i Gregori Maians i Siscar | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Diccionari de la literatura catalana

Gregori Maians i Siscar

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Humanista il·lustrat.
Oliva, Safor, 1699 — València, 1781

Vida i obra

Pel caràcter austriacista de la seva família hagué d’estudiar llatí i retòrica a Barcelona, al col·legi de Cordelles. El 1713 tornà a València, i ingressà a la universitat, on estudià dret i filosofia. Hi feu estreta amistat amb la intel·lectualitat valenciana més reformista, al marge de la universitat. El 1719 anà a Salamanca, on perfeccionà els estudis jurídics. El 1723 guanyà la càtedra de dret de Justinià de la Universitat de València, però l’abandonà el 1733. Llavors passà a Madrid, en ser nomenat bibliotecari reial; allà redactà una Carta (=Pensamientos literarios) adreçada al secretari d’estat José Patiño, que era un projecte per a la reforma de l’ensenyament, que fou rebutjat. No mancaren les intrigues, procedents de la biblioteca reial (Nasarre), de les acadèmies i de les revistes afrancesades (“Diario de los Literatos de España”). Aquestes pressions i diverses polèmiques erudites el feren abandonar la cort (1739). Desdel seu recés d’Oliva, amb l’estreta col·laboració del seu germà Joan Antoni, Maians inicià una activitat intel·lectual prodigiosa. Amb el temps, arribà el reconeixement oficial dels seus esforços: el 1766 Carles III li concedí el títol d’alcalde de casa i cort i una pensió vitalícia. La seva obra respon a temàtiques extraordinàriament diverses, però està dotada de coherència sota l’impuls del seu criticisme i del domini del llatí. Deixeble de Manuel Martí i deutor de N. Antonio, fou un vigorós expugnador de tota mena d’impostures culturals i científiques, i un entusiasta pedagog compromès en la renovació i la regeneració culturals. Tot i tenir una formació eminentment jurídica, a més d’obres d’aquestatemàtica, publicà nombrosos llibres i opusclesde tema històric i historicoeclesiàstic, i un gran nombre d’obres relacionades amb l’àmbit literari, algunes de les quals sortiren a l’aixopluc de l’Acadèmia Valenciana, promoguda per ell però d’existència efímera (1742-51). Convençut que tota formació cultural ha de recolzar en un domini sòlid de la llengua (llatina i castellana), redactà obres de gramàtica llatina, retòrica (i retòrica sacra) i opuscles de crítica literària, alhora que proposà com a models literaris del castellà els escriptors del s. XVI. Com a historiador, les seves iniciatives principals foren la divulgació del mètode crític i la publicació de les fonts originals. En l’àmbit de la història literària i la filologia són fonamentals les seves Vida de Miguel de Cervantes (1737) i Orígenes de la lengua española (1737). Per tal de difondre els models culturals que considerava més adients, edità obres de J.L. Vives, Antoni Agustí, P.J. Nunyes, Nebrija, L. de León, A. Montano, el Brocense, N. Antonio, Mondéjar, M. Martí, entre d’altres, així com clàssics llatins. A diferència dels neoclàssics, exaltà la tradició literària espanyola, la barroca inclosa, encara que criticà els excessos barroquistes. Bon coneixedor de la tradició literària catalana medieval i moderna, aportà nombroses dades —amb el seu germà— en obres com Notas al Canto de Turia de Francesc Cerdà o Escritores del reino de Valen-cia de Vicent Ximeno. A través de la seva correspondència exercí el mestratge cultural a València (Agustí Sales, Francesc Pérez Bàier, Lluís Galiana, entre d’altres), al Principat (era bon amic de Josep Finestres) i a Castella. Mantingué vinculació intel·lectual amb erudits europeus de gran rellevància, amb alguns dels quals intercanvià notícies sobre autors catalans medievals i els trameté edicions antigues. Maians és la figura cultural hispànica més ben relacionada amb la intel·lectualitat europea del s. XVIII.

Bibliografia

  1. Diversos autors (19813)
  2. Diversos autors (19991)
  3. Martínez Alcalde, M.J. (1992)
  4. Mestre Sanchis, A. (1968)
  5. Mestre Sanchis, A. (1970)
  6. Mestre Sanchis, A. (1972-1998)
  7. Mestre Sanchis, A. (1978)
  8. Mestre Sanchis, A. (1983-1986)
  9. Mestre Sanchis, A. (1990)
  10. Mestre Sanchis, A. (1999)
  11. Pérez Magallón, J. (1991)
  12. Peset, V. (1975).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
PV
Llegir més...