OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Teresa Pàmies i Bertran

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Novel·lista, prosista, assagista i periodista.
Balaguer, Noguera, 1919

Vida i obra

Filla del dirigent marxista balaguerí Tomàs Pàmies, la seva formació fou autodidàctica. Arran de la guerra civil de 1936-39, s’exilià a França, després s’exilià a la República Dominicana, passant per Cuba, i, finalment, s’establí a Mèxic. Tornà a Europa el 1947, i residí un any a Belgrad, on treballà a la ràdio. Visqué dotze anys a Txecoslovàquia. Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), es casà amb el secretari general dbaquest partit, Gregorio López Raimundo. Posteriorment, se n’anà a París, on col·laborà en el periodisme militant de l’exili, així com a Serra d’Or i a “Oriflama”. El 1971 tornà a Catalunya, per instal·lar-se definitivament a Barcelona, després de guanyar el premi Josep Pla (1970) amb el llibre de memòries↑Testament a Praga (1971); escrita a manera de diàleg entre pare i filla, amb la invasió sovièti-ca de la capital txeca com a rerefons, l’obra reflecteix la posició crítica de l’autora davant la invasió. A partir de la dècada dels setanta, la seva carrera literària es consolidà i esdevingué una escriptora prolífica, l’obra de la qual es caracteritzà, de bon començament, pel seu compromís social i polític i per la seva vinculació al feminisme que, també com la seva militància, es mantingué sempre en una línia crítica. Publicà novel·les, dietaris, reportatges, memòries, sempre amb un fons autobiogràfic i de testimoni personal d’uns anys, des de la Segona República Espanyola fins al maig francès del 1968. En aquest sentit, la seva obra pot considerar-se, en part, una crònica del seu temps, sobretot pel que correspon als anys de la guerra, de l’exili i fins de la resistència. Testimoni sovint novel·lat de la seva experiència personal, les obres més destacades foren, entre d’altres, Quan érem capitans (1974), referent al període 1936-39, amb comentaris sobre l’època i les activitats de la seva organització, Va ploure tot el dia (1974), memòria novel·lada del seu retorn de l’exili, Dona de pres (1975), Quan érem refugiats (1975), relat sobre la vida a Balaguer, Crònica de la vetlla (1975), Si vas a París, papà... (diari de maig, 1968) (1975), Amor clandestí (1977), sobre la relació amb el seu company, clandestina per motius polítics, Segrest amb Filipina (1986), La primavera de l’àvia (1989) i La filla del Gudari (1998); Informe al difunt (2008), obra dedicada a Gregorio López Raimundo, és un cant a la lluita i a la vida. Dins un gènere documental, amb la introducció de la memòria personal, cal destacar Gent del meu exili (1975), Records de guerra i d’exili (1976), La rereguarda republicana (1977), Carta a la néta sobreel comunisme. Els anys de lluita (2001), Estem enguerra. Escrits 1936-1939 (2005) i Ràdio Pirenaica (2007). Propers a l’assaig són, entre d’altres, Mascles no masclistes, sobre el paper positiu que els homes poden tenir en la defensa del feminisme, Maig de les dones (1980), Opinió de dona (1983), recull d’articles periodístics, i L’aventura d’envellir (2002), llibre que reflecteix el seu interès per la gent gran i pel paper que han de tenir dins la societat actual. Deixà constància dels seus viatges en els llibres Vacances aragoneses (1979), Matins d’Aran (1982), Rosalia no hi era (1982), Busqueu-me a Granada (1984), Nadal a Porto (1994), Jardí enfonsat (1992, premi de la Institució de les Lletres Catalanes 1995), on, partint d’un viatge a Astorga, narra l’esfondrament de la família Panero, després de la impressió produïda per la visió de l’antic jardí de la família, ja abandonat i malmès, dipositari, però, malgrat el seu estat, d’una atmosfera que deixa endevinar la seva primitiva bellesa. L’autora plasma, precisament, aquesta decadència que actua, també, de metàfora de tot un sistema que s’anà esgotant, des de la caiguda del mur de Berlín a la dissolució de la Unió Soviètica. Encara sobre viatges, va escriure el llibre Allí em trobareu: viatges (2002). Traductora i col·laboradora habitual de premsa i ràdio, escrigué en castellà les novel·les La chivata (1981), Rebelión de viejas (1989), el document Los niños de la guerra (1975) i la Biografía de Dolores Ibárruri (1976), entre altres obres. Fou distingida amb la Creu de Sant Jordi (1984) i l’any 2001 se li concedí el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i així esdevingué la segona dona, després de Mercè Rodoreda, que rebé aquest honor literari.

Bibliografia

  1. Nadal, M. (19971)
  2. Picornell, M. (2002)
  3. Riera Llorca, V. (1997)
  4. Serrahima, M. (1975).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
MNB

Llegir més...