OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Josep Palau i Fabre

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta, assagista, dramaturg i narrador.
Barcelona, Barcelonès, 1917 — Barcelona, Barcelonès, 2008

Vida i obra

Col·laborà en la premsa catalana abans del 1936. Estudià filosofia i lletres (1939-43) i fou un dels capdavanters de l’acció clandestina —“Amics de la Poesia”— i de la represa cultural a la postguerra. Fundà i dirigí la primera revista en la clandestinitat, “Poesia” (1944-45), i fou cofundador i col·laborador d’“Ariel” (1946-51). També fundà l’editorial La Sirena, on, entre d’altres, es publicaren obres de Salvador Espriu. El 1945 marxà becat a París i hi restà fins el 1961. Del 1962 al 1975 menà una vida solitària a Grifeu. La seva poesia —Balades amargues (1942), L’aprenent de poeta (1943), Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945), Càncer (1946)— es recollí a l’antologia↑Poemes de l’Alquimista (1952) i donà lloc a un dels llibres més singulars i polèmics de l’època. El concepte de l’alquímia con l’explicació d’un procés d’autorecerca i autoconeixement interior es converteix en una clau d’interpretació de la seva obra. De l’experiència poètica en sorgí, també, l’atzucac i l’exhauriment —«He deixat al paper tota la sang»— i el canvi de registre literari i formal. Teatre i assaig foren els nous gèneres que dominaren en l’obra literària de les dècades següents. A la postguerra, però, el seu erotisme intens i directe fou pedra d’escàndol i un ressò de Baudelaire, Rimbaud, Artaud, Sade, Freud o de l’avantguarda, bàsicament el surrealisme, que temptejà. La reedició de Poemes de l’Alquimista el 1977 descobrí el poeta a una nova generació i el convertí en un punt de referència obligat per a la nova poesia catalana. La seva obra en prosa assagística és recollida en els Quaderns de l’Alquimista (1976), que, fins a arribar a la darrera edició del 1997, anaren incorporant nous materials, sempre a l’entorn de la temàtica estètica o literària. En el camp teatral feu estudis sobre temes escènics: La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961) i El mirall embruixat (1962) i escriví una obra dramàtica que continuà la revolta i la crítica als costums d’alguns dels seus poemes. El personatge de Don Joan centra un cicle de cinc obres —entre les quals La tragèdia de Don Joan (1951) o Esquelet de Don Joan (1954)— que foren definitivament recollides a Teatre de Don Joan (2003), interpretat per primer cop el 2008 amb el títol Don Juan, príncipe de las tinieblas a Madrid, en una versió lliure de Hermann Bonnín sota la supervisió del mateix autor. Altres obres són Mots de ritual per Electra (1958), La caverna (1969). Homenatge a Picasso (1971), Avui, Romeu i Julieta (1986) i La confessió o l’esca del pecat (2000). També desenvolupà una obra narrativa que significa una intensificació de la temàtica eròtica i que té la dona com a personatge central: Contes despullats (1983), La tesi doctoral del diable (1984), Amb noms de dona (1988), Un saló que camina (1991) tots quatre recollits a Contes de capçalera (1993), al qual seguiren, finalment, Les metamorfosis d’Ovídia (1996). Traduí, entre d’altres, Il·luminacions. Una temporada a l’infern (1966) de Rimbaud. Com a estudiós i assagista d’art excel·lí i assolí un gran reconeixement internacional amb l’estudi de la vida i l’obra picassiana, al qual dedicà nombrosos llibres: Vides de Picasso (1962), Picasso (1963), Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso a Catalunya (1966 i 1975), Picasso per Picasso (1970), recull i anàlisi de tots els autoretrats, Picasso i els seus amics catalans (1971), L’extraordinària vida de Picasso (1971), El “Guernica” de Picasso (1979), El secret de les Menines de Picasso (1981), Vides de Picasso. Assaig d’una biografia pura (1986), i Estimat Picasso (1998, Lletra d’Or 1997). Tota aquesta investigació quedà recollida en els tres volums de la gran biografia —inacabada— i estudi de l’obra del pintor: Picasso vivent. 1881-1907 (1981), Picasso cubisme. 1907-1917 (1990) i Picasso. Dels ballets al drama (1999). El 2007 hom li edità La claredat d’Heràclit, un text filosòfic inèdit escrit als anys seixanta originalment en francès. Fou president de la secció catalana del PEN Club (1976-79). Rebé la Creu de Sant Jordi (1988), el Premi Nacional de cultura (1996), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1999), la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona (2000), i fou anomenat Oficial de l’Orde de les Arts i les Lletres pel Govern Francès (2000) i doctor honoris causa per la UIB (2005). Pòstumament (2008) rebé el premi Trajectòria de la Cambra del Llibre de Catalunya. L’any 2005 es publicà, en dos volums, tota la seva Obra literària completa, que li valgué el premi Crítica Serra d’Or 2006. L’any 2003 obrí a Caldes d’Estrac la Fundació Palau, un centre impulsat per ell mateix que ha esdevingut un centre modern d’art contemporani.

Bibliografia

  1. Balaguer, E. (1995)
  2. Broch, À. (20071), p. 197-206
  3. Coca, J. (2003)
  4. Desclot, M. (1977)
  5. Diversos autors (19873)
  6. Diversos autors (20003)
  7. Fuster, J. (1973)
  8. Garcia Ferrer, J.M. i Rom, M. (1993)
  9. Grau, E. (1995)
  10. Guerrero, M. (1995)
  11. Guillamon, J. (1987)
  12. Guillamon, J. (2000)
  13. Salvo, R. (19963)
  14. Udina, D. (2006).
Vegeu bibliografia

Llegir més...