i La plaça del Diamant | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

La plaça del Diamant

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Novel·la de Mercè Rodoreda, publicada el 1962.

Desenvolupament enciclopèdic

La novel·la evoca la joventut d’una dona de la menestralia d’un barri de Barcelona, la↑Natàlia o Colometa, des d’abans de la República fins a una postguerra indeterminada. Es tracta d’una existència corrent de dona casada amb fills, que la guerra converteix en dramàtica, primer, i en marginada, posteriorment. Natàlia rememora la seva joventut que inicia quan, a la Festa Major de Gràcia, coneix Quimet, que li imposa el sobrenom de Colometa, amb el qual a partir de llavors tothom la coneix; òrfena de mare, evoca el difícil prometatge amb Quimet, noi autoritari que la tiranitza, el casament i el naixement dels fills, Antoni i Rita. A través de la seva existència quotidiana de feina i de neguits es tipifica, també, la vida de la menestralia treballadora i solidària d’un barri molt actiu de Barcelona, el de Gràcia, amb l’esment de festes populars, celebracions privades, espais característics... D’entre els personatges masculins destaca Quimet, sobretot, egoista i quimèric, que és fuster, i els dos amics, Cintet i Mateu, atent i bondadós; d’entre els femenins, la senyora Enriqueta, confident i consellera, i Julieta, bona amiga i noia compromesa. La proclamació de la República, plena d’espe-rances, deixa pas a un temps històric progressivament difícil que fa que Colometa hagi de guanyar-se la vida com a dona de fer feines i descuidi la casa, que és envaïda per uns coloms que Quimet cria amb inconsciència. Amb la guerra, l’angoixa de Colometa augmenta, perquè Quimet i els seus amics han de lluitar al front d’Aragó, on moren. Tota sola, ha de mantenir els dos fills en una postguerra d’escassetat, una situació agreujada pel fet de ser la dona d’un vençut. Aclaparada, està a punt de matar els dos fills i de suïcidar-se, però llavors apareix Antoni, un adroguer bondadós que li dona feina i li fa costat; ell li retorna, sobretot, la identitat perduda, el nom real, Natàlia. Amb el casament amb Antoni, la protagonista deixa enrere una joventut de neguits de tot tipus i s’obre per a ella una maduresa més lliure, sense els problemes econòmics que ha patit, però marginada com ho és la Barcelona de postguerra; ara compta, però, amb l’amor i la companyia d’Antoni, que descobreix i accepta al final de l’obra. L’estil és entenedor i aparentment senzill, però molt elaborat, amb la voluntat d’abastar una escriptura col·loquial, poètica i emotiva. Rodoreda recrea el parlar de les capes populars, amb l’ús d’expressions col·loquials i frases fetes, però també sap reflectir la vida interior del personatge, el patiment de manera especial, amb imatges de gran efectivitat, de vegades banals, i d’altres recorrent als símbols i arquetips, amb el relleu dels somnis, en la recreació dels quals Rodoreda excel·leix. D’entre els símbols destaca el colom, imatge universal de la pau i molt lligat a Barcelona; les balances, representació de la veritat; i, pel que fa a la vegetació, els parcs i l’arbre invertit. L’escriptura, que neix del record, se situa de manera personal en la línia de Proust, Joyce i Woolf. Evocació penetrant i personal d’un moment històric marcat per la guerra, i obra iniciàtica, centrada en la maduració d’un personatge del tot versemblant, es tracta d’una de les novel·les més universals de la literatura catalana. Ha estat traduïda a vint-i-sis llengües, Francesc Betriu en feu una adaptació cinematogràfica (1981) i hi ha diverses adaptacions teatrals a Catalunya, França i Holanda.

Bibliografia

  1. Arnau, C. (1982), p. 115-166
  2. Busquets, L. (1985)
  3. Campillo, M. (20022)
  4. McNerney, K. (1985)
  5. Sobrer, J.M. (1973)
  6. Triadú, J. (1982), p. 106-116.
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
CAF

Llegir més...