OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Crític literari, assagista i editor.
Barcelona, Barcelonès, 1926

Vida i obra

Llicenciat en dret. Del 1964 al 1997 fou director literari d’Edicions 62 i Península. Fou el primer president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1978-83). L’anàlisi de la seva obra crítica mostra una evolució i un canvi que permeten establir tres etapes marcades per principis, estètiques i metodologies diferents. La primera abraça des dels orígens i primers articles (1947) fins al 1958, i està dominada per l’objectivisme formal i la teoria sartreana del compromís ètic de l’escriptor. La segona, el realisme històric (1958-68), comporta una intensificació ideològica empeltada de marxisme sobre la fun-ció crítica de l’escriptor i la literatura dins la societat, i la tercera, després del 1968, més eclèctica, implica un sincretisme metodològic i una major obertura interpretativa, fins a considerar que cada autor demana la metodologia que millor ajuda a explicar la seva obra. Aquesta tercera etapa significa el pas de les grans síntesis anteriors a l’estudi i aprofundiment de l’obra d’autor: Salvador Espriu i Josep Pla. Com a crític, començà a desenvolupar una àmplia activitat a les principals revistes espanyoles d’aleshores, com ara “Ínsula”, “Índice”, “Papeles de Son Armadans” i, sobretot, entre el 1950 i el 1954, “Laye”, amb una intenció teòrica i modernitzadora dels referents històrics i tradicionals del moment. En el seu primer llibre, Notas sobre literatura española (1953), segueix La hora del lector (1957), sota la influència del J.P. Sartre de Què és la literatura (1948) i el Claude-Edmonde Magny de L’âge du roman américain (1948), que és un bonexemple d’aquesta proposta renovadora. Es defensa l’objectivisme formal i es critica l’omnisciència i el psicologisme narratiu com a formes del passat. Apel·la, també, a la consciència moral del lector com a element actiu del fet literari i a la funció de l’escriptor com a inductor d’aquesta consciència. El canvi dels cinquanta als seixanta és determinat per la intensificació crítica del paper de l’escriptor i el seu compromís amb el present històric. La descoberta i el coneixement de l’obra de pensadors marxistes —Gramsci i Lukács— facilita l’articulació d’un pensament crític i una estètica literària que més tard fou coneguda com a “realisme històric”. En la literatura castellana es tra-dueix en la formulació de l’antologia Veinte años de poesía española (1960), posteriorment ampliada com a Un cuarto de siglo de poesía española (1966), i dins la literatura catalana, en el seu primer treball important, escrit amb Joaquim Molas,↑Poesia catalana del segle XX (1963), amb qui col·laborà també a Ocho siglos de poesía catalana (1969) i Antologia general de la poesia catalana (1979). En tots els casos l’autor pretén mostrar l’evolució de la poesia des d’uns principis simbolistes a uns de nous i realistes. A Poesia, realisme, història (1965), avança en la formulació teòrica del realisme, però, alhora, n’és també la darrera manifestació. El pròleg a l’Obra poètica de Salvador Espriu, datat al desembre del 1967 i que es publicà el 1968, mostra la crisi metodològica del realisme estricte i el pas cap a una concepció més oberta, que es traduí en els llibres posteriors, en els pròlegs dels quals i en diversos articles del moment es reflecteix un procés d’autocrítica. Lectura de Marcuse (1969) és el testimoni d’anàlisi i descripció d’un pensament marxista més obert; Nueve novísimos (1970), la voluntat d’assenyalar els canvis poètics de la nova poesia espanyola, i Iniciació a la poesia de Salvador Espriu (1971, premi Taurus 1970), l’aplicació d’uns principis estructurals a l’anàlisi de l’obra del poeta, seguint Barthes, fonamentats en mitocrítica i amb la visió “enciclopedista” de Northrop Frye present a Anatomía de la crítica. Posteriorment recollí una selecció d’articles a Qüestions de literatura, política i societat (1975), mentre que a Josep Pla o la raó narrativa (1978, premi Josep Pla 1977) descriu i interpreta les forces rectores de l’escriptura planiana.A Per un debat sobre la cultura a Catalunya, articula una reflexió sobre el paper de la cultura en la nova situació democràtica i el marc autonòmic català. L’any 1988 publicà un llibre de prosa memorialística, Els escenaris de la memòria (premi Joanot Martorell, 1987), Serra d’Or (1989), Lletra d’Or (1989) i de la Generalitat (1989), on a través de la seva relació d’amistat i intel·lectual amb diversos escriptors, dona importants claus d’interpretació de la seva pròpia evolució intel·lectual. Ha rebut, entre altres distincions, la medalla d’Officier de l’Ordre National du Mérite del govern francès (1988), la Medalla de Oro de las Bellas Artes del Ministeri de Cultura (1992) i la Medalla d’Or de la Generalitat (2002). El 2006 fou nomenat degà de la Institució de les Lletres Catalanes.

Bibliografia

  1. Broch, À. (1978)
  2. Broch, À. (19881)
  3. Broch, À. (1991)
  4. Broch, À. (2000), p. 85-94
  5. Diversos autors (19934)
  6. Diversos autors (20019)
  7. Muñoz i Lloret, T. (2006)
  8. Rufat Casals, M.H. (1995), p. 88-135
  9. Salas Romo, E.A. (2003).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
AB

Llegir més...