Jacint Verdaguer i Santaló

Mossèn Cinto Verdaguer
(Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 — Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902)

Jacint Verdaguer i Santaló

© Fototeca.cat

Poeta i escriptor romàntic.

Vida

Fill d’uns pagesos modests, el seu pare escrivia tanmateix amb fluïdesa. El 1855 entrà al seminari de Vic, i entre el 1863 i el 1871 residí a Can Tona, masia del terme de Riudeperes, on compaginà els estudis de teologia amb l’ensenyança i les feines del camp. Amb vint anys, el 1865, publicà el primer poema, Dos màrtirs de ma pàtria, i guanyà els primers premis als Jocs Florals de Barcelona. La seva aparició, vestit de pagès, a la Sala de Cent creà una imatge pública que, en certs aspectes, coincidia amb la del bon sauvage rousseaunià i que produí una forta impressió en els medis culturals barcelonins. Des d’aleshores participà regularment en els Jocs, a partir dels quals es relacionà amb les personalitats més destacades de la Renaixença. No sempre amb fortuna, concorregué en els dels anys 1866 i 1868 i, en l’endemig, participà en la fundació de l’Esbart de Vic, juntament amb Jaume Collell i els germans Masferrer, entre d’altres. El 1870 rebé els ordes sagrats, i fou destinat de vicari a una petita parròquia rural, Vinyoles d’Orís (Osona), on compongué un gran nombre de poemes d’aire popular i d’apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en L’Atlàntida.

Malalt de gravetat, deixà Vinyoles per Barcelona. I, per recuperar-se, el 1874 entrà de capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas, on en poc més de vint mesos (1874-76) feu, a bord del vapor Guipúzcoa, nou vegades la travessia d’Amèrica (en la línia de Cuba) i recuperà del tot la salut. Per a Verdaguer, els anys 1877-93 foren els més fecunds i brillants. Residí al palau dels marquesos de Comillas de Barcelona, primer, com a capellà de la família, i, des del 1883, com a almoiner. Tingué, en aquestes condicions, ocasió de conèixer directament els ambients socials més elevats, de manera especial, per raons familiars, els del futur comte de Güell, amb Gaudí inclòs.

Tant o més important encara, fou la llibertat que aquesta situació li donà per a escriure i fer nous viatges per l’Estat espanyol, de Comillas o Sant Sebastià a Extremadura, a Roma (1878), pel nord d’Àfrica (1883), pel centre i nord d’Europa (1884) i a Palestina i Egipte (1886). Aquest darrer viatge li provocà un fort trasbals interior, que el portà a una profunda revisió de la seva vida. “Ací en la soledat” del Bac de Collsacabra, escriví el 1886 a Jaume Collell, “he vist desfilar, l’un darrere l’altre, mos quaranta anys, i de tots em sento avergonyit. Podria resumir ma vida malaprofitada amb aquesta frase, tergiversant la de l’Evangeli: Male omnia fecit”. A poc a poc, aquest trasbalsament es convertí en un desig creixent de purificació que desembocà en un exercici desordenat de la caritat, que l’omplí de deutes, i, a la llarga, en la pràctica d’exorcismes. Una girada tan radical no fou entesa, ni acceptada, pel marquès de Comillas ni per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l’allunyaren de Barcelona.

Al santuari de la Gleva (Osona), on el mig confinaren, passà dos anys dedicat a escriure, a trampejar els deutes que l’acorralaven fruit de les seves obres de caritat, i a burlar una vigilància que, cada cop, era més obsessiva, fins que, a mitjan 1895, decidí de trencar tota llei d’obediència i fugí a Barcelona, on li foren suspeses les llicències de dir missa. En dues sèries d’articles, aparegudes a La Publicidad, exposà les intencions que l’animaven i atacà amb duresa tots els qui tractaven de bloquejar les manifestacions més lliures de la seva personalitat. L’enfrontament directe amb el marquès i les autoritats produí una gran commoció al país, que, a l’instant, prengué partit a favor de l’un o dels altres i que, al capdavall, traduí en termes polítics. Es retractà i fou rehabilitat, el 1898, i els seus darrers anys de beneficiat de l’església de Betlem, de Barcelona, i d’escriptor acabat i sense alè són d’una gran tristesa. “M’he tancat en un cèrcol de ferro”, deia a Apel·les Mestres, “i vaig donant voltes i voltes sense sortir-ne”. En plena agonia, la redacció del testament desvetllà les antigues lluites i cada fracció pretengué d’adaptar la imatge del moribund als ideals que propugnaven.

