Bruno Quadreny evoca la seva joventut, en uns escrits en primera persona; primerament recrea la seva infantesa, al Raval, amb els pares, Xim i Amèlia, i un germà petit tolit, del qual s’ha d’ocupar. La figura central de la seva infantesa és la mare, dona de gran atractiu, que suscita un sentiment ambigu, d’amor i d’odi, mentre que el del pare, egoista i inconscient, és clarament de rebuig. Bruno és un nen introvertit i imaginatiu, que se sent lligat als escenaris més característics de Barcelona, sobretot a aquells relacionats amb les festes nadalenques, a l’hivern, que imagina amb una neu embellidora, com a les pel·lícules americanes que tant l’atreuen; de fet, Bruno es refugia en el cinema i en els còmics, i els seus herois poblen la seva imaginació i assoleixen un gran relleu, d’aquesta manera pot defugir un ambient familiar baix de sostre, amb uns interessos i una visió del món que rebutja; d’aquesta manera, també, escapa de la repressió característica del franquisme, que imposa una vida grisa, rutinària i ordenada, amb el pes de la religió catòlica, igualment repressiva. En la postguerra, la família s’enriqueix i la vida de Bruno es transforma; llavors és possible un canvi d’habitatge, ara en un espai més elegant i benestant, i la possibilitat d’estiueigs a Sitges. Tanmateix, aquesta nova existència resulta finalment més insatisfactòria, perquè Bruno perd la innocència pròpia de la infantesa. Posteriorment, la descoberta de l’amor no aconsegueix donar sentit a la seva vida i així augmenta el seu desencís, mentre pren cos l’opció homosexual, la del seu amic Jordi i la dels seus companys, més grans que no pas ell. Un aspecte important i positiu és, però, la descoberta de l’existència d’una rica cultura catalana, de la literatura de manera especial —silenciada pel franquisme que ha imposat l’ensenyament en espanyol—, amb el relleu d’autors destacats, d’entre els quals sobresurt Espriu; descobreix, també, uns escenaris arquitectònics magnífics, el gòtic de la catedral i de Santa Maria del Mar, i el romànic de Taüll, amb els quals se sent secretament lligat. Malgrat tot, s’imposa la insatisfacció i la soledat, que esdevé per a ell l’essència mateixa de la vida adulta. Per això, juntament amb el seu amic Jordi, abandona la família i la seva ciutat, i aposta així pel desordre, o si més no per una opció lliure i personal. Amb Bruno Quadreny, de fet, Moix fa un retrat personal, centrat en la llibertat i la sexualitat —hi ha un evident paral·lelisme amb les memòries, El peso de la paja—, i alhora generacional, la icona més destacada del qual és Marilyn Monroe, que dona títol a la novel·la.