OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

L’Atlàntida

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poema èpic de Jacint Verdaguer, en deu cants, una introducció i una conclusió, publicat el 1877.

Desenvolupament enciclopèdic

Verdaguer hi planteja l’omnipotència de Déu, que castiga l’orgull dels homes que es revolten contra ell provocant la destrucció de l’ordre de l’univers, que serà recompost per la reconciliació dels homes amb Déu. Un vell ermità recull el nàufrag Colom a les costes de Lusitània i li conta la llegenda de l’enfonsament de l’Atlàntida: Hèrcules arriba a la Península Ibèrica atret per un incendi als Pirineus; Pirene, descendent de Túbal i reina d’Espanya, n’ofereix la corona a Hèrcules si es venja de Gerió, causant de l’incendi i de la seva mort. L’heroi baixa a Gades (Cadis) i Gerió l’adreça a l’Atlàntida, on Hèsperis, vídua d’Atlas, es casarà amb qui abasti la branca més alta del taronger dels fruits d’or del jardí de les Hespèrides. Hèrcules mata el drac que el guardava i n’abasta el cimeral, senyal de la fi de l’Atlàntida. Els atlants persegueixen Hèrcules, que, empès per l’àngel exterminador, obre amb la clava l’estret de Gibraltar i les aigües del Mediterrani s’aboquen sobre l’Atlàntida. El desbordament de les aigües marines i el diluvi en completen la destrucció. Hèrcules, lluitant contra els elements i els atlants, que aixequen una torre per fugir del cataclisme, salva Hèsperis. El descens de les aigües del Mediterrani fa aparèixer les illes gregues. Hèrcules planta el brot de taronger prop de Gades, mata Gerió i, amb els fills que té amb Hèsperis, que mor d’enyor, repobla la Península i les Illes Balears, i funda Barcelona. Colom, havent sentit la història, emprèn la gesta de descobrir el Nou Món i dur-hi el cristianisme. Tant l’heroi mitològic com l’històric són executors de la voluntat de Déu: Hèrcules és guiat per l’àngel i el mateix Jehovà es reconeix autor de les seves accions; hereu de Pirene i Túbal, els seus descendents veneraran el Déu bíblic. Colom hi és considerat un nou Moisès. Verdaguer distingeix formalment la matèria dels dos blocs: l’històric (introducció i conclusió del poema, protagonitzades per Colom) és redactat en sextets decasil·làbics; el mitològic (deu cants centrals, de tema herculi), en quartets d’alexandrins; i encara trenca la uniformitat de diversos cants i de la conclusió amb fragments, o poemes solts, de metre diferent. Cal remarcar el cant VII, compost gairebé tot per versos decasíl·labs i hexasíl·labs. La comparació homèrica i l’alteració, fins a l’extrem, de l’ordre de la frase hi són els recursos més emprats. L’Atlàntida neix d’un episodi d’un poema inacabat de Verdaguer sobre el descobriment d’Amèrica, d’on sortí una primera versió del poema, presentada sense èxit als Jocs Florals de Barcelona del 1868. En els del 1877, però, L’Atlàntida hi guanyà un premi extraordinari. Verdaguer la revisà a fons per a l’edició del 1878 i per a la del 1886. El poeta prengué el mite de l’enfonsament de l’Atlàntida de Plató i, estimulat per la lectura d’una obra de Juan Eusebio Nieremberg i de textos d’història primitiva catalana i espanyola, concebé el poema relacionant el mite amb la gesta de Colom. L’èxit de L’Atlàntida fou immediat i, ja en vida del poeta, se’n feren traduccions, en vers o prosa, totals o parcials, al castellà, a l’occità, al francès, a l’italià, a l’anglès, a l’alemany i al txec, i després encara al portuguès, al llatí i a l’esperanto. Manuel de Falla en feu una «cantata escènica», Atlàntida, amb la intervenció de José M. Pemán i Josep M. de Sagarra, acabada per Ernesto Halffter i estrenada el 1961 a Barcelona en versió de concert i, el 1962, a Milà, en versió escènica i en la traducció italiana d’Eugenio Montale.

Bibliografia

  1. Casacuberta, J.M. de (1986), p. 93-150
  2. Condeminas, M. (1978)
  3. Farrés, P. (2002), p. 11-88
  4. Fornell, J. (1912)
  5. Torrents, R. (19951), p. 99-113.
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
PFA

Llegir més...