L’obra poètica

Verdaguer, format en els medis populars de Folgueroles i en els més rígids del seminari, no és un escriptor erudit, però no és tampoc l’inspirat que, com suposa la llegenda, opera per instint i de manera desordenada. En efecte: els seus estudis al seminari li havien permès de conèixer la llengua llatina i, per tant, de llegir directament alguns dels seus clàssics, de disposar des de molt jove d’un cert bagatge teoricoliterari i, al capdavall, de tenir a l’abast una biblioteca relativament nodrida. Més endavant, els seus contactes amb Marià Aguiló i amb Manuel Milà i Fontanals completaren la seva formació i afinaren el seu sentit de l’ofici. Així, pogué aliar el do del cant amb la consciència crítica indispensable per a triar els models més adequats, ajustar els materials amb què treballava a la forma que havia imaginat per a ells, manejar amb precisió tota mena de combinacions estròfiques i, a més, establir uns patrons de llengua meitat cultes meitat populars d’una prodigiosa riquesa.

En conjunt, la seva obra neix de dues fonts, l’enyorança i el somni de paradisos perduts (segons els casos l’edènic de la Bíblia o el personal de la infantesa), però la realitza a través d’unes trames argumentals més o menys articulades i de materials trets directament de la vida del camp. En els discursos llegits, o no, a l’Esbart de Vic (1867-69/1870) i en el llegit a Sant Martí de Provençals (1886), simbolitzà la poesia amb un ocell celeste o, més en concret, amb un rossinyol. I en un dels poemes d’Aires del Montseny, datat el 1896, dona una de les definicions catalanes més pures de l’estètica romàntica. “La poesia”, diu, “fa record del paradís perdut” als “desterrats fills d’Eva”, alhora que “ne fa somniar un de millor”. “La pobra humanitat”, però, “està massa distreta” per a sentir el “modular” del poeta. Car “qui està distret amb lo borboll mundà, ¿com pot sentir la refilada angèlica?”. Ell ha sentit la “gentil cançó” del paradís i, per això, confessa que “m’és enyorívola la terra”. Aquest “paradís perdut” que fa pensar en Schiller i Novalis és, a la vegada, religiós i patriòtic.

Una bona part dels poemes religiosos són llegendes o al·legories populars més o menys lligades per nexes argumentals i resoltes en termes que participen, a la vegada, de l’efusió lírica i del discurs narratiu. Montserrat (1880), per exemple, aplega diverses odes, cançons i llegendes, la més extensa i ambiciosa de les quals tracta de l’expiació de fra Garí. Lo somni de Sant Joan (1887) constitueix una evocació, vagament articulada, de les grans figures de la història de l’Església. La trilogia Jesús infant, composta de Natzaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1893) canta la infantesa de Jesús i, amb la idea de propagar la devoció a la Sagrada Família, fa ús de llegendes populars o procedents dels evangelis apòcrifs. Sant Francesc (1895), de fort contingut autobiogràfic, i Santa Eulària (1899) recullen amb un mínim de vertebració el seu franciscanisme espiritual i el seu barcelonisme, etc. D’altres poemes, tanmateix, són més personals i fins tendeixen, alguns, a la confessió més esqueixada. Els Idil·lis i cants místics (1879) són, en paraules de Carles Riba, “un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica”.

