L’estructura social i l’economia medieval de l’Anoia

L’estructura social

Repobladors

La majoria de les terres aprisiades no són repoblades directament pel comte. La venda de Masquefa (963) i de Queralt (976), la permuta de Pierola (1063), les cessions, al bisbe de Vic, de Calaf (abans del 1015), Montbui, Saió i Tous (960) i la partió de Miralles (Santa Maria de Miralles) entre la mateixa seu episcopal i Ènnyec Bonfill (987) són una clara mostra de com, malgrat l’adquisició de Cabrera i Piera (1063-67), el comte cedeix el lloc al bisbe de Vic i a les famílies vicarials, que poden aportar un major potencial demogràfic. Precisament, a partir de la meitat del segle X, la repoblació cau més obertament que abans en el control aristocràtic, tot seguint els canvis polítics i socials que s’estan gestant.

La repoblació a l’Anoia és “oficialment” encetada pels vescomtes de Barcelona, el 955, amb l’atorgament de la carta de poblament de Freixe, tot continuant la tasca efectuada al Penedès i seguint, immediatament, amb la resta del terme de Piera, Cabrera i, sobretot, la Guàrdia, a més d’adquirir, momentàniament, el 976, Queralt. Per la seva part, els altres vescomtes, els de Cardona, gaudiren, segons reclamaren després, d’una primera concessió a la zona de Calaf quan encara era per definir. Repoblaren i donaren nom a Calonge de Segarra i prosseguiren la repoblació, per Mirambell i Conill, endinsant-se dins del comtat de Berga i entrant, per Pujalt, a l’actual Segarra.

Molt important és el paper de la mitra vigatana. En primer lloc, participà en la repoblació de tota la zona entre Copons, Clariana, Tous, Saió i Montbui. El bisbe Fruià (972-993) impulsà l’assentament repoblador. Ell devia situar el levita Eldemar a Clariana, abans del 989. També és ell qui, cap al 990, vol bastir la torre de Montbui, tot tractant baldament de reptar les dificultats i atraure població. Després dels anys difícils que fan de tombant del segle X a l’XI, el bisbe Borrell (1010-18) impulsa de nou el poblament de les zones de marca: el 1016 fomenta l’ocupació de Riquer. També és sota el seu bisbat que l’església vigatana participà, cap al 1010, en el repoblament de Calaf on, després de rebre la concessió del comte Ramon Borrell, el 1015 l’infeuda al levita Guillem d’Oló o de Mediona, nebot d’Eldemar, tot i que la topada amb els Cardona deixarà, de fet, el repoblament d’aquests indrets en mans dels vescomtes des del 1039. Superada aquesta etapa inicial, el successor de Borrell, Oliba (1018-46), endegà una tasca organitzadora dels territoris repoblats pels seus antecessors, tant a nivell espiritual com material, i per a aquesta finalitat atorgà al mateix Guillem de Mediona els castells de Montbui, Tous i Ocelló (Saió). Més endavant, la presència de l’episcopat vigatà encara creixerà, com succeeix cap a mitjan segle XII, en incorporar propietats i drets sobre Llavinera.

També cal destacar la funció del monestir de Sant Cugat. Present pràcticament des dels primers moments a Igualada, Capellades, Masquefa, Castellet i Clariana, i també a Sant Feliu de Castellolí, Sant Pere Desvim i la vil·la Avenes de Tous, incitarà la rompuda i el repoblament d’aquests indrets, atraient la participació de pagesos.

Castell de Vilademàger, centre d’un ampli terme senyorial en el qual tingueren drels diversos llinalges nobiliaris.

ECSA - J. Bolòs

Ultra aquesta participació eclesiàstica, el pes del repoblament descansarà sobre les famílies vicarials. Destaca la tasca dels Gurb, que obriran a l’Anoia les seves branques familiars. Mentre Ènnyec Bonfill repobla Masquefa, participa a Miralles i guanya propietats a Òdena, el seu pare, Sendred de Gurb, i el seu oncle, Hug de Cervelló, fan via per la zona sud-oriental de l’actual comarca, repoblant Queralt, Roqueta i Vilademàger.

També entre les famílies vicarials cal esmentar l’actuació de Sal·la i del seu fill Isarn, que foren els primers a repoblar Roqueta, com també iniciaren el repoblament a Clariana i a l’Espelt. Els seus descendents, els Balsareny, repoblaren Copons, Montfalcó, Veciana i la Manresana, i ocuparen part de l’actual Argençola. Aquí trobem Maier, germà d’Ermemir de Castelltallat, que en el seu testament del 1031 mostrava haver ocupat el sector d’Argençola, Rocamora, Carbasí i Clariana. Més al sud, hem de suposar que Vilademàger veié un altre Maier, aquest continuant tasques iniciades al Penedès. Mentrestant, els Castellar, des del seu castell homònim, repoblaren, en la primera meitat del segle XI, Seguers, Solanelles, Vilallonga i la Guàrdia Pilosa. I res no se sap d’un tal Audelí, o Hodelí, que potser endegà el repoblament a Castellolí.

La primera tasca dels repobladors consistia a fer venir els pagesos. Quan el bisbe de Vic atorga Calaf a Guillem de Mediona, li diu clarament que ho fa perquè “agricultores ibi obducas ad habitandum et ad excolendum opus rusticorum in eo”. Es tracta de pagesos que cerquen terres amb condicions jurídiques favorables, capaços d’enfrontar-se a un espai nou i difícil, acceptant el conreu de subsistència d’unes terres de marca, obertes a la possibilitat de la fam i el saqueig sarraí i, en el pitjor dels casos, de caure en l’esclavatge o de ser morts. La majoria d’aquests pobladors venien de zones del Bages i, molts també d’Osona, d’on repetien alguns topònims com Santfores o Cucala (Tous), de la mateixa manera que del Bages procedien noms com Balsareny o Argençola. En d’altres zones del nord, els pobladors que hi davallaren ho devien fer en nombre reduït. Alguns autors han cregut veure població procedent de l’Alt Urgell i el Solsonès rere andrònims com Ermemir o Company, presents a la zona penedesenca, com és el cas de Freixe.

Tots els esmentats fins aquí formaven part, d’una o altra manera, del repoblament més o menys ordenat i oficial. A la vegada, elements com la presència ben organitzada i caracteritzada de l’“hort de la Goda” més enllà del castell de Tous, ja el 960, o les moltes i primerenques traces d’ocupació humana a la Segarra anoienca oriental, són indicis que permeten de suposar l’existència de capdavanters, força aventurers i arriscats, dels quals devien sortir, bàsicament, els aloers posteriors. Més difícil és poder precisar si, encara que de manera reduïda i escassa, es mantingué alguna mena de continuïtat de poblament, malgrat les dificultats inherents a les zones frontereres, ja fos entre els “veïns” amb qui pledejà el bisbe de Vic en rebre Calaf o, com han sospitat alguns autors, en població protegida per la densitat boscosa en diferents punts de l’actual Anoia; això seria corroborat, d’altra banda, per alguns indicis arqueològics (mas Camaró, a la Torre de Claramunt, com hem vist) o el mateix record conservat fins a la repoblació (la remembrança de l’existència del “Palacio Siccho”) que hem esmentat entre Piera i Masquefa).

Comtes-reis i vescomtes

Com a senyors d’aquestes terres, els comtes reis obtenen uns beneficis, en principi, basats en el propi patrimoni. Aquest, pròpiament, a les terres anoienques només creix a la segona meitat del segle XI, en les darreres dècades de Ramon Berenguer I, tot i que en la resta del període el nombre i contingut de les cessions no és mai greu per al patrimoni regi. Destaquen les rendes extretes de Piera i Cabrera, seguides de les de la zona de Prats i Sant Martí Sesgueioles, espai que es prolonga entre Copons, Veciana, Montfalcó i Pujalt, i encara cal afegir-hi Montmaneu i Argençola, com també Pierola des del segle XII i, des del 1234, Igualada, compartida amb el monestir de Sant Cugat, a més de les rendes provinents de la Guàrdia i Castellolí. A aquest conjunt, cal sumarhi exigències com els lluïsmes, que el rei sovint haurà de recordar als castells d’on és senyor.

El rei també percep la lleuda sobre la fira de Prats i comparteix amb Sant Cugat la lleuda d’Igualada. A la darreria del segle XIII, atesa una nova orientació a la quèstia i amb demandes com la cena d’absència, segons es documenta, per exemple, a Copons, sembla endegar-se el camí cap a la fiscalitat baix-medieval, amb una monarquia que potser ja no aspira a viure sols del propi patrimoni.

