OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Pere Calders i Rossinyol

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Narrador, novel·lista i assagista.
Barcelona, Barcelonès, 1912 — Barcelona, Barcelonès, 1994

Vida i obra

Fill de Vicenç Caldés i Arús. Els primers tempteigs com a narrador els feu a l’Escola Mossèn Cinto, gràcies als estímuls de Josep Parunella, el seu mestre. Estudià disseny gràfic a l’Escola Superior de Belles Arts, cosa que li permeté exercir de dibuixant i dissenyador. Es donà a conèixer com a dibuixant i com a escriptor. Col·laborà, entre altres publicacions, a “Diari Mercantil”, Avui, “La Rambla”, Papitu, “Mirador”, “Amic”, “Meridià” i L’Esquella de la Torratxa, que dirigí, juntament amb Avel·lí Artís-Gener, durant la guerra. El 1936 publicà El primer arlequí, un recull de contes en què es posen de manifest moltes constants de la seva narrativa posterior (especialment la creació de situacions estranyes o sorprenents, a les quals es dona versemblança mitjançant el joc de llenguatge o de plans narratius) i la novel·la La Glòria del doctor Larén, la qual se situa en una línia propera al joc d’experimentació narrativa de Francesc Trabal i el grup de Sabadell. El 1938 fou finalista del premi Crexells amb la novel·la Gaeli i l’home déu (que no fou editada fins el 1986), i publicà la crònica de guerra Unitats de xoc, fruit de la seva experiència al front i amb un tractament literàriament innovador del gènere. També és d’aquesta època la novel·la La cèl·lula, presentada el 1937 al Crexells i encara inèdita. El 1939 s’exilià a França i, després de relacionar-se amb el grup d’escriptors catalans hostatjats a Roissy-en-Brie, es traslladà a Mèxic. Treballà bàsicament en el món editorial (primer a Atlante i des del 1943 a UTEHA). Hi fundà, amb Agustí Bartra i amb l’ajut de Josep Carner, la revista “Lletres” (1944-48), redactà pràcticament en solitari “Fascicles Literaris” (1958-59) i col·laborà a “Revista dels Catalans d’Amèrica”, Revista de Catalunya, “Full Català”, La Nostra Revista i Pont Blau, entre altres publicacions d’exili. Tot i que no publicà cap llibre fora del país —només una breu guia divulgativa i circumstancial (Acolman, un convento agustino del siglo XVI, 1945)—, continuà sense interrupció el procés de creació de la seva obra narrativa. El primer fruit palpable d’aquesta tasca fou la publicació, a Barcelona, del recull de contes↑Cròniques de la veritat oculta (1955, premi Víctor Català 1954), amb el qual es consagrà com un dels principals renovadors de la narrativa catalana de postguerra, gràcies a la seva capacitat de recreació de la realitat i de construcció d’unes situacions de ficció i imaginatives que es mouen en unes coordenades que per al lector són perfectament lògiques, precisament perquè el narrador les ha sabut elaborar minuciosament. Sense quedar exempts de reflexió moral, els contes posen de manifest una gran capacitat de síntesi i de precisió a l’hora dels matisos, la qual cosa denota la influència estilística de Josep Carner. Publicà després altres reculls —sempre a l’interior però escrits a l’exili—, que acabaren de confirmar les expectatives, tot i que no tingueren el mateix ressò: Gent de l’alta vall (1957), de tema mexicà, i Demà a les tres de la matinada (1959). A les pàgines de “Lletres” també donà a conèixer un fragment de la novel·la La ciutat cansada, la qual restà inacabada. Durant aquests anys escriví la novel·la Ronda naval sota la boira, que fou la confirmació definitiva i magistral de la línia innovadora iniciada amb La Glòria del doctor Larén, tot i que —en part a causa del seu caràcter poc convencional, que feu desistir més d’un editor— no es publicà fins el 1966. El 1962 tornà a Catalunya. Tot i la incertesa laboral dels primers moments, continuà dedicant-se professionalment al món editorial, a l’empresa Muntaner y Simón. Foren anys de reincorporació a la vida literària catalana, durant els quals col·laborà —sempre en català— a Serra d’Or, “Cavall Fort”, “Tele-estel” i “Canigó” (articles recollits parcialment a El desordre públic, 1985). Entre el 1985 i el 1994 exercí també de col·laborador habitual del diari Avui, amb articles, alguns dels quals recopilats a Mesures, alarmes i prodigis (1994). El 1963 guanyà el premi Sant Jordi amb la novel·la L’ombra de l’atzavara (1964), en la qual, amb Mèxic i el tema de l’exili com a teló de fons, fa una intel·ligent adaptació de la seva concepció del gènere per adequar-lo aparentment a les circumstàncies del moment, més propenses al realisme i al testimoniatge. Les estratègies d’aquesta adaptació són més clares si hom té en compte la publicació el 1967 d’una altra novel·la —aquest cop novel·la curta—, també de tema mexicà,↑Aquí descansa Nevares (1967). La publicació el 1968 de Tots els contes fou un bon reconeixement a la seva trajectòria de contista, que es veié refermada amb la publicació posterior d’Invasió subtil i altres contes (1978), Tot s’aprofita (1983), De teves a meves (1984), Un estrany al jardí (1985) i L’honor a la deriva (1992). Altres vies de reconeixement provingueren de l’adaptació teatral d’↑Antaviana (1978), que feu el grup Dagoll Dagom i, especialment, amb la difusió de la narrativa caldersiana als centres d’ensenyament secundari en el moment d’inici del procés de normalització lingüística a les escoles. El 1986 li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1992 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1993 rebé el Premi Nacional de periodisme. La seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes (anglès, francès, italià, japonès, búlgar, castellà, eslovè, suec i romanès).

Bibliografia

  1. Aulet, J. (19841), p. 5-26.
  2. Bath, A. (1987)
  3. Cabré i Monné, R. (1997)
  4. Campillo, M. (1996), p. 107-120
  5. Castellanos, J. i Melcion, J. (2000)
  6. Corretger, M. (19981)
  7. Diversos autors (1984)
  8. Duran, M. i Puigtobella, B. (1996)
  9. Gregori i Soldevila, C. (20062)
  10. Guzman Moncada, C. (2006)
  11. Hillgarth, J.N. (1964)
  12. Melcion, J. (1978), p. 5-15.
  13. Melcion, J. (1980), p. 7-31.
  14. Melcion, J. (1986)
  15. Pons, A. (Agustí) (1998)
  16. Puig i Molist, C. (2003).
Vegeu bibliografia

Llegir més...