En efecte, Verdaguer, bon coneixedor de la poesia popular catalana i bon lector del Càntic dels càntics, de Llull, dels místics castellans del Segle d’Or i de Lamartine, hi recull l’herència franciscana i crea un món lluminós i serè a través de diminutius d’una gran tendresa o d’una imatgeria de plantes i d’ocells, sobretot d’un, el rossinyol, que compleix una funció simbòlica semblant, fins a un cert punt, a la que compleix en la poesia romàntica anglesa. Per contra, en els anys de crisi, l’efusió mística esdevé exercici ascètic, és a dir, purificador, i Verdaguer alternà, en versos tan desolats i dramàtics com els reunits en les Flors del Calvari (1896), la justificació personal amb dures invectives contra els seus enemics. Al Cel, de publicació pòstuma (1905), és un dels reculls més purs, on reprèn, des d’una dramàtica desolació, el “cant del paradís” i tanca, d’alguna manera, el procés. En Aires del Montseny (1901), recull miscel·lani, predominen els records íntims o, com en bona part de les obres pòstumes, els problemes que l’angoixaven. Roser de tot l’any (1894) conté una col·lecció de 365 pensaments poeticoreligiosos, un per a cada dia de l’any. Altrament, els poemes reunits amb el títol genèric de Pàtria (1888) són, també, “somni i enyor” d’un temps perdut. Don Jaume a Sant Jeroni i Nit de sang són dos vigorosos romanços històrics; L’arpa és una delicada al·legoria de la Renaixença catalana, en la qual canta la descoberta, a través de la música, de la màgia de la natura i, amb la natura, la pàtria i, al capdavall, la poesia; L’emigrant o Lluny de ma terra són dos típics cants d’absència. L’oda A Barcelona (Oda a Barcelona), publicada el 1883 per l’ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, canta el naixement de la nova ciutat burgesa i les pautes ideològiques que l’han de regir.

Tanmateix, l’expressió més genuïna de la seva producció són dos poemes èpics: L’Atlàntida (1877) i Canigó (1886). De factura romàntica, el primer sembla traduir les ensenyances més o menys clàssiques del seminari i, a partir d’elements mitològics, desenvolupa els orígens mítics d’Espanya a partir del cataclisme que provoca l’esfondrament del continent llegendari de l’Atlàntida, i que es projecten en el descobriment i l’evangelització d’Amèrica. Canigó, en canvi, canta els orígens llegendaris de la Catalunya cristiana a través d’històries cavalleresques i d’encantaments demoníacs de procedència folklòrica. El primer és un poema geològic i d’estructura colossalista; Canigó és un poema geogràfic i d’una estructura tan fluida que acaba en una total disgregació lírica. Els personatges, més consistents, són transformats en mite i perden, així, llur significació humana. El poema, a més, recull els interessos més entranyables de la Barcelona literària de l’època fins a insinuar o, almenys, coincidir amb determinades propostes modernistes.