El vescomte derivat del comtat osonenc, el de Cardona, ja hem vist com participa, de primer, en la repoblació d’àmplies zones en el sector nord-occidental de l’actual comarca, a les quals afegirà, al segle XII, Castellfollit de Riubregós. A la vegada, mitjançant un hàbil joc dels diferents mecanismes feudals, al segle XIII controlarà plenament la conca d’Òdena excepte Igualada, tot dins del context de la constant puixança i de l’augment de rendes del vescomtat de Cardona.

Diferent és el cas dels vescomtes de Barcelona. Aquests, afermats en la possessió de la Guàrdia, enfocaren la seva presència en aquestes terres de manera més particular, després d’haver contribuït, com hem vist, al repoblament de Piera i Cabrera (cedits a la casa comtal el 1063-67) i d’adquirir posteriorment Pierola, a més de sumar diferents propietats i drets a Claramunt, Orpí, Castellolí i Òdena, i aconseguir finalment Castellnou (de Porquerisses). A diferència d’altres cases vescomtals, mancaven d’espai vital, ofegats per l’empenta i l’expansió dels mateixos comtes. Per això, cercaran a l’actual Anoia l’afermament de les seves arrels, i no sols afegeixen al títol vescomtal el de “senyors de la Guàrdia” —des del vescomte Guislabert I (mort el 1062)—, sinó que en parlar d’ells hom els anomenava normalment vescomtes de Guàrdia, com fa, el 1113, Ramon Tedbald quan indica que té Castellnou pel “vicecomitem de Guardia” i, en realitat, coetàniament, els mateixos vescomtes empraran aquesta intitulació. Amb tot, després de moltes vicissituds (des de la participació en la revolta contra el comte, el 1041, a l’estada del vescomte Reverter al Marroc al començament del segle XII), el 1187 va morir Berenguer I, fill de Reverter i darrer vescomte de Barcelona i, alhora, darrer vescomte de la Guàrdia. Poc després, la mort del seu fill homònim, el 1208, comporta, pròpiament, la fi del llinatge vescomtal.

Noves famílies nobles

Conseqüència immediata de la nova configuració de l’espai a partir dels castells és el sorgiment de nous llinatges. Efectivament, amb la possessió de castells concrets i la possibilitat de constants eixamplaments patrimonials, juntament amb les facilitats acumulatives derivades del sistema feudal, sobresortiren una sèrie de famílies que esdevindran molt importants en la vida política i social de tot el país.

Evidentment, en principi, són famílies que deriven d’una situació prèvia ja important. El cas més clar d’una família amb cognom nou, però ben arrelada en un llinatge vicarial, és el dels Queralt, procedents dels Gurb. Durant la penúltima dècada del segle X, Sendred de Gurb va adquirir el castell de Queralt, i tot i que va haver de pledejar-lo amb el bisbe d’Urgell, el mantingué i ja el seu nét, Guillem (I), es cognomenarà a la segona meitat del segle XI Queralt. Els Queralt assoliran gran importància entorn de la zona del castell homònim —dins de la comarca de l’Anoia, a més de Queralt (Bellprat) i d’algunes propietats molt primerenques a Castellolí, aconseguiran Fiol i la Goda i, al segle XIII, una castlania a Montmaneu i una altra a Pujalt—. No es mogueren lluny de la casa comtal: Berenguer (I), al segle XII, era senescal. Els castlans homònims, provinents dels Timor, esllanguit el llinatge original dels Queralt, els succeiran al segle XIII.

El primer Gurb senyor de Queralt, Sendred de Gurb, era germà del primer membre de la família que es cognomenà Cervelló. Els Cervelló, a més de molts drets i possessions fora de l’actual comarca de l’Anoia, mantingueren la Roqueta (fins el 1229) i Vilademàger, i detingueren diferents drets i possessions a Miralles i Masquefa, a més de posseir castlanies a Copons, Montfalcó, Veciana i Montbui. Igualment, destacaren sempre com a llinatge poderós pròxim als comtes.

També prendran cognom en aquestes terres els Òdena. Senyors de la part central-occidental de la conca homònima, eixamplen aviat les seves possessions i drets tant a la comarca (propietats i drets a Castellolí, Segur, Orpí, Vilademàger) com a d’altres indrets, a la vegada que participen directament en les noves zones a repoblar, la qual cosa els facilita noves possessions i interessos en molts llocs. Ben aviat se situen prop de l’òrbita comtal: Guillem Bernat I, el primer del llinatge en cognomenar-se Òdena, el 1054 ja actua al costat de Ramon Berenguer I, i des d’aleshores sovint apareixen els Òdena en les principals accions comtals. Immergits de ple en les violències feudals dels segles XII i XIII, i sacsejats per sort variant, el 1287 queden eclipsats en vendre Òdena al vescomte de Cardona, que ho aprofita per a perseverar en la seva escalada de possessions a la conca d’Òdena.

Important també és la presència dels Claramunt, centrada en els seus dominis de la part baixa de la conca d’Òdena. Al llarg dels segles XI i XII es fan presents en moltes de les activitats de la casa comtal barcelonina i participen en els nous repoblaments, la qual cosa facilita la presència de la casa de Claramunt a les terres tarragonines, a més d’aconseguir diferents propietats i drets en molts llocs.

A l’altre extrem de l’actual comarca, el silenci documental no permet situar els Boixadors abans del segle XII, per bé que tot indica que devien ser senyors del castell homònim des de ben abans. Al segle XII acompanyen el comte de Barcelona en l’expansió occidental, i després de la conquesta de Lleida reben possessions importants, que successivament van ampliant; al segle XIII, els Boixadors continuen al costat i al servei dels reis. A la comarca sempre mantingueren el seu domini al castell homònim, a Fortesa i a Llavinera, a més d’assolir interessos a Miralles, Segur i Rubió, ara castlanies a Calaf, Segur i Prats.

Més tardana és l’ascensió dels Jorba. El veritable iniciador de la baronia de Jorba fou Guerau de Jorba, ja al segle XII, a partir de sumar moltes possessions i drets en zones occidentals. A l’actual comarca anoienca posseïa béns a Jorba, Castellolí (n’adquirí el castell el 1161), Moltfalcó el Gros, Montmaneu, Òdena, Tous i Veciana. Formava part de la cort de Ramon Berenguer IV i d’Alfons I i els representà amb èxit diplomàticament. Bé que després de Guerau de Jorba la família no sabé mantenir el seu prestigi, sí que conservaren gran part de la riquesa fins que al segle XIV la majoria dels seus béns passaren als Castellolí.

La possibilitat d’acumulacions derivades del sistema feudal facilitava tota mena de combinacions, i així petites rendes en aquesta zona podien acabar d’afermar famílies amb importants interessos en indrets veïns. És aquest el cas d’una família prou forta com els Cervera, que estengueren el seu poder en primer lloc per la zona nord-occidental de l’actual comarca, aleshores dins l’òrbita de la vila de Cervera, tot teixint molts interessos a Castellfollit de Riubregós, Pujalt, la Guàrdia Pilosa, Llavinera i Montmaneu, a més de tenir drets i propietats a Copons, Montfalcó i Veciana, posseir originàriament Castelltort (de Calonge) i assolir, encara, castlanies a Vilademàger i a Orpí. Amb molta menys dispersió els Pinós extreuen importants rendes de Prats de Segarra i de la Manresana, a partir d’esdevenir-ne titulars en nom del rei.

També obtingueren interessos en l’actual comarca anoienca els Castellvell, amb drets i propietats a Òdena, Vilademàger, Piera i la Guàrdia. Són importants, des dels primers moments, les concentracions dels Castellar a Seguers, Solanelles, Vilallonga i Guàrdia Pilosa, els quals, a més, obtingueren una castlania a Orpí. de manera més reduïda, els Castelltallat conservaren propietats a Calaf. Per la seva part, els Oluja eren presents a Queralt des del segle XII, sobretot des del testament, el 1167, de Pere de Queralt, i els Aguiló afegiren als seus dominis propietats a Tous i a Argençola. Més important fou, per als Mediona, rebre de Jaume I, en feu, Cabrera, el 1273.

Castlans i petits senyors

Els Copons.

