Desenvolupament enciclopèdic
Sorgit de la maduresa artística i de la crisi moral del poeta, objectiva amb sinceritat el seu debat intern filosòfic i religiós i en forneix una resposta a través de la història bíblica de Jonàs, que esdevé així un símbol humà universal en cercar en Déu el sentit de viure. La importància lírica d’aquest poema rau en les seves múltiples interpretacions, encapçalades per l’article de Carner “El Déu llunyà i el Déu pròxim” (1931). Nabí planteja el conflicte entre el creient i Déu, i narra la decepció i la revolta del profeta davant l’incompliment de la paraula de Iahvè, exigent i injust. La peripècia de Jonàs, contada en 1 365 versos reblerts d’ironia i de paral·lelismes amb la biografia de l’autor, configura una estructura narrativa lineal en l’ordre cronològic i amb progressions i regressions morals, reflectides en deu cants i contracants alternatius temàticament. Els dos primers tracten la felicitat d’un estat idíl·lic en el passat i el desencís per la pèrdua del referent diví. El silenci de la Veu i el sentit de culpa i de desconcert creixents davant els pecats de Nínive, que Iahvè perdona, impulsen Jonàs a una fugida despietada. Durant el viatge a Tartessos, en el cant III, una tempesta l’obliga a demanar que el llancin al mar. Ultra l’escepticisme, el profeta exulta durant tres dies dins el ventre del peix que se l’ha empassat, on creu segura la seva nova naixença (cant IV). El ressentiment, al cant cinquè, el duu a profetitzar amb aspresa la caiguda de Nínive i al cant sisè el diàleg a la ciutat amb una ‘rònega dona ajaguda’ planteja el dubte sobre l’existència de Déu. Els cants següents condueixen Jonàs a la descoberta del Déu interior i a un canvi d’actitud en adonar-se que s’enfronta a ell mateix, més que a una entitat externa. Al setè, el més espectacular, assisteix al penediment dels ninivites i al vuitè desitja morir, després que Déu, en fer nèixer i tot seguit destruir un arbre, li mostri el valor de la pietat divina, exemple que li obre el cor a la comprensió de Déu dins els límits de la consciència. S’assumeix ell mateix, i, doncs, assumeix Déu, la transcendència, que és contingut dins seu. El cant novè presenta una regressió, una demostració a sensu contrario o prova del sentiment, rere la veu «afectada de grec», intrús que Jonàs acaba estimbant per un cingle, posseït per la ferocitat d’una fe convençuda. Al cant darrer, la meditació sobre la mort i la immortalitat, paradoxa heretada d’Adam, es pot interpretar com una solució arrelada en una doble esperança: l’adveniment de Jesús i la justícia divina; també presenta el significat metafòric de la vida: només el tancament a la fosca del ventre i la sortida a la llum donen plenitud a l’existència. El llenguatge constitueix un monument del català modern per la riquesa de lèxic, de rimes, de metàfores i d’imatges. Sembla que Carner va concebre el poema a Hendaia (1932-34), el pogué continuar a Beirut (1935-36) i l’acabà i revisà a Mèxic, per bé que ell mateix afirmà haver-lo enllestit ja el 1938 a París. Es conserven quatre estadis redaccionals de Nabí, constants reelaboracions i noves construccions: el de París, arribat el 1938 a Barcelona amb el títol Jonàs i la versió espanyola publicada a Mèxic el 1940, Nabí, ambdues reeditades el 2002; la primera edició en català publicada a Buenos Aires el 1941 i clandestinament a Barcelona (1947, amb data de 1938) i el quart estadi i definitiu corresponent al text inclòs a Poesia el 1957.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Badia, A. (1984)
- Cornudella, J. (1986)
- Ferrater, G. (1971), p. 5-23
- Manent, A. (1965)
- Noulet, É. (1971)
- Oliva, S. (1985), p. 111-134
- Subiràs i Pugibet, M. (1992).