OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Anselm Turmeda

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Escriptor.
Palma, Mallorca, ~ 1352/1355 — Tunis, 1423/1432

Vida i obra

Ingressà a l’orde franciscà i estudià a Lleida i Bolonya. Per influència d’un professor seu decidí convertir-se a l’islam (1385) i viatjà a Tunis, per Mallorca i Sicília, i feu la seva professió de fe davant el soldà Abú-l-Abbàs Àhmad. Els textos autobiogràfics on conta la motivació i la formasolemne d’entrar a l’islam tenen una certa brillantor literària i són plens de reminiscències de conversions famoses de la literatura religiosa musulmana; d’altra banda, les nombroses hipòtesis sorgides per explicar la seva conversió no arriben a invalidar el relat autobiogràfic d’una conversió que ha estat sempre un element fonamental de la seva personalitat. Prengué el nom d’Abd Al·là ibn Abd Al·là at-Tarjuman al-Mayurqí. Es casà amb la filla d’un notable tunisenc i tingué un fill anomenat Muhammad. El soldà el col·locà a la duana de la capital per tal que aprengués l’àrab i fes de traductor. Arribà a ser cap de la duana i a ocupar altres càrrecs econòmics en l’administració a les ordres dels sobirans hàfsides. Les seves informacions sobre l’economia tunisenca recollides a la Tu.hfa són úniques en el seu gènere per a l’estudi de l’edat mitjana magribina. Instal·lat a Tunis, on residí sempre, malgrat les diverses temptatives de les autoritats cristianes perquè retornés al cristianisme, començà a escriure en català algunes obres literàries en prosa i en vers, que trameté a Mallorca per mitjà de mercaders. El 1396 escriví el Llibre de bons amonestaments, adaptació d’una obra italiana. És un conjunt d’estrofes de rima fàcil i consells morals que tingué una gran difusió als Països Catalans sota el nom de↑Franselm; fou llibre de lectura a les escoles fins a mitjan s. XIX, malgrat que tingué algunes dificultats amb la inquisició vers el 1582. Al final d’aquell mateix any escriví les↑Cobles de la divisió del Regne de Mallorques, sobre la situació política de l’illa. És un poema d’estil intencionadament enigmàtic on evoca esdeveniments i personatges de Mallorca i exhorta els mallorquins a unir-se. Encara que mostra coneixements astrològics, hom ha considerat que aquests són de tipus astrològic visionari o profètic i no científic, amb reminiscències àrabs pròpies de la cultura europea de l’època. A partir del 1404 aparegueren diversos textos de Profecies politicoreligioses, d’un mateix estil astrologicoprofètic de les Cobles, on fa al·lusions a esdeveniments polítics de la corona catalanoaragonesa, de l’Església Catòlica i de la política mediterrània. Sembla que els partidaris del comte d’Urgell en les lluites dinàstiques del 1412 donaven molta importància a les seves profecies, però tanmateix Turmeda rebé a Tunis el 1413 un noble català que es dirigia a la coronació de Ferran I i mantingué contactes cordials, epistolars o per intermediaris, amb Ferran I (1414) i Alfons IV (1421 i 1423). El 1417 o 1418 escriví la Disputa de l’ase contra frare Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals (→Disputa de l’ase). Encara que és inspirat en un apòleg oriental, el seu estil és molt més àgil que el del text filosòfic àrab. Atès el seu caràcter anticlerical, fou condemnat per la inquisició i desaparegué el text original. No és segura l’atribució que hom li fa del poema de sentències↑Llibre de tres. El 1420 escriví, en àrab, la Tu.hfat al-arib fi rad ’alà ahl as-salib (‘L’obsequi de l’home il·lustrat per a atacar els partidaris de la Creu’). És una obra en prosa correcta i sense pretensions estilístiques, que conté un relat autobiogràfic de la seva joventut, estudis i conversió, una història de les obres pietoses dels dos sobirans tunisencs que serví i una vehement polèmica islàmica contra el cristianisme, on resumeix els tra-dicionals arguments musulmans. Encara que és probable que aquesta tercera part fos retocada i ampliada per moriscs refugiats a Tunis al s. XVII, el text ja era conegut al s. XV al Magrib, i fou objecte, a partir del s. XVII, de traduccions al turc; n’hi ha nombroses còpies manuscrites i diverses edicions en àrab (1873, 1895, 1904, 1971), turc (1874, 1886, 1970), francès (1885, 1886, 1906), castellà (1971) i català (1977). És probablement l’únic escriptor que ha escrit en àrab i en una llengua europea i que hom ha considerat un clàssic—encara que sigui de segona fila— en ambdues llengües. La seva personalitat religiosa fou prou ambigua perquè hom li atribuís una sèrie de llegendes sobre la seva tornada al cristianisme i el seu martiri a Tunis. És un exemple excepcional no tant de l’escepticisme religiós de la baixa edat mitjana —com ha estat interpretat diverses vegades—, sinó de les complexes relacions i aculturacions entorn de la Mediterrània abans de l’enfrontament antiislàmic de la política hispànica del s. XVI i de la consegüent presència turca a la Mediterrània occidental. La seva tomba es conserva a Tunis, a l’entrada del soc dels bastins.

Bibliografia

  1. Alemany, R. (1989)
  2. Alemany, R. (1994)
  3. Arretxe, I. i Vich, R. (1993)
  4. Beier, R. (1996)
  5. Bohigas, P. (1915-1916)
  6. Conca, M. i Guia, J. (1998)
  7. Epalza, M. de (1965)
  8. Epalza, M. de (1971)
  9. Garcia, M. i Martín, Ll. (1995)
  10. Raimondi, A. (1914)
  11. Rico, F. (1990)
  12. Rubió i Balaguer, J. (1913)
  13. Tornero, E. (1984).
Vegeu bibliografia

Llegir més...