A redós de les castlanies van ascendint noves famílies. En l’origen de molts castlans hi ha l’ascens dels membres destacats de les mainades, de pagesos rics amb possessió de cavall que han creuat la ratlla, a vegades quasi imperceptible, entre els qui comencen a ser nobles, a baix de tot de l’escala, i els qui encara no ho són. La majoria de les famílies castlanes revelen en llur cognom la castlania originària, ja sigui per trobar aquí el seu origen o per preferir aquesta denominació tot i tenir una altra procedència. Així, famílies castlanes són els Calaf, Calonge, Carbasí, Castellolí, Clariana, Copons, Durfort, Freixe, Llavinera, Llubosa, Miralles, Mirambell, Montbui, Montmaneu, Montserrat, Orpí, Piera, Pierola, Pujalt, Rocamora, Rubió, Segur, Tous, Vilademàger i Vilallonga, i segurament els Carme, els Masquefa i els Fiol. Així mateix, la coincidència amb la denominació del propi senyor del castell reforçada, a vegades, pels lligams de parentiu, pot generar confusions en els casos de les famílies castlanes cognomenades Boixadors, Claramunt, Guàrdia o Queralt. Totes aquestes famílies, però, immergides en els processos de multiplicació de castlans en un sol castell, no solen aparèixer en el primer lloc de la piràmide feudal, sinó que sovint ocupen posicions intermèdies o fins i tot se situen a la cua. Així, des del final del segle XII, a Montbui eren tres els castlans: en primer lloc el vescomte de Cardona, del qual depenien els Guàrdia, i en darrer lloc, els Montbui. Semblantment, a Orpí els Orpí també eren, a mitjan segle XIII, els darrers, rere els Cervera i els Montfalcó.

La renda pròpiament inherent als castlans era el cobrament del delme, entès com una imposició que grava tota la producció agrícola i ramadera i els seus derivats. Cada castlà en rebia una part proporcional segons les prestacions a què estava compromès. de tota manera, no sempre el delme corresponia als castlans: a la Roqueta i a la Manresana no els pertocava, i aleshores rebien una part proporcional dels altres drets del senyor. Altres vegades es realitzaven combinacions entre part del delme i part d’aquests drets, com a Clariana. La pretensió d’accedir als diferents pagaments que progressivament aniran recaient sobre els pagesos serà causa de constant tensió amb els senyors, per bé que assoliran aquesta pretensió castlans com els de Copons o, més tardanament, els de la Guàrdia. A més, el sistema feudal permetia acumular no sols castlanies sinó qualsevol altre tipus de rendes o de drets. Així, els Gàver, per exemple, uniren a la seva castlania de Guàrdia Pilosa l’ofici de cort.

Amb les diferents rendes, les famílies castlanes augmenten llur importància, alhora que s’aprofiten d’acumulacions procedents de diferents intercanvis. Així, per exemple, els Fals són un paradigma de petites acumulacions, ja que sumaren, a les seves propietats de Fals i Gravalosa, d’altres a Calaf, obtingueren Miralles i una castlania a Calonge i una altra a Segur. Aquí mateix, a partir d’una altra castlania, hi ha els Segur, just per sota dels Boixadors (igualment com a castlans). Des del 1195 també trobarem a la castlania de Segur els Calders, que ja al segle XIII sumaran una castlania a Montmaneu i una altra a Prats, tot engruixint, com els Fals, les possessions pròpies situades fora de l’actual comarca anoienca, com també faran els Rajadell en obtenir una castlania a Òdena i, posteriorment, una altra a la Guàrdia. Similarment feren els Gàver, castlans i cort a Guàrdia Pilosa, per sota dels Cervera, a més de posseir Montesquiu i gaudir de béns a Pujalt. Precisament, els Pujalt esdevingueren molt importants i experimentaren un ràpid ascens que els situà, al segle XII, en l’òrbita comtal. Gaudiren d’un ampli radi d’interessos, centrats, en l’actual comarca de l’Anoia, entorn de Pujalt i tota la zona propera, on destaquen a Montmaneu, a més de sumar una castlania a l’Espelt i diferents propietats a Calaf.

Una família que assolí molta importància, els Castellolí, tenia, justament, les arrels en la castlania homònima, a la qual sumaren castlanies a Òdena, Argençola, la Guàrdia i Pujalt. A la comarca posseïren béns a Claramunt, Orpí, l’Espelt, Jorba, Sant Genis i, sobretot, Rubió, mentre que cap a les terres de l’oest assoliren algunes propietats, com la Tallada. Al segle XIII administren les propietats del bisbe de Vic a la comarca (Montbui, Tous, l’Espelt, Cucala), fan costat als Cardona i destaquen, cap a la fi de segle, en el servei de membres de la casa reial. Entren al segle XIV amb molta embranzida i ja caracteritzats com a cap d’un dels dos bàndols que sacsejarà Igualada i tota la conca, aprofundint els enfrontaments gestats al segle XIII.

També sumaren moltes propietats els Guàrdia, que començaren com a castlans del castell homònim i assoliren propietats i drets no sols a la Guàrdia i a Pierola sinó també a diferents zones de la Segarra i la Selva, com a Montfalcó o, sobretot, a Castellnou de Porquerisses, a la conca, principalment a Claramunt, on tenien diferents propietats, com ara algunes possessions a Carme. Aconseguiren, a la darreria del segle XII, castlanies a Claramunt, Orpí i Montbui. Igualment, destacaren, ja entrant al segle XIII, els Montserrat, castlans a la Guàrdia, a Pierola i a Castellnou, i amb amplis drets i propietats escampats des del Bruc a Tàrrega. Destacaven les seves propietats al Bruc i a Pierola, per les quals pledejaren amb el monestir de Montserrat, al qual donaren, el 1229, els seus drets sobre Castellnou (de Porquerisses).

Per la seva part, els Orpí sumaren, a la castlania d’Orpí, una altra a Roqueta fins el 1222, any en què la venen als Avinyó. Els Albarells, com a miles esdevenen senyors del castell d’Albarells, i aconsegueixen propietats a Jorba. En la mateixa zona, els Rocamora sumen diferents possessions a l’actual terme d’Argençola. Els Balsareny, ja al segle XIII, demostren posseir moltes propietats a l’actual zona d’Argençola, i a Copons, Montfalcó i Veciana. Els Carbesí s’estengueren precisament fora d’on reberen cognom, per la zona sud-occidental de la conca, amb propietats a Capellades i a Vilanova d’Espoia.

Els Montbui reflecteixen clarament la puixança derivada de l’acumulació de castlanies (a Montbui, a Cabrera, a la Guàrdia i a Claramunt, a més de la domus de Vilanova del Camí). No molt extenses foren les concentracions dels Copons (castlanies de Copons i de Jorba), els Miralles (castlans a Santa Maria de Miralles), els Vilademàger (presents a Vilademàger i a Carbasí), els Rubió (castlans a Rubió) o els mateixos Tous, castlans, des del voltant del 1030, a Tous, i controlant la domus de Cucala des del segle XII). Més tardà és l’ascens dels Tord, que al final del XIII esdevenen castlans a Orpí. Encara amb menor pes, es desenvoluparen famílies com els Castellet, que tenen, a mitjan segle XIII, una castlania a Pierola, on també en tenen una els Balenyà.

Grans propietaris eclesiàstics

Les grans concentracions de propietats són en mans eclesiàstiques. En primer lloc destaca el monestir de Sant Cugat del Vallès. Ja al segle X té les capelles que donaran lloc a Capellades i a Igualada, posseeix Masquefa i Castellet —entre Masquefa i Piera, inclòs ben aviat en aquest darrer terme— i rep, abans de la fi del mateix segle, Clariana i Sant Feliu de Castellolí, com també, en encetar-se el segle XI, Sant Pere des Vim i la vil·la d’Avenes (Tous). A partir d’aquí, el monestir anirà estenent i aprofundint la seva presència, sumant moltes propietats mitjançant diferents compres i, sobretot, donacions, el 90% de les quals es produeixen en indrets on el monestir ja gaudia de propietats, la qual cosa, afegida a unes constants cronològiques, indica que al darrere batega una expansió sovint calculada.

També assolí un conjunt de propietats important el monestir de Santa Maria de Montserrat, gràcies al favor dels Guàrdia, els Òdena, els Cervera i molts altres, arrodonint-ho amb diferents compres. En conjunt, el monestir posseí en l’actual comarca de l’Anoia una setantena de masos i moltes peces de terra, a més d’adquirir el castell i la vila de Rocamora (1258) i assolir drets senyorials sobre el Bruc (1224), Castellnou de Porquerisses (1224) i Albarells (1251).

Menor és el conjunt que suma Santes Creus, començant per Ancosa, rebuda cap el 1155 de Ramon Berenguer IV i completada amb diferents deixes. Al llarg del segle XII el cenobi cistercenc aconseguirà la possessió de diversos masos i propietats a Vilademàger, Orpí, Tous, Copons, Queralt, Rubió, Montfalcó i Veciana, a més de rebre els drets senyorials sobre el Bruc el 1183, la Roqueta el 1226 i la Panadella el 1242, com també una castlania a Pujalt el 1243.

Ultra aquests monestirs, cap altre no assolí grans concentracions de propietats, per bé que són molt nombroses les diferents comunitats que gaudiren de possessions en l’actual Anoia. En primer lloc, l’altre gran monestir cistercenc, Poblet, per donació testamentària rebé propietats a Piera, vila que Jaume I cedí al monestir el 1285 i que fou tornada el 1291. El mateix Jaume I testamentàriament atorgà al mateix cenobi els castells de Copons, Montfalcó i Veciana el 1276, amb escasses conseqüències, en realitat.