L’obra en prosa

Paral·lelament a la poètica i des dels anys vuitanta, Verdaguer desenvolupà una intensa activitat periodística. Contribuí de manera decisiva a la fundació de La Veu del Montserrat (1878-1902), buscà per a aquesta publicació subscriptors i col·laboradors, suggerí temes i hi col·laborà, sobretot en els dotze primers anys, amb nombrosos articles i poemes. I, al final de la seva vida, dirigí o hi intervingué en tres setmanaris: L’Atlàntida (1896-98), La Creu del Montseny (1899-1900) i Lo Pensament Català (1900-02). Així, des d’aquestes revistes o des de la premsa convencional, realitzà tres campanyes monogràfiques, molt diferents les unes de les altres, que revelen un gran poder d’observació i de descripció i que, cada una dins el seu estil, són d’una gran riquesa i precisió verbal. La primera, la realitzà a les pàgines de La Veu del Montserrat amb articles de tipus descriptiu, que foren reproduïts a La Il·lustració Catalana i aplegats, més tard, en dos volums: Excursions i viatges (1887) i Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1888). La segona, En defensa pròpia, en plena crisi dels anys noranta, la realitzà en dues sèries publicades a La Publicidad, la primera, recollida en un volum, amb la traducció castellana, per iniciativa d’uns amics (1895). Són articles de combat, els de la primera sèrie, de to més autobiogràfic, i, els de la segona (1897), de to més polèmic i reivindicatiu. La tercera i darrera campanya, mantinguda en les tres revistes que dirigí, no és sinó una barreja, més o menys lligada a un fet d’actualitat, de records i descripcions de costums, o dites, populars. Els tres grans articles, tanmateix, de tema barceloní i plens de melangia, sortiren ja pòstumament: Lo Jesuset de la porta de Betlem (1902), L’alzina del Passeig de Gràcia (1903) i Lo Cornamusaire (1904). Al llarg de la seva vida, per iniciativa pròpia o a petició de Marià Aguiló i Milà i Fontanals, es dedicà a recollir cançons, rondalles i expressions populars, material que deixà inèdit i que ha estat publicat pòstumament. Per acabar, el 1901, a instàncies d’Enric Morera, fou temptat pel teatre i estrenà al Teatre Tívoli de Barcelona L’adoració dels pastors, quadre líric en un acte, amb música del mateix Morera.

Edicions posteriors de l’obra verdagueriana. L’estudi de Verdaguer i la seva obra

Després de la mort de Verdaguer, L’Avenç reuní en un volum els Discursos (1905) i els articles i la peça teatral apareguts a les revistes dirigides per ell (Prosa florida) i publicà, formant sèrie, o no, la major part de les obres que deixà en un estat avançat de redacció: Eucarístiques (1904), Al Cel (1905), Rondalles (1905), que assoliren una gran difusió entre el públic infantil, Folklore (1907), que conté, entre d’altres, les delicioses pàgines sobre Què diuen els ocells , la traducció del Càntic dels càntics (1907) i les Perles del “Llibre d’Amic e Amat” (1908), entre d’altres. Posteriorment, es recopilà l’Epistolari (11 vol., 1959-93), d’un positiu interès no sols documental, sinó també, i sobretot, literari, i s’han publicat diverses obres: les proses de joventut (1958), tres poemes llargs inacabats, el tercer, de tipus insòlitament intimista (Amors d’en Jordi i na Guideta, 1924; Colom, 1978, i La pomerola, 1995), Brins d’espígol (1981), Poesies juvenils inèdites (1996, 2002) i Cançons tradicionals catalanes recollides per Jacint Verdaguer (2002). Han estat també publicats els Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions (1994, 2003). Altrament, s’han fet moltes edicions d’obres completes. La primera, a cura de llibreter Joan B. Batlle (7 vol., 1905-08); la segona, a cura de Francesc Matheu, aplegà textos dispersos i alguns d’inèdits, com un volum de Jovenívoles (30 vol., 1913-25); la tercera, promoguda per la Llibreria Catalònia, quedà interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil (10 vol., 1926-36); la quarta, en un sol volum, de primer amb ortografia prefabriana (1943, 1946) i després normalitzada (1949, 1964 i 1974), aparegué dins la “Biblioteca Perenne” de l’Editorial Selecta. Entre els anys 2002 i 2006 es publicà en 4 volums Totes les obres, edició destinada, com les anteriors, a un públic general, a cura d’Isidor Cònsul, un dels estudiosos més prominents de l’obra verdagueriana, i Joaquim Molas. L’any 1991 es constituí a Vic la Societat Verdaguer. Integrada a la Universitat de Vic el 1997, té per objectiu principal la promoció, la investigació i la difusió dels estudis literaris sobre el segle XIX i, concretament, sobre Jacint Verdaguer. Periòdicament organitza col·loquis sobre Verdaguer, edita l’Anuari Verdaguer i, sota la seva direcció, publica des del 1995 l’Obra Completa de Verdaguer, dins el projecte d’edició crítica que ha de constar d’uns 40 volums. Vinculat a la Societat Verdaguer, sobresurt el filòleg Narcís Garolera, autor d’estudis i edicions crítiques de diverses obres del poeta.

