueren a Ramon de Serrallonga tots els fruits i rèdits que els eren propis a la parròquia de Sant Bartomeu de Llaés i de Sant Vicenç de Puigmal, així com quatre masos en feu de Sant Joan de les Abadesses i el feu proper a Tavèrnoles i la farga de Llaés. Encara adquirí més béns de cavallers que tenien feus en el terme. Però l’any 1261 el mateix Ramon de Serrallonga, amb la seva muller Tiborç, vengué a l’abat de Sant Joan, el castell de Llaés i l’honor que havien comprat a Ramon de Milany i les respectives honors d’Arnau de Bas i de Ponç de Soler, i ho venien en pur alou i, per tant, el castell i els homes de Llaés de cap manera no haurien d’estar subjectes al castell de Milany que Ramon de Serrallonga encara conservava. Aquesta venda es feu per la suma de 30 000 sous, i per la cessió dels drets sobre Castelltallat (“castri de Teyleto”), que Ramon tenia pel monestir, rebé la quantitat de 2 450 sous. Així finiren els drets de la familia Serrallonga en el castell de Llaés, que concentraren en el terme de Milany; l’única intervenció que tingueren a Llaés és de l’any 1267, quan Arnau Cussaví, fill de Ramon de Serrallonga, venedor del castell de Llaés, concedí llicència a l’abat de Sant Joan per a litigar pels drets que pretenien tenir-hi altres homes. Sobre l’edifici del castell han anat apareixent diverses notícies. Com els permisos per a fer-hi obres de l’any 1198 (que fou negat pel senyor eminent tot seguit) i de l’any 1238 (que fou concedit). Fins i tot l’any 1295 hom amenaçà d’enderrocar el castell si no finalitzava l’escàndol, que havia produït dos morts, entre els homes de Llaés i els de Torelló. Però l’amenaça no es portà a terme i el castell encara tingué un cert protagonisme durant la guerra civil entre la Generalitat i el rei Joan II. Fins que en un moment indeterminat, ja ensorrat, s’aprofitaren els murs que quedaven dempeus per a fer la rectoria de l’església, on encara es pot veure algun mur. (APF-ABC)

Castell

L’interès arqueològic del castell de Llaés és més a causa de les característiques del lloc on és situat, que no pas per les escasses parets d’època romànica que s’hagin pogut conservar.

Les característiques del petit turó aplanat, i segurament fortificat —on ja almenys el segle X hi havia quelcom que era considerat un castell— són molt representatives de molts dels llocs on hi havia fortificacions abans de l’any 1000.

El cim d’aquest turó té una longitud —d’est a oest— de 72 m i una amplada —de sud a nord— de 23 m. Tot al voltant hi ha un petit cingle, l’alçada del qual oscil·la entre 6 i 8 m. Les roques d’aquest estimball foren reforçades amb murs; segurament també hi havia una muralla a la part superior. Aquesta plataforma, fàcilment defensable, devia tenir la funció de lloc de refugi dels habitants de la contrada.

En l’actualitat, pugem al cim per un camí empedrat que fa ziga-zagues, situat al costat meridional. La porta d’entrada a la part superior té una amplada de 170 cm, i és coberta per un arc format per dotze dovelles, les quals tenen una longitud de només uns 50 cm. Els carreus que formen els muntants i els murs propers són, però, força grossos i ben treballats.

El sector de llevant de la plataforma és ocupat actualment per l’església i el cementiri. Al sector de ponent hi ha la rectoria, la qual devia ocupar el lloc on hi devia haver els principals edificis defensius. Algunes de les parets d’aquestes construccions semblen medievals; són fetes amb grossos carreus ben escairats, d’uns 25 cm d’alt per 30 cm de llarg, o àdhuc de 35 × 40 cm. Al costat esquerre de la porta d’entrada al clos emmurallat, veiem que aquests murs cavalquen sobre el muntant de l’obertura d’entrada, fet que, lògicament, fa pensar que foren construïts en una època posterior.

En aquest sector occidental cal destacar també l’existència, en un nivell lleugerament inferior, d’una cambra coberta amb una volta de pedra. Al pis superior hi ha també un petit pou, que devia ésser molt útil per a les necessitats del habitants permanents o eventuals d’aquesta penya fortificada. (JBM)