Tampoc no destacaren, a part Sant Cugat, els monestirs benedictins: Sant Pere de la Portella posseïa Solanelles i poca cosa més, mentre que Sant Llorenç de Munt tenia un mas a Piera, a més de Secanella des del 1187 i, a partir del petit priorat de la Llacuna, diferents censos al terme de Vilademàger. Per la seva part, Sant Benet de Bages gaudia d’un notable conjunt de propietats a Òdena des del segle XI, i fou present a Freixe fins al segle XII, a més de rebre propietats a la Guàrdia Pilosa al segle XIII.

El monestir cluniacenc de Sant Pere de Casserres, afavorit pels Cardona i també pels Mirambell, rebé possessions a Guàrdia Pilosa, Conill i, sobretot, a Mirambell; des del segle XII en posseí, a més, la parròquia.

L’empenta de les canòniques a partir del segle XI concorda amb un augment de llurs propietats a les terres de l’Anoia. Santa Maria de Solsona gaudia, sobretot, de Freixe, a la zona pierenca, amb la seva producció agrària, els molins, la rica peixera i el control del bosc. A més, ja al segle XII, rebé les esglésies de Sant Cristòfol i Sant Miquel del castell de Queralt. Per la seva part, Sant Vicenç de Cardona assolí moltes propietats entorn de Calaf, amb la possessió d’Aleny des del 1193 (ja hi tenia propietats el 1085) i de Llubosa, mentre que la seva filial, Sant Jaume de Calaf, rep la possessió de Castelltort de Calonge i diferents propietats properes (a Calonge, Conill, Prats de Segarra, Sant Pere Sallavinera i d’altres fora de l’actual comarca). Pel que fa a Santa Maria de l’Estany, rebé diverses donacions dels Boixadors, els Segur, els Fals, els Cervera i, ja al segle XIII, els Calders, la qual cosa li facilità la possessió de diferents propietats entre Miralles i Segur.

Respecte a les comandes militars, destaca la presència del Sant Sepulcre a Prats de Segarra a partir de la donació del 1126 on, poc després de la concordia del 1263, estableix la petita comanda de Sant Miquel, amb possessions a tot el voltant, inclòs el mas Albareda (de Prats) atorgat per Jaume I. Cap altra comanda no s’estableix en aquestes contrades, per bé que no hi manquen llurs possessions: els hospitalers gaudien de mas Olmell a Vilademàger, d’uns quants masos a Tous, a partir del 1199, i d’altres propietats, sobretot, a Rocamora i a Piera, a més de posseir, des del 1250, Porquerisses. Per la seva part, els templers reberen propietats a Òdena i a Piera, on gaudiren, sobretot des del 1186, de diferents molins. També consta des del 1221 la casa de Sant Jordi de Riquer, el límit comarcal, dintre del municipi de Montmaneu, una petita i molt desconeguda propietat de l’orde militar de Sant Jordi d’Alfama, de la qual resten notables vestigis arquitectònics.

Població pagesa: aloers i emfiteutes

Des del començament de la repoblació, els pagesos formen la base productiva i numèrica en l’ocupació de l’espai. Predomina la pagesia emfiteuta, com a derivació d’unes aprisions fetes per un senyor —laic o eclesiàstic— que ha construït un castell i ha fet venir els pagesos oferint-los el seu aixopluc. Aquests pagesos, a partir d’un espai erm boscos, faran sorgir les terres de conreu, després de rebre-les dels senyors a canvi del pagament d’uns censos.

Però a la vegada, bé que numèricament inferiors, existeixen uns pagesos aloers, que conreen les pròpies terres, les quals, per tant, ja havien aprisiat abans de l’arribada dels senyors que termenejaran el territori. Els aloers són presents al llarg dels segles X i XI a tota l’actual comarca. Patiran la pressió dels senyors, que els forçaran a ser emfiteutes: el 1160 Sant Cugat porta a judici els darrers pagesos aloers de Masquefa que es negaven a fer donació o venda de llurs terres, en contra del comportament seguit pels pagesos que els havien precedit. El monestir entenia que arran de la donació del lloc feta al cenobi, al segle X,”omnia alodia que eran infra terminos predicti castri debere esse juris S. Cucuphatis”. En d’altres zones de l’actual comarca les pressions senyorials ja havien eliminat molt abans els vestigis aloers sense necessitat de recórrer als tribunals. Amb tot, al mateix segle XII perviuen aloers a Claramunt, i en sobreviuran molts més en terres de domini reial, com a Piera, tot i predominar també els emfiteutes, com sembla clar a la Manresana.

Sobre els emfiteutes creixerà enormement la pressió exactora. A aquests, al segle X i al començament de l’XI, solament els era exigit el quint (cinquena part dels rendiments) i la tasca (normalment una onzena part), com a Freixe, o fins i tot només la tasca, com fa Sant Benet de Bages a Òdena. A la segona meitat del segle XI és freqüent demanar el quart en comptes del quint. Més rar és el braçatge (una setzena part), que a vegades demana Montserrat, o l’octava (una vuitena part). També es paguen drets d’entrada i alguns senyors exigeixen clarament un dret de preferència en les transaccions, com els Òdena. A la vegada, els serveis d’host i guaita es converteixen en pagaments, igual que l’alberga, i cal pagar els “placitos” i “iustitias” per a rebre la justícia del senyor, a la vegada que les successions vénen gravades per les “causes lexives”, en una progressiva marxa cap a la confusió entre el que és públic i privat: tot són pagaments al senyor.

Les exigències esmentades fins aquí són demanades, en diferent mesura, a tot arreu. Al final del segle XI, alguns senyors, com els Òdena, hi afegeixen noves exaccions, començant per la quèstia i també per l’acapte sobre els aliments bàsics. A mitjan segle XII aquests pagaments són àmpliament generalitzats a tota l’actual comarca, tal com ho pateixen els pagesos sotmesos als Òdena, als Claramunt, als Guàrdia o als Cervera. Així, a més de les exaccions primerenques, els pagesos són sotmesos a uns pagaments bastant arbitraris imposats pels senyors: quèsties, forcies, toltes, usatges i serveis, a més de noves exaccions en certa manera tractades de justificar, com les trobes (grava tot el que es considera trobat, afectant directament la recol·lecció als boscos, per això a vegades són especificades les trobes de avibus et de omnibus falconibus atque sparveros), les laxacions o les invencions, com també els dos primers mals usos a ser introduïts: la intestia (sobre morts intestats) i la eixorquia (grava herències col·laterals), als quals seguirà la cugucia (cobrament sobre els marits d’esposes adúlteres). A tot això cal sumar les exigències i l’ús particular que el senyor i els seus agents fan del madamentum, el districtum, el seniorum i els stacamentos. Igualment, és a partir del segle XII que els pagaments pel lloçol esdevenen importants en zones com Piera i Pierola. A més, el senyor cobra per tota mena de serveis: per l’accés al bosc, l’ús de pasturatges, l’herba, o fins i tot la palla, a més de controlar tant com pot els molins i els forns.

En entrar el segle XIII aquests pagaments són presents en totes les senyories laiques, tant grans com petites. En canvi, aquestes exigències solen retardar-se més sota senyors eclesiàstics i, tot i que progressivament les van introduint els monestirs de Sant Cugat o de Montserrat, a la fi d’aquest període en qüestió, alguns no les han imposat pas, com sembla ser el cas de Santes Creus amb els seus pagesos de la Roqueta.

La difícil situació per a la pagesia culmina al segle XIII, quan el pagès queda adscrit a la terra, i sols pot deslliurar-se’n mitjançant el pagament de remença o la gràcia del senyor, com fa, per exemple, Guillem d’Òdena en manumetre els fills de Pere Lledó el 1274, “propter multa servicia que mihi actenus fecerunt”.

Vilatans

Les viles, progressivament d’estructuració baix-medieval, centren una sèrie d’activitats secundàries i terciàries de manera ben clara ja des del començament del segle XII, tot generant una naixent burgesia local que malda per afermar i ampliar l’àmbit del propi poder. En aquest context, la població de les viles —comerciants i artesans, però també i majoritàriament pagesos— genera un sentit de solidaritat col·lectiu que tindrà el seu màxim reflex en les institucions pròpies de govern i protecció. El comte rei afavoreix la vida urbana, tot cercant, en el suport a viles reials, enfortir el seu propi poder enfront dels nobles. Els diferents privilegis i franqueses reials atorgats a Igualada, Piera, Prats de Segarra, Copons i també a Sant Martí Sesgueioles i Pujalt, faciliten que la vida a les viles aparegui com una forma alternativa i menys sotmesa que no pas la vida rural, progressivament abocada a pagaments, tributacions i majors lligams. Aquesta imatge es manté clarament, tot i que ja comença a perfilar-se un constant augment en les demandes econòmiques reials sobre les viles. Seguiren vies idèntiques els principals nuclis sotmesos al règim senyorial —Castellfollit i, sobretot, Calaf— tant en la reproducció dels mecanismes d’ordenació social com en el suport dels senyors.

