OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Apel·les Mestres i Oñós

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta, autor teatral, prosista, dibuixant, compositor, jardiner i col·leccionista.
Barcelona, Barcelonès, 1854 — Barcelona, Barcelonès, 1936

Vida i obra

Fill de l’arquitecte Josep O. Mestres. Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts, on rebé les ensenyances de dos professors antagònics, Claudi Lorenzale i Lluís Rigalt, i es dedicà professionalment al periodisme gràfic (La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, “La Publicidad”, “El Globo”, “Almanaque sud-americano”, entre d’altres) i a la il·lustració d’obres clàssiques (Virgili, Cervantes) o de novel·listes (Pereda, Galdós) i assagistes (Pompeu Gener) contemporanis, fins que, el 1914, perdé la visió dels dos ulls i hagué de deixar la pràctica del dibuix. Mestres, que intentà de realitzar la idea d’art total o, més exactament, de síntesi de totes les formes d’expressió artística i que, per tant, inaugurà en molts sentits les recerques modernistes, alternà el dibuix amb la literatura i, entre el 1892 (Vobiscum) i el 1907 (Liliana), dugué a terme una autèntica revolució en el camp de les arts gràfiques. Amb els anys, però, s’enfrontà amb els grups noucentistes (Justícia!, 1912; Mel, fel, gel, 1922) i, sense perdre el favor del públic majoritari, anà quedant a poc a poc marginat. Com a dibuixant, entre un detallisme realista i erudit i un idealisme de tipus més o menys moresc, japonitzant o prerafaelita, excel·lí en l’apunt del natural (Llibre verd, Llibre d’expansions) i sobretot en la historieta gràfica (Cuentos vivos, 1882), que sotmeté a tota mena d’innovacions (La brívia, 1902), el cromo (Proverbios en acción, ~ 1907) i el figurí teatral (Los Pirineus, de Balaguer i Pedrell, 1902). Com a poeta, format sota els auspicis de Clavé, al qual dedicà una biografia (1876), es realitzà al marge dels Jocs Florals de Barcelona, si bé, el 1908, en guanyar-hi el tercer premi ordinari, en fou proclamat mestre en gai saber i, més tard, el 1926, en fou president. Traduí, entre altres obres, l’Intermezzo (1895), de Heine, i una antologia de Poesia xinesa (1925), i, després d’uns primers tempteigs vacil·lants (Avant!, 1875), conreà, barrejant text i il·lustració, un intimisme meitat impressionista, meitat naturalista (Cants íntims, 1889), l’idil·li de Teòcrit amb voluntat naturalista (↑Idil·lis, en dos volums, del 1889 i 1900) i la balada medievalitzant o de tipus popular (↑Balades, 1889; Noves balades, 1893; Darreres balades, 1926). Un dels seus llibres més importants, Odes serenes (1893), constitueix la primera mostra catalana d’inspiració pròpiament prerafaelita. A més, publicà, abans i després de les Odes, entre altres reculls, La garba (1891), Vobiscum (1892), Epigrames (1895), Abril (1911) i Tardanies (1891). Paral·lelament, conreà, amb els mateixos patrons, el poema llarg, a vegades en forma de conte filosòfic (Gaziel, 1891; L’estiuet de sant Martí, 1893; Poemes de mar, 1900; En Misèria, 1902), i, entre d’altres, Liliana (1907), un dels més extensos i ambiciosos. El 1901, adaptant alguns d’aquests poemes i a instàncies d’Enric Morera, inicià una fecunda carrera teatral, que oscil·là entre el quadre líric (La Rosons, 1901) o costumista (La barca dels afligits, 1916) i el drama (La presentalla, 1908), la farsa (Els sense cor, 1909) o la rondalla (En Joan de l’Ós, 1907). Probablement, les peces més remarcables són La rondalla de l’amor (1910), que consta de tres parts protagonitzades, respectivament, per Anacreont, Dant i Heine, i La viola d’or (1914), amb música de Morera, plantejada, en ser estrenada en plena natura, com una autèntica síntesi de totes les arts. Finalment, el 1922, impulsat per la seva muller, Laura Radenez, amplià el seu camp de creació a la música i, entre aquesta data i el 1930, publicà dotze quaderns, amb un total de cent cançons (i un darrer de Noves cançons per a infants). Mestres escriví també contes (Qüentos bosquetans, 1908; Tots els contes, en dos volums, 1929), novel·les curtes (L’espasa, 1917), prosa poemàtica (La perera, 1908) i memòries (La casa vella, 1912), i publicà dos reculls de tradicions i llegendes (1895, 1933). Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1918) i de la de Belles Arts de Sant Jordi (1923). El 1934, en complir vuitanta anys, hom li dedicà un gran homenatge públic, patrocinat per la Generalitat de Catalunya, que hagué de ser suspès pels fets revolucionaris del mes d’octubre i que tingué lloc al final de l’any següent.

Bibliografia

  1. Armangué i Herrero, J. (2007)
  2. Diversos autors (19851)
  3. Diversos autors (20058)
  4. Domingo, J.M. (20073), p. 209-215
  5. Renart García, J. (1955)
  6. Robles i Massó, M. (2007), p. 245-257.
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
JMB

Llegir més...