Al llarg de les diverses formes poètiques, exuberants i molt elaborades, tot i nodrir-se de la lírica popular, Llompart evoca el seu trajecte al bell mig d’un paisatge desconegut, tèrbol, atapeït de visions i de símbols, que permeten la celebració d’una llengua suggestiva, fosca i artitzada, però són alhora un correlat estètic de la incertesa del poeta davant la inapel·lable proximitat de la mort. L’autor, incapaç de donar sentit al seu trànsit per la vida, mostra amb estil sumptuós i d’un lirisme poderosament emotiu la seva angoixa i la irrealitat d’aquesta experiència fragmentària, la del camí, on la biografia i l’íntim esdevenen inquietants.
Prenent el cançoner popular com a referent estilístic, l’autor basteix un llibre vibrant i convuls en què la imatge de la mort i del destí es projecten de manera ritual damunt de tot i de tothom, com una enorme llosa. Sol i desesperançat, el poeta es lliura amb neguit a la contemplació i al record de la seva joventut, emprenent un viatge sense final possible més enllà del moment exacte i espaordidor de la mort. L’autor dibuixa i redibuixa les mateixes escenes i els mateixos viaranys, provant de conjurar la dolorosa irrealitat d’aquest joc amb la bellesa i la fascinació de les paraules.
En el camí laberíntic de la introspecció, en què tot és alhora amenaça i meravella, amor i mort, l’acompanya la presència múltiple i torbadora de la bella Agnès, una dona opaca, mítica, a mig camí entre la humanitat i el símbol. Ella és la dona pura i la seductora implacable. De vegades és Antònia, la muller de la qual s’acomiada el poeta; d’altres, l’Agnès bíblica, llunyana i fugissera, o la intrusa que suggereix amb crueltat l’evidència del pas del temps.
La poesia de Llompart, culta i distingida, es referma en el terreny de l’inestable i de l’expressió ambigua, en la impossibilitat d’encabir en el poema l’experiència de l’autor d’una manera ordenada i reflexiva. Per això Llompart es limita a enregistrar i juxtaposar impressions sensuals, un torrent d’imatges lliurement associades que només agermana la rima i la repetició, un cop i un altre, dels mateixos elements dins d’una lletania adreçada amb força al paisatge esfereïdor i manierista que descriuen els poemes.
Bibliografia
- Codina i Valls, F. (1993).