Les disputes entre el vescomte de Cardona i la vila d’Igualada ja al tombant del segle XIV comporten gran part de la tensió generada per la competència entre el plantejament social urbà i el rural, afegits, bàsicament, als conflictes jurisdiccionals i senyorials.

Esclaus

Els esclaus sarraïns són constantment presents, i documentats, al segle XI, propietat de senyors i de castlans ja enriquits. Alamany Onofred, castlà d’Òdena, en el seu testament del 1085 esmenta posseir dos esclaus i dues esclaves. Precisament, no és rar que una senyora posseeixi sarraïnes, com Ermessèn, que en el seu testament del 1110 manifesta tenir dues esclaves que són mare i filla. Tampoc no és infreqüent que els esclaus sarraïns passin al servei de comunitats religioses. En aquests casos, sense que es faci sempre, el més freqüent és donar els esclaus i, en canvi, vendre les esclaves i oferir a la comunitat religiosa l’import de la venda, com fa l’esmentat Alamany Onofred.

La procedència dels esclaus, originàriament, és el botí de guerra. Encara el 1130, Guerau Alemany de Cervelló esmenta “duos sarracenos noviter captos”.

Alguns testaments, tant del segle XI com del XII, expressen la voluntat d’encarregar la cristianització dels esclaus i esclaves, sobretot quan formen un grup familiar, acte entès com una bona obra pro redemcionem pecatis meis, que sol anar acompanyat del lliurament d’unes terres i sovint d’un habitatge, la qual cosa significa, per tant, la manumissió. Tot i que a la baixa edat mitjana els esclaus es confonen amb la població lliure, no sols en llur aparença sinó per la coincidència en algunes activitats, documentalment la condició de l’esclau queda prou reflectida en l’esment que en fa un testament del 1160, en què hom llega un alou a Masquefa “et sarracenam I et vacham I”.

L’esclavatge plenament baix-medieval, molt present i força conegut en les grans ciutats, enllaça aquí de manera contínua amb l’esclavatge dels segles precedents. Al segle XIII són ben presents els esclaus, també sarraïns. Tant al segle XII com al XIII l’esclavatge s’incardina no sols en la vida urbana —com en dóna mostra la seva presència a Igualada, a Piera o a Calaf— sinó en centres rurals, com Òdena, Montbui o Castellolí, i els possessors d’esclaus no són nobles guerrers sinó personatges amb prou riquesa per adquirir-los, com, a mitjan segle XIII Ramon Prat, propietari d’un important mas entre Castellfollit del Boix i Òdena.

Comunitats jueves

Els jueus, com a minoria organitzada i reconeguda, formen part de la Catalunya de la baixa edat mitjana. Ben presents al segle XIII, viuen plegats endogàmicament, units per una cultura pròpia i abocats preferentment a les activitats terciàries, especialment el crèdit. Per això mateix, participen de la vida urbana, agrupats en carrers i zones concretes que a vegades han deixat traces en la toponímia, com succeeix, per exemple, a la Llacuna.

En un nombre petit, els jueus eren presents a Igualada on, amb l’atracció de llurs activitats creditícies sobre la pagesia propera, contribuïren a perfilar la capitalitat igualadina. Ben a prop s’establiren famílies jueves a Vilanova del Camí i a Jorba, i algunes terres de la conca eren relacionades amb jueus d’Igualada, com és el cas d’un mas a Santa Coloma de Montbui. També estaran a la Llacuna, preferint, evidentment, acompanyar el creixement baix-medieval d’aquest nucli enfront de la vella Vilademàger. Més important era la presència jueva a Piera, d’on potser procedia la família del poeta Mesullam ben Selomó de Piera, tot i que ell serà conegut amb el nom d’en Vides de Girona. L’existència de la “turre Iudea”, documentada el 1160, i la pervivència del topònim “Montjuïc”, obren les portes a l’especulació sobre els inicis de la presència jueva a Piera. Tampoc no foren els jueus aliens a l’atracció de Calaf, a mesura que creixia el potencial comercial d’aquesta vila. Dins de les mateixes terres vescomtals, foren importants a Castellfollit de Riubregós on, segons discuteix encara la historiografia, probablement més endavant aconseguiran organitzar-se en aljama i esdevenir així una comunitat amb reconeixement jurídic concret, amb consell propi, a més de l’ús particular de sinagoga i cementiri.

L’evolució social

Ascens al poder

El castell d’Òdena donà origen a un llinatge homònim que tingué una intervenció destacada en la història de la comarca en època medieval.

ECSA - E. Junyent i A. Mazcuñán

Els diversos detenidors de poder, en diferent grau, pressionaran per millorar llur posició. Aquest procés afecta de ple els castlans. Durant el segle XI, els castlans consoliden el domini de les respectives castlanies, estrenyent l’heretabilitat i la lliure disposició de les castlanies, com és clar, per exemple, a Òdena. Al segle XII comencen a fer-se freqüents les disputes entre senyors i castlans, en demanar aquests uns drets i unes exaccions que, segons aquells, no els pertanyen. Els conflictes són llargs, i normalment no comencen a entrar en vies de solució fins arribar al segle XIII. Sovint, sobretot quan es tracta d’un senyor eclesiàstic, el primer punt de disputa és la imposició de la quèstia pels castlans, en propi benefici, sense que el senyor en sàpiga res, com succeí a Freixe, que era de Santa Maria de Solsona, o com intentaren a Montbui els Cardona i els Guàrdia, castlans del bisbe de Vic. Precisament, onze anys després de la sentència arbitral del 1202 que tractava d’arranjar les diferències entre el senyor i els castlans a Montbui, cal una altra sentència arbitral entre els mateixos castlans, que ara es disputaven les rendes entre ells. En realitat, bé que molt menys nombroses, no faltaran les disputes entre els castlans, sobretot quan un d’ells és especialment poderós. Així, sense sortir de Montbui, farà falta una altra sentència arbitral, el 1262, per a estroncar les diferències entre els Cardona i els altres castlans, els Montbui.

A vegades, movent-se a prop de l’àmbit reial, l’acord s’obté a partir de l’ordre establert “quod est in archivio regii palatii Barcinone”, com succeeix a la Guàrdia el 1230. Però és més freqüent recórrer a les concòrdies i les sentències arbitrals, per bé que a vegades tampoc així no s’assoleix la solució: a Freixe, després d’haver-se covat el conflicte, al llarg del segle XII, entre els castlans i el senyor, Santa Maria de Solsona estableix una concòrdia el 1200, que esdevindrà, però, estèril com la resta de sentències que hi seguiran, i l’enfrontament semblarà insoluble fins que, el 1283, el monestir comprarà al castlà tots els seus drets.

La dinàmica de tractar d’esgarrapar més rendes i drets es mantindrà sempre segons la correlació de forces en cada moment. Per això, a la darreria del segle XIII el castlà Berenguer de Montmaneu exigeix als homes de Montmaneu, per propi compte i sense permís del senyor del lloc, el rei, unes noves exaccions sobre la producció agrària i la llenya.

En definitiva, es tracta de l’enlairament i l’afermament d’unes famílies que, també des d’altres vies, van acumulant riqueses, com hem vist, teixint, mitjançant la tensió feudal, noves fortunes i poders. En llur origen, la majoria d’aquestes famílies semblen procedir de les mainades del senyor del castell, tot constituint el segment de penetració a la noblesa. Cap al final del període, al segle XIII, de tots els habitants de Montbui, un, cognomenat Montbui, és l’únic que és inscrit com a “miles”, i és precisament el castlà. L’ascensió pot ser absoluta: ja el 1213 Arnau de Timor, castlà de Queralt, compra la senyoria a Berenguer III de Queralt, i passa a ser ell el senyor. A vegades, aquest procés d’ascens social és llarg: els Tous, castlans del castell homònim des del segle XI, no n’assoleixen la plena jurisdicció fins al 1347. En altres ocasions, encara que sigui de manera més modesta, el camí és més ràpid: els Montbui, que el 1206 s’instal·len a la domus de Vilanova del Camí jurant fidelitat a Pere de Claramunt, només dues dècades més tard, el 1229, reben, de Ramon de Claramunt, la plena propietat d’aquesta domus, gràcies a una sentència arbitral entre el castlà i el senyor.

