Vida i obra
Estudià arts i teologia a València, però no es volgué graduar. El 1686 anà a Roma, on treballà intensament en biblioteques i acadèmies (la dels Infecundi i la dels Arcades) i es doctorà en dret civil i canònic. Bibliotecari (1688) del cardenal Sáenz de Aguirre, col·laborà amb ell en l’edició de la Collectio maxima conciliorum Hispaniae (1693), i corregí i publicà la Bibliotheca Hispana Vetus (1696), de Nicolás Antonio. A Roma aprengué idiomes clàssics i moderns, arqueologia, epigrafia i numismàtica, i es relacionà amb importants erudits. Nomenat degà de la col·legiata d’Alacant, tornà al País Valencià (1696) i fou ordenat de sacerdot. Del 1699 al 1704 (quan fou nomenat bibliotecari del duc de Medinaceli) residí a València, on participà activament en la vida cultural, sobretot a través de la tertúlia de J. de Castellví, marquès de Villatorcas. Reuní una important biblioteca i una gran col·lecció numismàtica. Durant la guerra de Successió treballà a Madrid i a Andalusia. Després passà a Roma (1717); en tornar a Alacant, la seva activitat minvà notablement, fins al punt quevengué la biblioteca i la col·lecció numismàtica (prop de 5 000 peces) que havia aplegat, mentre s’exclamava de la indigència cultural dels seus compatriotes. És un representant característic de l’erudició tardobarroca i el criticisme, i influí intensament, sobretot a través de Gregori Maians—biògraf seu—, en la historiografia valenciana de l’il·luminisme. Escriví poesies (Soledad, 1682; Amalthea Geographica, 1686; Sylva de Tyberis Alluvione, 1688), comèdies, que foren representades amb èxit (Amar y no amar a un tiempo, ¿Qué más infierno que amor?, Tener de sí mismo celos, Ulises y Penélope), notes i observacions sobre Teòcrit, Homer i Aristòfanes, una descripció De Theatro Saguntino (1705, il·lustrada pel seu deixeble J.M. Minyana), un tractat de les passions, Peri pathon (1735), l’Oratio pro crepitu ventris (1768) —una erudita dissertació de tema escatològic— i nombroses obres inèdites, entre les quals un Diccionario etimológico de la lengua latina. Els seus Epistolarum libri duodecim (1735, 1738) foren publicats gràcies, en bona part, a Maians, i assoliren un notable èxit entre els intel·lectuals europeus d’aleshores.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Benítez i Riera, J.M. (1984), vol. II, p. 676-681
- Coronel Ramos, M.A. (1990-1991 [1992])
- Gil, L. (1978)
- Mestre Sanchis, A. (1980), p. 14-42
- Pérez Durá, F.J. (1979)
- Pérez Durá, F.J. (2000).