Adaptacions musicals

Verdaguer és l’autor català amb més obra musicada de tota la història, amb prop d’un miler de composicions. Moltes d’aquestes obres són cants religiosos i patriòtics, que han acabat esdevenint part del repertori popular. Cal esmentar-ne, especialment, L’emigrant i el Virolai, la primera musicada per Amadeu Vives i la segona per Josep Rodoreda (versió que guanyà un concurs celebrat el 1880 i que ha esdevingut la més coneguda). Antoni Nicolau, per la seva banda, fou un dels compositors que més abundantment musicà textos de Verdaguer: La mort de l’escolà, El noi de la mare, Entre flors, Divendres Sant, Cançó del pelegrí, Cançó de la moreneta, Cançó dels escolans, etc. Molt sovint, Verdaguer escriví els seus textos devocionals amb el propòsit de ser cantats durant les celebracions religioses i, per tant, en estreta col·laboració amb els compositors. És el cas, per exemple, de L’Himne a Sant Felip Neri (1897), amb música de Fèlix Millet, i els Càntics religiosos del poble (1889), aquests darrers d’una gran difusió durant el seu temps gràcies, en bona part, a la simplicitat de les melodies de Càndid Candi i al fet que entroncaven amb la tradició popular. Pel que fa a la música culta, els seus dos grans poemes èpics de més volada i ambició, L’Atlàntida (1877) i Canigó (1886), han estat objecte de versions musicals respectives. Sobresurt, per la importància del compositor i pel desenvolupament accidentat, la cantata escènica Atlántida, de Manuel de Falla, començada el 1926 i abandonada el 1946, sembla que a causa del creixent rigorisme del seu autor, el qual considerava poc edificant qualsevol mena d’obra escènica. Finalment, l’obra fou completada en 1954-60 per Ernesto Halffter i estrenada en versió per a concert al Liceu de Barcelona el 1961. Hi participaren l’Orquestra Municipal de Barcelona, la Coral Sant Jordi, el Cor Madrigal i la Capella Clàssica Polifònica, amb Victòria dels Àngels i Raimon Torres com a solistes, i fou dirigida per Eduard Toldrà. El 1962 en fou estrenada una nova versió a la Scala de Milà, i el 1976, una tercera de concertant a Lucerna. Antoni Massana, per la seva banda, feu un concert (1936) i una òpera (1953) basats en Canigó, si bé per a l’obra escènica no emprà el text original sinó una adaptació de Josep Carner. De la resta de l’obra de Verdaguer, encara en vida del poeta Francesc Alió en musicà també poemes per a algunes de les Sis melodies per a cant i piano (1887) i el 1901 s’estrena el quadre escènic l’Adoració dels pastors, amb música composta a propòsit per Enric Morera. El compositor basc José Antonio de Donostia es basà també en textos de Verdaguer en l’obra per a quatre veus Tríptic de Sant Francesc (1949), basada en Sant Francesc d’Assís.

Recreacions i interpretacions des de la literatura i els gèneres audiovisuals. Museus