El procés, en realitat, es viu constantment a tots els nivells. El 1145, a tall d’exemple, Guerau Alemany fa convinença amb el comte de Barcelona pel qual té, entre d’altres, el castell de Vilademàger. Més d’un segle i mig després, el 1324, la situació ja és ben diferent: el rei accepta que el descendent de Guerau Alemany, Guillem de Cervelló, hi gaudeixi absolutament de tota la jurisdicció, en gratitud, segons diu el monarca, per la seva actuació durant la campanya de Sardenya.

L’opressió del senyor

El 1084, una convinença entre Guillem Bernat d’Òdena i els homes del terme d’Òdena reservava els serveis habituals d’armes als “milites” i a la seva “mesnada”. D’aquí derivà una professionalització de l’exèrcit que, en la pràctica, reduí el pagès a la seva funció productiva. En el pas del segle XI al XII, els mateixos senyors d’Òdena, mitjançant la seva mainada, exerceixen aliquam forciam aut toltam sobre els pagesos, per tal d’extreure’n unes rendes més elevades. En aquest procés, l’arbitrarietat i la impunitat dels senyors s’uneixen a un clima de violència: el 1062, sota obediència de Guillem Bernat d’Òdena, Senfred fa tallar el peu a un home. Expressions de violència d’aquest tipus no són infreqüents, i tenen un efecte intimidatori molt ràpid.

Durant els segles següents, bé que amb característiques diferents, els castlans que imposen exaccions pel seu compte també són acusats d’emprar la força contra la pròpia pagesia, com Arnau de Montbui que, ja a la darreria del segle XIII per vim fecit guerram de hominibus franchorum qui sunt in termino castri de Monteboyno et facit eis exacciones quod facere non debet, de la mateixa manera que l’esmentat Berenguer de Montmaneu extorquit et capit per violenciam per tal d’imposar les seves noves exigències.

Violència nobiliària

L’ús de la força es generalitza normalment entre els senyors per tal d’imposar llurs interessos. Les tensions i els enfrontaments entre els diferents senyors es fan habituals a les terres de l’Anoia durant la segona meitat del segle XII, i s’estenen notablement al segle XIII, amb plena imbricació en el context general que sacsejà tota la noblesa catalana. És, com hem vist, el moment de les fortaleses i les domus. La protecció oferta pel senyor a canvi del servei fi del esdevé important, i accentua així en el feudalisme un sentit de seguretat de grup unit pels lligams de fidelitat, en què cal anar precisant-ne les relacions; quan el 1206 Pere de Claramunt encomana la domus de Vilanova del Camí a Guillem de Montbui, li especifica que des d’ella pot guerrejar contra qui vulgui, excepte contra els Claramunt, perquè són els seus senyors i, per la seva part, Guillem de Montbui contesta prometent-li plena fidelitat per a lluitar contra qui sigui, excepte contra els Guàrdia que són senyors seus a Montbui. En aquest context, cal cercar les garanties necessàries: el 1229 Guillem de Cardona assegura que des de la seva domus d’Òdena mai no farà mal a Guillem d’Òdena, “amico meo et parenti”, renovant alhora les convinences establertes en el mateix sentit, des del 1187, entre els Òdena i els primers propietaris de la domus, els Jorba. Altres vegades, cal pactar compensacions pels mals que es puguin derivar, com fa Ramon Folch de Cardona, el 1235, en assumir els perjudicis que pugui sofrir Bernat de Montbui en la domus de Vilanova del Camí per raó de l’enemistat amb els Claramunt. Aquest enfrontament entre els Cardona i els Claramunt marcarà fortament la primera meitat del segle XIII a l’Anoia.

El sentit solidari i de jurisdicció medieval permet que l’enemistat a un personatge comporti poder atacar qualsevol dels seus súbdits i, en sentit contrari, en ser agredits elements de la població d’un noble, aquest sol respondre en defensa de la seva gent i de la pròpia jurisdicció. A partir d’aquí i de les mostres d’ostentació de poder, el segle XIII viu les injuriis et rapiniis de personatges com Guillem d’Òdena o el seu fill Ramon Guillem (II); esdevenen víctimes d’aquests plantejaments violents tant els habitants de Piera com els béns de l’església de Capellades, per exemple, segons les diferents tensions entre els seus senyors i l’autoritat que pot imposar el mateix rei.

Sovint, els enfrontaments nobiliaris al segle XIII esdevenen força costosos per a la població. El 1275, Jaume I demana a la vila d’Igualada que compti el que ha perdut en la darrera revolta del vescomte de Cardona, i cinc anys després serà Pere II qui escriurà als habitants de Calaf indicant-los que tornin a llurs cases perquè els enfrontaments ja han acabat, i ell té la intenció de protegir-los. Normalment, les pèrdues són més materials que humanes, de tal manera que no és freqüent trobar la mort “lancea vulneratus”, com li succeí a Albert de Queralt, segurament a Carme, el 1179.

En realitat, les tensions entre els diferents senyors fan que, a mesura que avança el segle XIII, esdevingui cada cop més freqüent cridar la població a combatre, en unes batalles, en realitat, molt poc cruentes, com succeí poc després d’encetar-se el segle XIV, quan les hosts del vescomte de Cardona combatien les reials al terme de Claramunt, prop de Castellolí, tot encoratjant-se amb crits de Cardona!, Cardona!.

No falten, però, els afanys per assolir la solució mitjançant convinences i sentències arbitrals, per bé que sovint les disputes s’allarguen, com les diferències sorgides en la mort de Guillem de Claramunt el 1230, que, més enllà de la sentència arbitral del 1231, prolongà les “multas guerras” fins a la concòrdia del 1251, amb intervenció de fra Ramon de Penyafort.

Amb tot, aquest segle XIII, ple de disputes feudals i considerables enfrontaments, és el moment d’una puixança econòmica i urbana, ben clara en els diferents nuclis vilatans de la comarca de l’Anoia, i al mateix temps és l’època d’un cert afermament del poder reial i d’actuacions judicials com la que, el 1261, al·legant els actes de violència injusta de Ramon Guillem II d’Òdena, converteix aquest en un “morti condempnatus ac maris pelago demergi”.

Aparició de les viles

La vila de Calaf, de domini vescomtal, va desplaçar aviat la vila reial dels Prats de Rei com a centre econòmic del sector nord de l’Anoia.

ECSA - J. Todó

En els orígens de la repoblació ni Igualada ni Prats de Segarra no eren castells termenats. Però aviat destacaran, juntament amb Piera, en afegir, a un bon creixement agrícola, un desenvolupament de les activitats secundàries i terciàries, aprofitant una excel·lent situació en cruïlles de camins. Les noves circumstàncies afavoreixen el sorgiment d’una creixent burgesia que maldarà per organitzar-se per tal de preservar els seus interessos. En realitat, el sorgiment pròpiament dels municipis no rau tant en les actuacions conjuntes de tots els homes del lloc —pràctica present en contextos clarament feudals, com a l’Òdena del 1084—, com en la capacitat d’organitzar-se i tendir cap a les “universitas”. Aquestes institucions municipals han d’esperar, però, l’existència d’una maduresa de la vida urbana. Així, no és fins al segle XIII que comença a organitzar-se el poder local, que acabarà de definir-se al segle XIV al voltant dels jurats, tant a Igualada com a Prats i a Piera. Són càrrecs compartits i electius anualment. Assistits per una assemblea més àmplia de prohoms i per funcionaris com el clavari i els escrivans, la seva funció serà vetllar pels interessos col·lectius.

El rei afavorirà aquestes viles, tot volent consolidar el seu poder, encara que les relacions amb el monarca avancen cap a una tensió, en exigir els poders locals més privilegis a canvi de l’ajut, cada cop més econòmic, que demana el rei. Semblantment, els senyors feudals també afavoriran els seus nuclis: els Cervera, el 1175, deslliuren Pujalt dels mals usos, i els Cardona atorguen el seu suport a les activitats urbanes a Calaf, on serà organitzat el sistema de govern local també presidit pels jurats.

En definitiva, al segle XIII destaca Igualada, seguida de Piera, Prats de Segarra i, ben a prop, Calaf, fomentada clarament pel vescomte de Cardona amb l’al·licient de restar vigor als llocs reials, sobretot la veïna Prats de Segarra (no és fins a la darreria del segle XIV que es comença a conèixer com a Prats de les Regalies, d’on deriva cap a la fórmula actual). Nuclis menors eren Copons i Pujalt, i experimenten, a la vegada, un important creixement llocs com la Llacuna i el Bruc.

De tota manera, les viles de l’actual comarca no eren centres de primer ordre dins del context global. Així, cap de les viles reials anoienques no va participar en les diferents reunions a Corts, convocades durant el segle XIII.

