i Eugeni d’Ors i Rovira | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Eugeni d’Ors i Rovira

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Assagista.
Barcelona, Barcelonès, 1881 — Vilanova i la Geltrú, 1954

Vida i obra

Es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona i es va doctorar a Madrid amb la tesi Genealogía ideal del Imperialismo (1905). Des de ben jove, en plena sintonia amb els escriptors que havien confluït en el modernisme i el catalanisme, va començar publicant poemes, articles de pensament polític i de crítica literària i artística a La Renaixença, “La Creu del Montseny”, Lo Pensament Català, El Poble Català, i “Pèl & Ploma”, entre d’altres. Els seus freqüents jocs de desdoblament el van portar ben aviat a avantposar la preposició davant del cognom i a usar pseudònims (alguns de ben coneguts, com Octavi de Romeu i Xènius, i altres de menys divulgats, com Pimpín Nicolson, El Guaita, etc.). D’aquells anys d’aprenentatge, destaca la narració La fi de l’Isidro Nonell (1902), inspirada en motius decadentistes, en què s’exposa l’antítesi entre l’artista i la societat. Va freqüentar Els Quatre Gats i el Cercle Artístic de Sant Lluc, i va destacar també com a dibuixant, il·lustrador i caricaturista en publicacions com “Auba”, Catalunya i La Veu de Catalunya. A partir de l’1 de gener de 1906 va començar a publicar a La Veu de Catalunya la columna titulada “Glosari”, de periodicitat gairebé diària, que es va anar configurant com el seu magne autoretrat intel·lectual i que va arribar a conformar el veritable dietari de tota una generació. Més enllà de la professionalització, el “Glosari” li va permetre afirmar-se progressivament amb una veu narrativa pròpia, des d’una clara adhesió a la llengua catalana, incorporant jocs estetitzants que resultaven d’un cert dandisme i conreant un tipus de literatura que pretenia ser culta servint-se d’una llengua que defugia sistemàticament la naturalitat. Durant més de quinze anys, i encara durant gairebé trenta anys més de↑Glosario en castellà a “ABC”, “El Debate” o “Arriba”, Ors va elaborar un gènere literari personal i inclassificable. La gran versatilitat genèrica, temàtica i estilística dels seus articles, en què apareixien combinades les seves incomptables lectures i les referències a la política europea o nord-americana del moment amb converses de cafè, anècdotes ciutadanes, consells útils per a la vida pràctica o reflexions sobre la moda, el cinema o l’art de viatjar, converteixen el Glosari en l’esforç culturalitzador i desprovincialitzador més ambiciós de la literatura catalana de començament del s. XX. El glosador és essencialment un periodista d’idees que se serveix de la plataforma periodística per, en una clara voluntat programàtica i en el marc d’un projecte literari complet, formular conceptes que es concreten en uns mots clau (arbitrarisme, imperialisme, classicisme, etc.), entre els quals destaca el que més fortuna va obtenir, el de noucentisme. Amb l’entusiasme d’un veritable intel·lectual sacerdot i convençut de protagonitzar una nova era de la civilització contemporània, Ors va aconseguir esdevenir el teoritzador més visible de tot un programa cultural i estètic, d’arrel nietzscheana, molt influït pel mediterranisme reaccionari de Charles Maurras, i de gran incidència política en el catalanisme conservador que portà a la pràctica Enric Prat de la Riba. El seu interès per la filosofia el va portar a desenvolupar la seva reflexió sobre la Filosofia de l’Home que Treballa i que Juga (1911). Va participar en els congressos internacionals de filosofia (Heidelberg 1908 i Bolonya 1911), al VI Congrés de Psicologia de Ginebra (1909), i va tractar personalment grans personalitats intel·lectuals de l’època com Bergson, Croce, Moréas o Poincaré. L’any 1911 va ser nomenat secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans i membre de la Secció de Ciències, des d’on va promoure la publicació dels “Arxius de Ciències”, al mateix moment en què impulsava l’↑Almanac