Per l’aportació cabdal al català literari modern, la contribució decisiva a la recuperació de la identitat cultural catalana —fins al punt d’esdevenir una personificació de la Renaixença— i les relacions conflictives amb el poder i, més concretament, amb la jerarquia eclesiàstica, la figura de Verdaguer ha estat objecte d’aproximacions literàries amb freqüència marcades per un partit pres previ, en les quals ficció i realitat documental conformen una frontera borrosa. D’entre les obres que ressegueixen aspectes concrets de la seva vida cal esmentar Mossèn Verdaguer. El poeta. El sacerdot. L’home. El malalt (1902) de Josep Falp i Plana; Memòries d’un noi de Vich (1908) i Del meu fadrinatge (1920), de Jaume Collell; Vida íntima de Mosén Jacinto Verdaguer (1911) de Joan Güell; Biografia de mossèn Jacinto Verdaguer (1924) de Valeri Serra i Boldú; Documentos inéditos acerca de mosén Jacinto Verdaguer: su amistad con los agustinos del Escorial (1933) del P. Manuel Monjas, i Verdaguer, poeta de Catalunya (1968) de Josep Maria de Sagarra. Posteriorment, aparegueren les biografies més ambicioses, de sentit diametralment oposat: la de Josep Miracle Verdaguer amb la lira i el calze i la de Sebastià Juan i Arbó, Verdaguer. El poeta, el sacerdot i el món, totes dues publicades el 1952, cinquantenari de la seva mort. La segona, amb diferència la més important de les que s’escriviren en més de mig segle per l’extensió i per la profunditat, seguia el model de biografia novel·lada de Stefan Zweig o Emil Ludwig, i donà lloc a polèmiques enceses dins del món literari català per aspectes incòmodes que Juan Arbó tragué a la llum. El llibre, que fins i tot fou denunciat a la censura franquista pels detractors, tingué una segona edició, La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer, traduïda al castellà per Joan Fuster i publicada el mateix any (1970). Paral·lelament, les esferes oficials franquistes reivindicaren la seva obra i la seva persona pública amb l’intent de presentar-los com a exemple d’integració reeixida a l’Espanya de matriu castellana. La següent aproximació literària important no arribà fins el 1994, amb la publicació de la novel·la d’Isabel-Clara Simó El mossèn, però fou amb la commemoració de l’Any Verdaguer, en ocasió del centenari del seu naixement (2002), quan es produí un reviscolament de l’interès pel poeta. La Generalitat de Catalunya n’organitzà una àmplia exposició i la Biblioteca de Catalunya edità el complet Catàleg Verdaguer, un geni poètic, i a Vic s’erigí una escultura monumental al poeta, obra d’Andreu Alfaro. L’escriptor Baltasar Porcel publicà l’entrevista imaginària El drama i la mar, base de la ficció documental L'entrevista impossible, Jacint Verdaguer, emesa per Televisió de Catalunya. L’any 2018 el Museu d’Història de Catalunya presentà l’exposició “Verdaguer segrestat. La utilització del mite durant el franquisme”, i el 2019 s’estrenà el documental L’enigma Verdaguer, de Lluís Maria Güell. L’any 2020 Àlvar Valls publicà Entre l’infern i la glòria, que, per l’ambició, l’abast i el caràcter de biografia novel·lada és comparable a l’obra de Sebastià Juan i Arbó. El 1963 obrí al públic la Casa Museu Verdaguer a la casa natal del poeta a Folgueroles (Osona), on visqué els primers anys de la seva vida. Des del 2006 és gestionada per la Fundació Verdaguer. El mateix any 1963 s’habilitaren a l’antic mas de la parròquia de Vil·la Joana (Vallvidrera, actualment al municipi de Barcelona) algunes estances com a museu literari. Verdaguer passà en aquest mas les darreres setmanes de la seva vida i hi morí, circumstància que s’aprofità per convertir la casa en un espai on s’explica i es documenta la vinculació de Barcelona amb la literatura, tant com a material literari com en la seva qualitat de nucli d’activitat i intercanvi entre escriptors.

Verdaguer i l’excursionisme

El sentit patriòtic i la importància de la natura en un sentit tel·lúric, propi dels arquetips romàntics a través dels quals concebé la seva obra més important, en particular Canigó i L’Atlàntida, vincula Verdaguer d’una manera lògica amb l’auge de l’excursionisme a Catalunya, del qual participà plenament. El 1878 ingressà a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i durant la dècada de 1880 ascendí els pics més emblemàtics dels Pirineus i del territori català, com el Costabona, el Canigó, el Puigmal i el Carlit. Els anys 1882 i 1883 feu dues travesses des del Canigó fins al massís de la Maladeta durant les quals pujà a la pica d’Estats i l’Aneto, entre d’altres. La seva obra inclou també diversos llibres de prosa excursionista.