L’economia

Agricultura, ramaderia i pesca

L’agricultura és la primera activitat dels repobladors. Fins al voltant del 1070 molts pagesos encara venen o cedeixen terres que ells mateixos han conreat, tant a la mateixa conca d’Òdena com als seus extrems. Aquest creixement de l’espai agrícola afavoreix en primer lloc la vinya. La vinya ocupa a la conca d’Òdena un nombre de camps superior al doble que els destinats a cereals, mentre que a l’Anoia penedesenca el domini de la vinya s’aprecia en una proporció més reduïda i a l’Anoia segarresa les xifres respectives s’igualen, apuntant fins i tot un lleuger predomini del cereal. Aquest cereal és, majoritàriament en tota l’actual comarca, l’ordi, seguit de l’espelta, i a continuació i a molta distància, la civada i el forment. Les plantes tèxtils —canyameres i lli— són ben presents, especialment a la zona de Piera i Pierola i alguns altres llocs com ara Orpí.

El regadiu és molt valorat i utilitza tant l’aigua dels principals recursos naturals d’irrigació com les canalitzacions dels molins, alhora que es construeixen alguns recs i basses expressament, com a Vilaclara ja al segle XI. A més, qualsevol possibilitat era aprofitada i, per això, sorgiren els horts, tant al llarg de tot el riu Anoia i els seus afluents o al voltant de l’“estany” de Capellades o de la “llacuna” de Vilademàger com fins i tot dins del recinte del castell de Vilademàger.

També eren molt importants els arbres fruiters, col·locats dins de les vinyes, els camps de cereals o en els horts. Predominaven les pomeres i els glaners, seguits de les figueres i, en menor freqüència, els garrofers. Molt interès despertava l’olivera, de presència creixent des del segle X, ben estesa a la conca d’Òdena i a l’Anoia penedesenca, i més escadusserament a la zona segarresa.

Així mateix, els canyissars, sorgits molt sovint prop dels cursos d’aigua dels molins, eren altament valorats i cuidats, per a l’aprofitament divers de les canyes, tant per a originar tancats com per a fer recipients.

La ramaderia esdevé, des del primer moment, un acompanyant de l’agricultura a totes les cases pageses. Al segle XI predomina la ramaderia porcina, mentre que al XII van ocupant el primer lloc les ovelles, acompanyades per les cabres. Normalment són ramats petits, poques vegades superiors a la dotzena d’animals.

Menor és la presència de vaques: existents arreu de la comarca, no n’hi ha a totes les cases i, quan n’hi ha, rares vegades en un nombre superior a dos o tres exemplars. En canvi, els bous són uns importantíssims auxiliars com a animals de tir en l’agricultura, i des del segle XI esdevenen habituals, a parells, en la majoria de les cases pageses. També a l’XI ja hi ha muls, que s’estendran al segle XII, quan creixerà el nombre de pagesos que tenen “parilum I bovis et mulet I” o “par I bovum et asinam I”. Al segle XII augmenta també la presència del cavall, sense deixar de ser un animal molt luxós i car. Encara al segle XIII, els sotsveguers, necessitats de muntura per a recórrer llur jurisdicció, no empren cavalls sinó rossins o muls.

Hom podia trobar ramats grans a la granja cistercenca d’Ancosa, dependent de Santes Creus, on hi havia vaques i, sobretot, bens. Coetàniament, l’Anoia era transitada per ramats ovins que feien via cap a les zones hivernals de les parts baixes de l’actual Conca de Barberà i del Camp de Tarragona, per la qual cosa sovint cercaran la protecció de les diferents jurisdiccions per on cal travessar, com fa el monestir de Poblet en aconseguir garanties dels Cardona per als seus ramats després de passar per Pujalt.

Ultra aquest gran bestiar, l’aviram era present en totes les cases, amb pollastres, capons i gallines, a vegades en nombre important, com sembla detectar-se en alguns masos de la Guàrdia. També era aprofitada la cera i la mel, com és documentat a Castellolí ja al segle XI. I des dels primers anys d’aquest mateix segle són ben estesos els colomers, almenys a l’Anoia penedesenca.

L’interès pel peix queda reflectit en la importància de les peixeres dels principals molins, com el que té Santa Maria de Solsona a Freixe. Així es pescava a l’Anoia, recurs que més endavant la corona voldrà controlar al·legant la propietat de les aigües corrents.

El bosc i els seus recursos

Vers Vilademàger i la Llacuna s’estén una de les zones de més riquesa forestal de la comarca.

ECSA - J. Todó

El bosc era importantíssim. D’antuvi, el bosc cobria molt més de la meitat del territori de l’actual Anoia. Un espès bosc s’estenia des de les zones de Queralt cap a Argençola i la part sud de la Segarra, seguia la serra de Rubió i enllaçava amb tota la zona boscosa de Montserrat. També eren boscos el que separava el Bruc del baix Anoia, el que posava fi a l’actual comarca tant pel nord —a la serra de Castelltallat— com pel sud —d’Ancosa a Cabrera—, com també les serres de Queralt o de Collbàs. La zona situada al sud-oest de la Segarra era coneguda com “la Selva”, precisament per la seva frondositat. Dels arbres que formaven aquests boscos sols coneixem una elevada presència de pins, amb frondoses pinedes a la Guàrdia del segle XII, per exemple.

Ultra l’expansió agrícola, que es fa en gran part a partir de rompre el bosc, aquest, tot i mostrar-se ple de perills, fornia l’home de diferents recursos. A més de l’aprofitament de la fusta, consta la cacera de porcs senglars, cabres silvestres i cérvols, com també animals menors —principalment conills— i l’aprofitament dels falcons, astors i esparvers, sobretot dels seus nius. No es fa estrany, doncs, que els primers censos a Clariana demanessin una cérvola anual.

El procés de feudalització, però, privatitzarà el bosc. En primer lloc, les trobes en gravaran fortament l’accés, i finalment el pagès serà exclòs del bosc, que es converteix en una reserva per al senyor, fonamentalment lúdica. A vegades l’accés era vigilat: el 1276 el monestir de Santa Maria de Solsona estableix Guillem Esteve de Freixe al bosc de Freixe per tal de vetllar perquè ningú no hi caci conills sense permís.

Activitats artesanals i comerç

En el sector secundari destaquen, sobretot, els molins hidràulics. Consten a la conca d’Òdena des del 989, i al llarg del mateix segle X i l’XI se situen, amb tota llur complexitat constructiva, no solament en el curs de l’Anoia i els seus afluents sinó en qualsevol indret on un mínim d’aigua en permeti el funcionament. Cada cop més controlats pels grans senyors —Sant Cugat n’arribarà a posseir una dotzena entre Igualada i Masquefa—-, se’n construiran de nous fins al començament del segle XIII, amb la finalitat de moldre gra.

Les fargues, voltades d’important prestigi, són presents als segles XI i XII a Piera, Freixe, Pierola i la Guàrdia, amb una creixent producció d’eines metàl·liques, molt notòria al segle XII.

En endegar-se pròpiament la vida urbana, es van desenvolupant els diferents oficis artesans, un dels elements característics d’aquesta creixent vida urbana. A Igualada, a la segona meitat del segle XIII, hi treballen, com a mínim, sabaters, ferrers, sastres i paraires, progressivament organitzats com correspon als oficis baix-medievals.

Relacionat amb l’aspecte comercial es desenvolupà a Cabrera una activitat ceràmica important, tot aprofitant unes favorables circumstàncies naturals, i així es generaren un conjunt de forns de gran activitat que al segle XIII, si no abans, abastaren de ceràmica —olles, plats, càntirs, tapadores— llocs de l’actual comarca, com Rubió, i cal suposar també, atesa la situació favorable per a les comunicacions, que tingueren una projecció cap a zones més allunyades.

Al segle XI, pagesos de la conca d’Òdena realitzen habitualment intercanvis a partir, almenys, de la producció ramadera, sense que se’n pugui precisar el volum ni tampoc la incidència que hi tindria el fet de ser aquest indret una zona de pas per als mercaders que unien comercialment les terres musulmanes amb Barcelona i Manresa. Al segle XII, el comerç es realitza, principalment, sobre la base dels intercanvis dels excedents de la producció agro-pecuària —llana i formatges, per exemple—, aprofitant espais estratègicament privilegiats per tractar-se de cruïlles de camins, com és el cas d’Igualada i de Prats de Segarra i, molt probablement, de Piera. Al segle XIII aquest component primari ja es veu, en gran part, sobrepassat per la presència de mercaders i comerciants professionals. El mercat setmanal es realitza a les principals poblacions, amb una important transcendència econòmica en tots els sentits, perquè contribueix poderosament a configurar la capitalitat de la vila sobre la ruralia propera. Així, ja en els primers anys d’aquest segle XIII, el mercat de Piera esdevé molt important, mentre que a Copons se celebra mercat cada dimarts, a Igualada i a Prats de Segarra cada dimecres i a Calaf tots els dissabtes.

