Critica la intolerància intercultural i, específicament, religiosa. L’acció transcorre el 1630 en un vaixell de corsaris algerians, que porta presoners cristians, període sobre el qual es conserven notes històriques de Guimerà per a l’obra. El cabdill pirata, Saïd, ordena a la cristiana Blanca que el curi. En explicar-li, aleshores, la seva vida, ella s’entendreix. No obstant això, en voler complaure el seu pare, Carles, Blanca intenta apunyalar-lo. Saïd para el cop i li ofereix deixar-se matar, però ella es desmaia. L’enamorament d’ambdós va creixent, si bé les tensions entre cristians i musulmans impedeixen que es manifesti lliurement. En fer virar la nau mar endins quan arriben a Alger, la tripulació es rebel·la, instigada per Malek, que havia estat substituït com a segon de bord pel cristià renegat Joanot, que, penedit, allibera els cristians. Captiu Saïd, el protegeixen Blanca i el seu cosí Ferran, que, tot i estimar-la, està disposat a ajudar-lo a fugir. Quan Saïd està a punt de fer-ho, bo i prometent de cercar Blanca, Carles se n’adona i li dispara un tret, però fereix mortalment la filla, que s’hi interposa. Aleshores, els dos amants es llancen al mar, mentre el pare cau de genolls. La novícia Blanca, que té com a correlat el cel, encarna la puresa i l’espiritualitat i esdevé el boc expiatori; Carles representa el fanatisme superb, en contrast amb la tolerància de Ferran, i Joanot reforça la interculturalitat. Ressalten la humanitat dels personatges, la naturalitat i la concisió —relatives— dels diàlegs, la sobrietat del vers blanc, la bona construcció (tendent a les unitats clàssiques) i la simbologia. A més de la tradició del tema morisc (hi ha un drama de Velilla sobre l’expulsió, similar en alguns aspectes), recorda, entre altres influències adduïdes —fins i tot acusant-lo injustament de plagi—, Zaïre, de Voltaire. Malgrat algunes crítiques (com la de Valentí Almirall, propiciada per raons polítiques), ha estat la més valorada de les tragèdies històriques de Guimerà.
A més de ser parodiada, es té notícia de traduccions al castellà (versió d’Enric Gaspar que, després de representar-se el 1888 a Barcelona, el 1891 inicià la projecció madrilenya de l’autor), anglès, esperanto, francès, italià, portuguès, polonès, sicilià i txec. També se n’han fet versions o projectes musicals (com la de Dagoll Dagom) i cinematogràfics.