OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Antoni Puig i Blanch

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Publicista, poeta i polític.
Mataró, Maresme, 1795 — Sommers Town, Londres, 1840

Vida i obra

Signava Puigblanch les seves obres. Estudià als escolapis de Mataró, passà dos anys a la cartoixa de Montalegre i seguí posteriorment la carrera eclesiàstica, sense, però, arribar a ser ordenat. El 1799, es traslladà a Madrid, on estudià llengües (grec i hebreu) i diverses matèries de filosofia i, amb tota probabilitat, dret a la Universitat d’Alcalá de Henares, de la qual el 1807 fou nomenat professor d’hebreu; un any després, compongué uns Elementos de hebreo, i, en entrar les tropes franceses a Madrid, tornà a la seva vila natal. El 1811, per raons familiars, realitzà un viatge a l’illa de La Higuerita (avui, Cristina). A Cadis, on quedà incomunicat i on la seva vida sofrí un canvi profund d’orientació, visqué amb intensitat les lluites polítiques que agitaven la ciutat, i publicà, amb el pseudònim de Natanael Jomtob, La Inquisición sin máscara (setze fascicles, 1811-13; en volum, simultàniament a Cadis i a Lima, 1813), que tingué una forta repercussió (fou traduït a l’anglès, el 1816, i a l’alemany, el 1817). El 1814, en iniciar-se la persecució contra els liberals, es refugià a Gibraltar, on fou detingut i lliurat a les autoritats espanyoles. Jutjat i absolt, s’exilià a Londres, on portà una vida incerta de professor d’espanyol i de petit empresari sense sort. Cansat i desenganyat, decidí de no tornar més a Espanya. Tanmateix, en tenir lloc l’aixecament de Riego, fou elegit diputat per Catalunya i, al maig del 1820, era, ja, a Madrid. El 1822 fou jurat per a dictaminar en qüestions d’impremta, i, poc després, professor de la nova Universitat de Madrid. Formà part de la «Comisión de arreglo de las universidades en la parte literaria» i, com a comissionat, marxà, al juliol del 1823, cap a Londres amb l’encàrrec d’adquirir llibres per als estudis literaris. Allí, de nou a l’exili, visqué de subsidis oficials, de negocis més o menys reeixits, de classes i de traduccions. Promulgada l’amnistia i mort Ferran VII, optà per romandre a Londres i, el 1836, en ser elegit diputat, refusà el nomenament. Aquests darrers anys, era un home solitari, tancat en si mateix, agrejat i apocalíptic. Projectà i fins inicià obres de gran ambició, però només publicà alguna traducció (la de The Philosophy of Human Mind, de Thomas Brown, 1828) i una obra polèmica, plena de passió i d’una erudició, molts cops, desordenada, Opúsculos gramático-satíricos (1828, en dos volums), composta «en defensa propia» contra Joaquim LlorençVillanueva. Entre els projectes, alguns dels quals molt elaborats, són de destacar les Observaciones sobre el origen y genio de la lengua castellana, que mostra la solidesa i la modernitat dels seus coneixements filològics, i La regeneración de la España, on propo-sa, a meitat de camí del vell humanisme i del nou liberalisme, la reorganització confederal de lapenínsula «española», que divideix en tres estatsindependents (Celtibèria, Hespèria oriental i Hespèria occidental), cada un amb les seves peculiaritats pròpies, les idiomàtiques incloses, però amb lligams comuns constitucionals. Altrament, potser durant el segon exili, planejà un poema en llengua catalana, en octaves reials de versos alexandrins, de llarg alè, pel que sembla, i segons els patrons de la Il·lustració, amb el títol de Les Comunitats de Castella, que deixà a mig fer i que, avui, és impossible de reconstruir amb els materials conservats. De tota manera, circulà per Barcelona una còpia acabada i en net d’algun cant, previsiblement del primer, que s’ha perdut i que tingué una positiva influència. A més, Puigblanch intervingué en la versió catalana de Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesucrist, obra de Josep-MelciorPrat.

Bibliografia

  1. Abelló Juanpere, J. (1989), VIII, p. 215-225
  2. Fàbregas i Blanch, A. (1996)
  3. Cahner, M. (1998, 2002 i 2005), vol. III, p. 453-525
  4. Jardí, E. (1960)
  5. Llorens Casteillo, V. (1968)
  6. Molas Batllori, J. (19992), vol. II, p. 48-54
  7. Rubió i Balaguer, J. (1989), p. 75-124
  8. Vall i Solaz, F.X. (20041).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
JMB

Llegir més...