Xarxa viària

Principals rutes

Esquema de la xarxa viària de la comarca entre els segles X i XIII.

F. Sabaté

La xarxa viària ha marcat plenament la vida d’aquesta comarca, una veritable zona de pas. És prou evident que, per bé que no totes les cruïlles de camins principals han generat significatius centres de població, sí que tots els nuclis urbans importants se situen en cruïlles de camins. És el cas clar de les tres viles reials més importants, Igualada, Piera i Prats de Segarra, i del principal nucli del vescomte de Cardona, Calaf.

Una de les tres vies de penetració de sud-est a oest és la que remuntava des de Martorell cap a Piera i, resseguint l’Anoia, travessava el congost de Capellades i arribava a la conca d’Òdena. Sortia d’aquí cap a occident, i entrava en terres noves pel coll de la Panadella.

Una altra ruta important derivava també des de Martorell, d’on anava pujant muntanya fins a Sant Pau de la Guàrdia, entrava als altiplans de Castellfollit del Boix (dins del Bages) i tornava a l’actual Anoia per Pedrafita, des d’on arribava a Prats de Segarra. Era, en ple segle XI, la “strata que pergit ad Segarra”, mentre que, en sentit invers, a la Guàrdia, al mateix segle XI, en deien la “strada publica qui pergit ad Barchinona”.

Del centre del país, una ruta venia, des de Manresa, de dret cap a Òdena, entre Castellfollit del Boix i Maians enllaçava amb l’anterior i després d’Òdena, a Igualada, coincidia amb la primera esmentada. Es la “via que tendet ad Aqualata”, bé que mirant-ho des de l’altra costat, és la “strata qui pergit ad Minorisam”. D’Igualada prosseguia cap al sud-oest, per Montbui i Miralles.

També des de Manresa derivava la ruta que penetrava a la comarca pel nord-est i anava a parar a Prats de Segarra, bé que un altre ramal permetia arribar a Calaf. Ambdues vies es tornaven a ajuntar després, abans de Pujalt, per a prosseguir cap a l’oest, on es trobaven a Cervera amb la ruta que havia travessat el coll de la Panadella.

L’anomenada “strata Cardonesa” arribava des del nord, per Aleny, a Calaf, on s’aplegava una altra via que havia remuntat el Llobregós, per Torà i Castellfollit de Riubgregós. La ruta davallava cap al sud, cercant les terres de Queralt, fent via per Montmaneu i la Panadella — ja al segle XI és coneguda com la “strada publica que pergit a Calaf’ —, on enllaçava amb la via que pujava des d’Igualada cap a occident.

També des de Calaf una altra via cercava el sud cap a Copons, on, gràcies a dos ramals diferents, es podia escollir de passar o no per Prats de Segarra. Des de Copons aviat s’enllaçava amb la via que, per un extrem, anava cap a Montmaneu i la Panadella i, per l’altre extrem, continuava cap al Baix Llobregat.

Finalment, una ruta unia Manresa i el Penedès, per la Guàrdia i Piera, punts on enllaçava amb les dues rutes que connectaven amb el Baix Llobregat. Precisament, durant un tros, els termes de Piera i de Pierola confrontaven a un costat i a l’altre de la “strata pública que vadit ad Minorisam”.

Vies secundàries

Les vies secundàries són, en realitat, molt importants, per la necessitat de completar les vies principals. En aquells moments les rutes alternatives eren molt necessàries i gràcies a aquests camins secundaris hi havia tota mena de variants, de dreceres i de marrades. La ruta a seguir en cada cas oferia moltes varietats, i els viatgers les adoptaven segons les circumstàncies naturals, polítiques o econòmiques. D’aquesta manera, una inextricable xarxa de camins cobria tot el territori. del conjunt de vies secundàries, però, unes, per un ús reiterat, sobresurten més que d’altres.

Així, des de Sant Pau de la Guàrdia un camí davallava sobre Castellolí, des d’on hom arribava a Igualada, podent així entrar de ple a la conca d’Òdena pels Brucs. Una altra combinació facilitava l’accés a la mateixa conca arribant a Castellolí des de Piera, sense haver de passar per les terres de Claramunt on, ultra ocasionals consideracions polítiques i jurisdiccionals, el camí ral es feia força incòmode en haver de travessar l’Anoia a gual repetidament. Una altra via, però, connectava Castellolí amb la Pobla, des d’on es podia prosseguir cap al Penedès per un antic camí, la “via publica que recedit de Granata et vadit ad Clarummontem”. Remuntar, des de la Pobla, la vall de la riera de Carme era una ruta també força recorreguda, sobretot en els primers moments del repoblament. Precisament, des de Carme s’enllaçava directament amb el bell mig de la conca d’Òdena, a l’altura d’Igualada. Al sud-oest, hom penetrava al Penedès per la Llacuna, tot seguint una via que, per l’altre extrem, rebia comunicació directa del nord per Santa Coloma de Queralt. Més amunt, a Prats de Segarra, s’aplegava un camí que descendia des de Boixadors i que permetia així venir del nord sense passar per Calaf. Més avall de Prats, a Pedrafita, un camí menava a Rubió, i d’ací a Jorba, des d’on es podia fer via cap a Clariana i anar a parar a les terres de Queralt. Finalment, una altra ruta secundària important era la “strata publicha de Chopones qui pergit ad Monte Falchone”, que enllaçava Copons amb el camí de Calaf a Queralt, esdevenint, a la vegada, una via paral·lela i alternativa al dens bosc força solitari entre Castellnou de Marca i la Panadella.

Significació dels camins

La rata que remuntava des del Llobregat cap al Bruc i la Guàrdia i d’aquí fins a Prats de Segarra és de gran antigor, i sembla clarament relacionada amb les comunicacions que conduïen al Municipium Segarrensis romà. En canvi, el camí que puja també de Martorell per Piera i el Congost capelladí no és clar que existís amb vigor i importància en el període romà —cap vestigi no l’avala per ara, i hom considera que estratègicament era poc viable—. La seva part sud, fins a la conca d’Òdena, és molt emprada durant l’alta edat mitjana. La resta serà més usada quan la repoblació ja hagi avançat per l’oest, per bé que els mercaders dels segles X i XI empraven aquesta via perquè preferien sovint entrar a terres islàmiques per Lleida. Amb tot, no era gens infreqüent, com resta del tot palès a la baixa edat mitjana, seguir aquesta ruta i, a l’altura de Copons, pujar fins a Prats i assolir l’oest mitjançant Pujalt. La intensitat del trànsit entre el Llobregat i l’oest és fàcil d’imaginar només si pensem que Igualada, nascuda en la cruïlla amb el camí que davalla del Bages al sud-oest, s’estira i creix més en el sentit del camí que puja del Llobregat cap a l’oest que no pas en l’altre.

La via del Bages cap a les terres frontereres del sud-oest fou molt emprada com a ruta de penetració repobladora, al segle X. Per la procedència de molts dels primers repobladors, és clar que la majoria entraren en la conca d’Òdena seguint aquest camí. Com a via de penetració a les terres musulmanes continuarà essent freqüentat al segle XI, afavorit pels intercanvis comercials. Precisament, ja abans del 1011 estava construït el pont d’Armentera sobre el Gaià, la qual cosa pot palesar la transcendència d’aquesta via.

La ruta que davalla del nord pirinenc cap a Queralt anava unida, a l’alta edat mitjana, a la puixança de Cardona, i hom suposa un origen romà d’aquesta via, continuant en el camí que de Santa Coloma va a la Llacuna i, d’aquí, cap al Penedès. Aviat destacarà com a important carrerada ramadera, funció, en part, també exercida per la ruta que sortia de Pedrafita, tot comunicant amb les zones de la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona escollides pels ramaders per a hivernar el bestiar.

La monarquia itinerant, en recórrer els seus dominis, als segles XII i XIII, resseguirà les rutes i les poblacions més importants. A l’actual Anoia, coneixia l’oest més freqüentment per Pujalt que no pas per la Panadella, i des de Prats de Segarra seguia cap a Manresa o bé davallava cap a Copons, i d’aquí cap a Martorell, a vegades per Castellolí, però pràcticament sempre passant després per Piera. Les anades del Penedès cap a Manresa es feien també per Piera. Des de Jaume I, aquesta vila esdevé lloc d’estada del monarca. El mateix rei, el 1265, detalla com ha d’estar condicionat el seu palau pierenc. És l’única vila a l’actual comarca que esdevé palau i estatge reial. Amb tot, els monarques faran parades importants a Prats de Segarra i a Copons, i en menor mesura a Pujalt, i no consten, en aquestes dates, a Igualada, tot i el creixement que anava assolint la primera vila de la Conca.