Desenvolupament enciclopèdic
La mort sobrevingué a Vayreda quan corregia proves d’impremta de la primera edició, apareguda (sense el “Pròleg”) a “Il·lustració Catalana”, amb il·lustracions de Josep Berga i Boix i Josep Berga i Boada. L’any següent es publicà en volum independent, subtitulada “Novel·la muntanyesa” i amb una “Advertència preliminar” de Josep↑Franquesa i Gomis. La gènesi de La punyalada es troba documentada en materials com la narració inacabada Lo trabucaire. A diferència, però, d’aquest antecedent, La punyalada s’ocupa d’una colpidora prospecció psicològica a través de la memòria autobiogràfica d’un personatge. L’argument de La punyalada és lliurat a través del’artifici de l’edició del manuscrit rebut: el narrador es presenta (“Pròleg”) com a editor d’un document l’autor del qual, Albert Bardals, li ha fet a mans. La resta de la novel·la (25 capítols) és l’edició del document: les memòries d’Albert Bardals, un ancià enigmàtic, testimoni de les guerres carlines i de les accions dels trabucaires, de qui el narrador (un característic excursionista del tombant de segle) s’ha guanyat la confiança. L’Albert, un tipus pusil·lànime (segons ell mateix reitera), hi explica la seva vida en funció de la suggestió que sobre ell exerceix l’Ivo (l’Esparver), de primer amic i company però finalment «carnal enemic» i factor d’una vida sentida com a malaguanyada i decebuda. El festeig amb la Coralí sostreu l’Albert d’una vida dissoluta, però aleshores la relació amb l’Ivo es deteriora per la rivalitat que mantenen per la noia. L’amistat finalment esdevé odi quan l’Albert sorprèn l’Ivo tractant de forçar la Coralí: l’Albert la salva, però l’Ivo (ara cap d’una colla de trabucaires) se’n venja raptant la noia. L’Albert comença aleshores un llarg, penós i desesperat itinerari a la recerca de la seva promesa, que imagina estuprada a mercè dels bandolers. Es produeix finalment l’enfrontament violent: l’Ivo en resulta mort, i l’Albert, malferit i sense sentit. En recuperar-lo descobreix que és la Coralí qui l’assisteix: al·lucinat, obsedit amb els retrets de feblesa amb què l’ha mortificat l’Ivo i amb la idea que la Coralí s’hagués ofert als seus raptors, intenta forçar-la i la noia el fereix amb el punyal que l’Albert mateix li havia ofert en el temps del festeig. La punyalada rebuda resulta, paradoxalment, vivificant: revela a l’Albert la veritat de la seva història personal i la de la Coralí, i el retorna a la lucidesa i a la consciència moral. Vayreda, doncs, amb el recurs a paradigmes narratius com el viatge iniciàtic, el descens a l’infern, o el motiu òrfic, i sobre un teixit intertextual en què es llegeix l’autor mateix (les narracions El roure del penjat, L’afusellat), Verdaguer, la literatura culta romàntica i tradicions orals autòctones sobre bandolers, etc., construeix una història densa, vigorosa i suggestiva que actualitza l’irracionalisme i l’intuïcionisme finiseculars: La punyalada tematitza qüestions com la problematització de la identitat personal, la inquietud davant del desordre del mal o una experiència decebuda del món, que aboca al nihilisme. Tot plegat representa una fractura del sistema de sentit del catalanisme; en qualsevol cas, transcendeix les expectatives que generava tant l’obra anterior de Vayreda com l’univers en què semblava naturalitzable la seva activitat pública. S’ha reeditat diverses vegades, entre el 1921 i el 1984, i el 2004, a cura d’Antònia↑Tayadella.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Roig i Sala, J.Ll. (1997), p. 135-158
- Tayadella, A. (2004), p. 7-29.