OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Josep Maria Folch i Torres

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Narrador, dramaturg i poeta.
Barcelona, Barcelonès, 1880 — Barcelona, Barcelonès, 1950

Vida i obra

Fou secretari de la Junta Permanent de la Unió Catalanista i de l’Orfeó Català. Col·laborà en diversos diaris i revistes —El Poble Català, Revista Musical Catalana, D’Ací i d’Allà, La Nació Catalana— amb narracions de caràcter costumista i articles polítics de to nacionalista. Fou editor i director de la revista Lo Conseller (1898), redactor de La Veu de Catalunya des del 1901, i director de L’Atlàntida (1900) i La Tralla (1904-05), des d’on impulsà una campanya d’atracció de la classe obrera cap al nacionalisme radical i progressista, i on signava amb el pseudònim Folytor. Processat per algun dels seus articles, s’exilià al Rosselló entre el 1905 i el 1908. Fins el 1914, conreà la poesia jocfloralesca i publicà narracions curtes de tipus romàntic, de tema sentimental i ambient rural a revistes com “Joventut” i La Renaixença, en la qual també escriví la sèrie fixa “Pàgines viscudes” (1902-05), que aplegava narracions de caràcter costumista. Participà en diversos certàmens literaris, i aconseguí nombrosos premis: el 1901 li fou atorgada la flor natural als Jocs Florals de Sants i, el 1904, la Copa del Consistori i els dos accèssits als de Barcelona. El conjunt de narracions que hi anà presentant, les recollí el 1908 al volum intitulat Anímiques. El 1904, obtingué el premi de novel·la de la Biblioteca Popular de L’Avenç amb Lària (1904), en què imita l’estil i l’ambientació rural de la narrativa de Víctor Català. Ja des de l’exili, i amb un caràcter didàctic que mantingué en bona part de la seva obra, escriví les novel·les L’ànima en camí (1911, premi de l’Editorial Patria, Madrid), en la qual assajà el tractament simbòlic de la realitat seguint el model decadentista; Sobirania (1907), una novel·la d’ambientació ciutadana centrada en els conflictes provocats per un pare despòtic, i Vers la llum, escrita el 1907 però publicada a l’Havana el 1916. Les novel·les posteriors representen un canvi ideològic i de model, que va de les formes properes a la narrativa simbòlica modernista, que culminen a Aigua avall (1907) —i que li serviren de motlle literari per a la difusió del catalanisme radical i de les teories de l’individualisme modernista—, a la novel·la psicològica, representada per Joan Endal (1909) —en la qual abandonala voluntat programàtica i regeneracionista de la novel·la anterior—, o Una vida (1910). A partir del 1909, però, es dedicà de ple a la literatura infantil i juvenil a causa de l’èxit immediat i la consegüent millora econòmica que n’obtingué, de la crisi dela novel·la, de la liquidació del modernisme i de la manca de ressò públic de les seves novel·les anteriors. Col·laborà al setmanari infantil En Patufet —que dirigí des del 1918— amb narracions curtes signades amb els pseudònims J. Marruixa, Pastallunes i Jim-Fit, entre d’altres. Per iniciativa de Josep Bagunyà, el 1910 hi aparegueren Les aventures extraordinàries d’en Massagran, distribuïdes en forma de fulletó. A partir d’aquest moment, escriví totes les obres de la col·lecció “Biblioteca Patufet”, que es publicava en plecs solts, inclosos en la revista. El 1915 reprengué a la mateixa revista la secció “Pàgines viscudes”, ara il·lustrada per Junceda i destinada al lector adolescent. També creà la “Biblioteca Gentil” (1924-28) de novel·la rosa. Aquesta producció es completà amb la creació teatral: el 1901 estrenà una peça romàntica, Trista aubada, però destacà en el teatre infantil, lligat a l’element meravellós, amb peces com Els pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús (1916), La xinel·la preciosa (1918), La Ventafocs (1920), que passà de les mil representacions, El secret de la capsa d’or (1926) i Les arracades de la reina (1931), entre d’altres. El 1920 fundà el moviment dels Pomells de Joventut, una iniciativa civicocultural que tingué una gran acollida. Tot i que la seva literatura ha estat discutida, l’èxit de la seva extensíssima producció el convertí en un fenomen sociològic sense precedents.

Bibliografia

  1. Castellanos, J. (19862), vol. 8, p. 522-526
  2. Castellanos, J. (2004)
  3. Diversos autors (19801)
  4. Fàbregas, X. (19801)
  5. Folch i Camarasa, R. (1968)
  6. Jardí, E. (1995)
  7. Miracle, J. (1971)
  8. Pérez Vallverdú, E. (2004), p. 3-29
  9. Pérez Vallverdú, E. (2006), p. 192-207
  10. Yates, A. (1975), p. 61-108.
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
OGB

Llegir més...