Mestre d’obres, tingué una intensíssima activitat com a restaurador i constructor: feu obres meditadament neogòtiques, influït per Viollet-le-Duc, i algun edifici d’estil premodernista. Fou un dels fundadors de la Societat Arqueològica Lul·liana (1880), en el butlletí de la qual publicà una gran quantitat de dades per a una història de les belles arts a Mallorca; creà i dirigí el Museu de la Sapiència (1880-1904), base de l’actual museu diocesà, i publicà un Álbum artístico de Mallorca (1874). Es donà a conèixer com a escriptor a “La Dulzaina” (1868-69) i col·laborà activament a “Revista Balear”, “Museo Balear” i “La Ignorància”. Fundà i dirigí “Mallorca Dominical” (1897-1901). Com a poeta seguí, en general, una línia intimista i menor, combinà el popularisme i la recreació de llegendes i rondalles amb el to satíric, i s’allunyà del model floralesc. Destacà com a autor teatral: a més de diversos pastorells, va publicar sis peces incloses als volums Comèdies i poesies (1872) i Comèdies de costums mallorquines (1882), entre les quals destaquen Es calçons de mestre Lluc (1871), Es senyors de son Miseri (1881) i Sa plagueta des lloguers (1881), per l’encert en el retrat dels personatges i la descripció de l’ambient ciutadà. Publicà també les narracions Coses nostres (1895) i Ciutat ha seixanta anys (1918), i reculls de proses i poemes (Flors i fulles, 1898; Brots d’ortiga, 1900; Endolades, 1903, i Hores sèries, 1916).