dels Noucentistes. L’estiu d’aquell mateix any va aparèixer la sèrie de gloses La Ben Plantada, culminació de les seves reflexions sobre la crisi del gènere novel·lesc i que representa un dels primers intents originals de teorització sobre la novel·la des de Catalunya. El 1913 es va doctorar en filosofia i lletres a Madrid i el 1914 va perdre la càtedra de psicologia de la Universitat de Barcelona. L’esclat de la Primera Guerra Mundial va agafar Ors completament desprevingut, ja que l’Europa civilitzada que presentava com a model per a construir la Catalunya ideal s’havia embarcat en una guerra d’una virulència inusitada. La idealització de la cultura que promovia es va revelar com una impostura que va portar Ors, fatalment, a la radicalització antidemocràtica i a l’elitisme intel·lectual. Com a penyora, Ors va publicar l’estiu del 1914 la sèrie de gloses Lletres a Tina (després titulades Tina i laGuerra Gran) i Gualba, la de mil veus (1915), narració barroca i torbadora centrada en la metàforade l’incest. El mateix 1915 va ser nomenat director de l’Escola de Bibliotecàries i el 1917 director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya. L’estiu del 1916 havia publicat les gloses que conformarien el volum Oceanografia del tedi, un dels seus llibres més reconeguts, i el del 1918 el conjunt La vall de Josafat. La mort de Prat de la Riba el 1917, el distanciament amb el programa d’acció política de la Lliga Regionalista i la seva negativa a sotmetre’s a la disciplina burocràtica van precipitar la dimissió dels seus càrrecs i un brusc allunyament de la cultura catalana, decisió de la qual sorgirà la sèrie de gloses El nou Prometeu encadenat (1920), ara presentades de manera teatralitzada. Establert a Madrid el 1923, a partir d’aquell moment Ors va escriure fonamentalment en castellà, llengua en la qual sempre havia publicat regularment, i es va donar a conèixer sobretot com un excel·lent assagista i un teòric de la cultura de gran agudesa. Va publicar alguns del seus escrits d’art més importants, com Cézanne (1921), Tres horas en el Museo del Prado. Itinerario estético (1922) i Pablo Picasso (1928) i una història de la pintura catalana del tombant de segle (1923-25), que va quedar inacabada. Va ser elegit membre de la Real Academia de la Lengua Española (1927), encara que no hi va ingressar fins el 1938. Al final dels anys vint, Ors va residir a París, on va mantenir contactes amb sectors intel·lectuals i editorials molt influents, i va publicar diversos llibres biogràfics en francès, entre els quals destaca, sobretot, l’assaig Du baroque (1935), que va obtenir una gran repercussió. Durant la Guerra Civil Espanyola, va ser nomenat cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del Govern de Burgos. El 1938 va organitzar l’aportació espanyola a la Biennal de Venècia i va gestionar el retorn a Madrid dels quadres del Museo del Prado dipositats a Ginebra. El 1939 va publicar Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad, llibre que tancava la seva reflexió sobre la doctrina de l’Àngel fonamentada en el daimon socràtic. En la primera postguerra, residint novament a Madrid, va difondre l’art modern amb la creació de l’Academia Breve de Crítica de Arte i el Salón de los Once. Al final dels anys quaranta, va intentar una última aproximació a la cultura catalana amb la reedició, a l’Editorial Selecta, d’alguns del seus llibres de l’etapa catalana i, sobretot, amb la publicació el 1950 del primer volum de la seva Obra catalana completa, Glosari 1906-1910. També va fundar l’Academia del Faro de San Cristóbal a Vilanova i la Geltrú, on va morir l’any 1954.

Bibliografia

  1. Aranguren, J.L. (1981)
  2. Cacho Viu, V. (1997)
  3. Capdevila, J.M. (19652)
  4. Castellanos, J. (19941)
  5. Castellanos, J. (19942), p. 13-60
  6. Diversos autors (20065)
  7. Jardí, E. (1991)
  8. Murgades, J. (19871), vol. 9, p. 73-98
  9. Murgades, J. (1993), p. 9-92
  10. Rius, M. (1992).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
XPB

Llegir més...