Vida i obra
El seu procés de formació estigué vinculat a sectors socials i culturals obreristes i populars, hereus del modernisme. A partir del 1914, començà a publicar a “Los Miserables” i “Justicia Social” articles en castellà de caràcter ideològic i moral, en els quals es posicionava al costat de la classe obrera en la defensa d’una societat més justa i l’atac al capitalisme. Mogut per aquests ideals, el mateix 1914 ingressà a les Joventuts Socialistes. Poc després treballà de vigiliant nocturn al moll de Barcelona i fou condemnat a pena de presó per un dels seus articles. El 1916 començà a col·laborar en català a “Sabadell Federal”, revista en què també publicà en castellà la sèrie “Glosas de un socialista”, signades amb el pseudònim Gorkiano. L’any 1918 recollí alguns dels seus articles castellans a Humo de fábrica, llibre amb el qual volgué tancar una etapa de la seva carrera. Així, hi explica que, havent dubtat entre l’individualisme i el col·lectivisme, optà pel segon en ingressar a les Joventuts Socialistes, però que el comportament dels socialistes espanyols durant la Primera Guerra Mundial li provocà un desengany que el conduí a optar per l’individualisme. Per això, entre el març del 1917 i el maig del 1919 tirà endavant la «Fulla de subversió espiritual» titulada “Un Enemic del Poble”, en la qual exposà el seu pensament. En la secció “Mots-propis”, hi defensa la necessitat de no explicar la vida a través de cap ideologia ni teoria perquè l’individu és únic i està en evolució constant, de manera que no pot crear-se’n una imatge fixa ni precodificada. També en aquesta publicació i en l’únic número d’“Arc-Voltaic” (febrer del 1918) començà a publicar poesia pròpia en català. Són composicions que mostren la seva herència modernista pel que fa als components individualista i vitalista (amb especial preferència per les obres de Gabriel Alomar i Joan Maragall), els quals li permeteren acostar-se a les avantguardes —sobretot al futurisme italià— vistes com a capaces de crear un art que respongui a l’essència de l’home i el món, és a dir: al canvi constant. Exposà teòricament tots aquests trets del seu pensament literari en els textos “Concepte de poeta” (publicat a “Mar Vella” al desembre del 1919) i Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest català futurista (1920). Molts dels poemes que durant aquests anys publicà en diverses revistes foren aplegats al seu primer recull,↑Poemes en ondes hertzianes (1919). Al llarg de tota aquesta evolució confluí amb Joaquim Torres i Garcia (a qui havia conegut el 1916) en la seva concepció de l’art i amb el vibracionisme del pintor Rafael Barradas, al mateix temps que se situà als antípodes d’obres de contemporanis i amics seus com J.V. Foix o Marià Manent. El xoc intel·lectual entre aquests poetes es manifestà en fronts molt diversos, com alguns poemes seus en què es critica la concepció de l’art de Foix i Manent, o en els atacs que rebé des de la revista foixiana “Monitor”. Com a oposició a aquesta darrera, i després d’haver fracassat un projecte de revista titulada “L’Estel Solitari”, feu aparèixer la revista “Proa”. En els seus dos únics números (1921), ell i Tomàs Garcés hi atacaren les concepcions polítiques de “Monitor” i hi defensaren l’independentisme català. També el 1921 publicà el seu segon llibre de poemes, L’↑irradiador del port i les gavines. Com ja havia anunciat al final del llibre anterior, a partir d’aquest volum la seva poesia intentà acostar-se a la vida en canvi constant a través de l’herència romàntica (l’exaltació de la infantesa, la presència de personatges com ara mariners o aventurers, etc.), l’ús de la poesia popular, l’expressió d’un intens vitalisme i algunes tècniques literàries promogudes per les avantguardes. Des del 1917, gràcies a S. Segura, treballà de cap de la secció de llibreria de les Galeries Laietanes, ofici que li permeté entrar en contacte amb molts escriptors i artistes de l’època, especialment amb membres destacats del noucentisme, dels quals es feu amic, però amb qui no coincidí mai en pensament social i literari (així, el 1923 publicà l’article “Una generació sense esperit”, duríssima crítica al noucentisme i als seus hereus). El juliol del 1918 es casà amb Carme Eleuterio. Aquest mateix any començà a declarar-se-li la tuberculosi que havia de dur-lo a la mort. En els anys següents feu cures de repòs a diversos indrets de Catalunya i Espanya. Precisament d’una estada a un sanatori de Cercedilla i una visita a Madrid nasqué el seu tercer llibre de poemes, Les conspiracions (1922), una crida a la lluita per l’alliberament de Catalunya del jou castellà en les línies de les idees defensades a “Proa”. Les línies mestres de la seva obra poètica continuaren intactes en els seus dos reculls següents. Si bé les tècniques avantguardistes hi eren deixades més de banda que en els seus dos primers llibres, hi segueix cantant l’aventura canviant i sempre renovada de la vida, objectiu per al qual considera del tot adequat l’ús de la cançó popular. Ell mateix declarà que «aquells qui parlin de la conversió meva serà que no veuran com amb la vella forma jo puc dir un poema on la imatge és més viva que ells no l’haurien feta». Així, La gesta dels estels (1922) és una reivindicació de la cançó en aquest sentit vitalista i El ↑poema de la rosa als llavis (1923) utilitza l’aventura amorosa com a fil conductor per a presentar la seva visió de la vida en etern renovellament. El seu darrer llibre de poemes, Óssa menor, fou publicat pòstumament el 1925. També havia publicat textos en revistes i diaris com La Revista, “Vell i Nou”, “Vila-Nova”, El Dia de Terrassa, “La Publicidad” i “Paraules” de Sabadell, entre d’altres. Així mateix havia escrit les proses “Els nens de la meva escala”, aparegudes a la revista uLa Mainada” entre el 1921 i el 1923. Després de la seva mort, tot i la gran distància estètica i ideològica que l’havia allunyat de Tomàs Garcés des del 1922 i el 1923, aquest altre poeta dugué a terme una relectura de l’obra salvatiana des de la pròpia ideologia catòlica i conservadora que la mistificà durant molts anys. Semblantment, des del final dels anys cinquanta, la seva obra fou rellegida des d’una perspectiva marxista que la convertí en referent del realisme històric. El 1962 s’edità per primer cop el volum Poesia, que recopila tota la seva obra en vers. El 1975 aparegué també Mots propis i altres coses, amb bona part de l’obra assagística, i el 1984, Epistolari de Joan Salvat-Papasseit, una selecció de la seva correspondència.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Aisa, F. i Morros, R. (2002)
- Aulet, J. (19912)
- Aulet, J. (20051), p. 7-34
- Balaguer, J.M. (1986), p. 147-164
- Balaguer, J.M. (1994)
- Balaguer, J.M. (19972), p. 125-150
- Fuster, J. (1977), p. 11-60
- Garcés, T. (1972), p. 63-70
- Gavagnin, G. (20071)
- Gavaldà Roca, J.V. (1988)
- Mas López, J. (2004)
- Molas Batllori, J. (1987), vol. 9, p. 328-376
- Molas Batllori, J. (19972), p. 5-78
- Salvat, R. (19772), p. 7-51
- Sobrer, J.M. (1975), p. 5-15.