Vida i obra
Es llicencià en dret a Barcelona (1882), on exercí d’advocat i més tard de notari. S’interessà per l’arqueologia i per la pintura catalana quatrecentista (en fou un col·leccionista important).
La seva obra, que abraça treballs de música, literatura, folklore i d’arqueologia local, fou l’origen d’una historiografia local terrassenca amb esperit d’investigació rigorós i científic. Aprofundí, a partir d’uns paràmetres més moderns, en els temes tractats pel seu predecessor com a historiador local, Josep Ventalló i Vintró. Ambdós autors són considerats el fonament d’una historiografia terrassenca que tingué continuïtat en l’obra de Baltasar Ragon i Petit i en Salvador Cardús i Florensa.
La seva obra es pot dividir en dues etapes. En una primera, compresa entre els anys 1890 i 1906, s’adscriví a la historiografia romanticopositivista lligada políticament al nacionalisme ascendent i interessada a modernitzar la ciència històrica a Catalunya i a posar-la a nivell europeu. Dins aquesta generació tingué contacte amb Antoni Rubió i Lluch, que conegué l’any 1887 en un viatge a Mallorca per a commemorar la primera batalla dels catalans contra els musulmans, i amb Carreras i Candi, gran amic.
Després d’interessar-se pel federalisme, es decantà pel catalanisme inspirat en Almirall (opció que explica en la seva obra inèdita Notes per a una biografia, Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, lligall Soler i Palet, 5-7-1). Destacà com a teoritzador del catalanisme i del regeneracionisme, amb estudis històrics dedicats a les llibertats catalanes perdudes i al centralisme espanyol. Seguint en la línia de la Història de Catalunya, d’Antoni Aulèstia, considerà la unificació dinàstica dels Reis Catòlics com l’origen del futur centralisme i, alhora, feu un paral·lelisme entre la política dels monarques del segle XVII i la del seu moment polític. En la mateixa línia, reforçà el discurs d’estat nació a través de les revoltes del 1640 i del 1705, que li permeteren legitimar la seva actitud catalanista. Aquests treballs es localitzen, bàsicament, en tres periòdics: El butlletí del Centre Català de Terrassa (1886-87); La Revista Tarrasense (1888), i els 12 articles publicats a El Terrasense, entre el setembre del 1890 i el desembre del 1890 amb el títol “Regionalismo catalanista”. Aquests anys, també publicà les monografies Monografia de la parròquia de Sant Julià d’Altura (1893), Monografía de la iglesia parroquial de Tarrassa (1898), Privilegis de Tarrassa (1899), Terrassa arqueològica (1915), etc.
Especialment motivat per la presentació del Memorial de Greuges del 1885, en aquesta etapa inicià la seva relació amb el proteccionisme econòmic. Una relació que es palesà en la redacció de diverses monografies i articles dedicats als gremis i a la indústria i que inclouen biografies de personatges relacionats amb la vida econòmica. Entre les publicacions més destacades d’aquest caràcter cal esmentar: “Armonías librecambistas”, Gaceta de la Producción Lanera (1888); els cinc articles publicats en El Terrassense entre el 22 de setembre de 1889 i el 3 de novembre de 1889 amb el títol “Algo acerca de la Exposición Universal de París”; “La Liga de Productores de Tarrassa”, Egara (1894); “Meeting proteccionista”, Egara (1895); “Per a la història de la indústria llanera catalana”, nou articles publicats en La Ilustración Catalana l’any 1900, i la monografia Cent biografies terrassenques (1900).
Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, en aquesta institució l’any 1906 presentà la que es considera la seva obra principal: Contribució a la història antiga de Catalunya. Egara-Terrassa. A partir d’aquesta obra, s’inicià la discussió entorn de la toponímia i l’emplaçament d’Ègara i Terrassa. L’obra fou reeditada el 1928, amb una biografia de l’autor escrita pel destacat representant del vigatanisme eclesiàstic Jaume Collell: Un exemplar de patricis: discurs biogràfic de Josep Soler i Palet.
La segona etapa, entre els anys 1906 i 1921, es caracteritzà pel seu desmarcament, per edat i per formació, de la nova generació d’historiadors catalans que configurà la intel·lectualitat orgànica noucentista. En aquesta etapa, la seva producció es troba localitzada, bàsicament, en revistes i butlletins (BRABLB, Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa i Anuari de l’IEC). També establí contactes amb historiadors francesos i italians, que li permeteren la publicació d’articles a París i a Chartres.
Entre la seva bibliografia també destaquen: “Lo morbo al segle XVI”, La Veu de Catalunya (1892); “Un antich morbo”, Il·lustració Catalana (1892); Lo Gorch de les ànimas (1898); “Paradís”, EUC (1911), i Recull de dades, records i actualitats (1923). També publicà la novel·la breu de costums De fora i de dins (1898) i Una subhasta (1922).
També fou membre corresponent de la Societat Arqueològica Tarraconense i de l’Academia de la Historia, de Madrid. Fundà l’Arxiu Històric de Terrassa i la Biblioteca Municipal de Terrassa, a fi de fomentar-hi els estudis històrics. Col·laborà també amb La Vanguardia, El Noticiero Universal, La Renaixença i altres publicacions barcelonines, i amb l’Analecta de Montserrat i La Veu del Vallès, de Granollers. En morir, deixà establerta la Fundació Soler i Palet (1928), i feu donació a Terrassa dels seus llibres i col·leccions; el conjunt, en part després dispersat, fou administrat pel Patronat de la Biblioteca Museu Soler i Palet, que ha fundat nombroses institucions culturals a la ciutat.
Lectures
- Coll, M.: D. José Soler y Palet, Terrassa 1976 [text mecanografiat].
- Marcet, X.: Qui ha manat a Terrassa? i altres reflexions, Ègara, Terrassa 1991, p. 67-79.
- Palomares, M.: “Don José Soler i Palet, historiador y arqueológo”, Boletín de la Cámara Oficial de Comercio e Industria de Terrassa,590, 1958, p. 4-7.
- Roca i Garcia, A.: Escriptors proteccionistes a la Catalunya de la segona meitat del segle XIX, 1869-1900, UB, 1991 [tesi doctoral].
- Ventayol i Bosch, À.: “Josep Soler i Palet, 75 anys després”, Terme, 11, 1996, p. 60-63.