Sabater i fonedor d’ofici, entre el 1908 i el 1915 col·laborà en les publicacions El Obrero Balear, Es Puput i Sa Llonja. Després de residir a Buenos Aires i a Barcelona (1915-17), fundà i dirigí el setmanari Foc i Fum (1918-36), de to satíric, anticaciquista i anticlerical. Excomunicat el 1918, la seva animadversió a Joan March el portà a enfrontar-s’hi en un plet que, en perdre’l, l’obligà a marxar a Barcelona (1919). Fruit d’aquest exili foren unes Memòries d’un desterrat en vers.
Escriví una gran quantitat de monòlegs i diàlegs anticlericals i de to esquerrà i de llenguatge gruixut i còmic, de gran èxit entre les classes populars: Calaverades d’un poll (1918), Es soldat i sa criada (1919), Huelga de bugaderes (c. 1922), Mestre Tià Trobiguera, Es gènit de ses femelles (1923), Un botifarra (1923), A voltros, dones casades (1923) o Lo que són es mascles (1928), ¡Viva Espanya! (1929), entre d’altres.
Fou també autor de fullets, com El Miramar embarrancat (1919) i S’Asunto d’es tabach, Couplets de Foch i Fum (1923), i de paròdies, com Tenorio mallorquín o hazañas d’en Vergeta y en Magacantons (1915, revisada el 1923), Sa Roqueta a cases de ca nostra (1925) i Es picarol de na Joanaina (1928, basada en La campana de l’Almudaina, de Joan Palou i Coll), i deixà inèdita una traducció al català del Quixot, en vers.
Tingué al seu càrrec la companyia Fuster de teatre, que actuà per tot Mallorca. Després de la Guerra Civil, deixà d’escriure i es dedicà exclusivament a la feina d’impressor, evitant així la repressió.