Es compon de quatre disciplines: esprint, eslàlom, descens i un contra un. És considerat un esport d’aventura i també es practica amb finalitats recreatives.
El primer descens turístic d’un riu d’aigües braves es realitzà l’any 1909 al riu Colorado, al Grand Canyon (EUA); el 1938 hi tingué lloc el primer descens amb embarcació pneumàtica. No fou fins la dècada de 1970 que el ràfting es consolidà com a activitat recreativa. El 1980 es popularitzà i s’estengué al Canadà i arribà a Europa a través de França. D’altra banda, l’URSS també fou un dels països pioners i el 1978 s’hi organitzà el Chuya Rally, una de les primeres competicions de ràfting. La primera competició internacional fou el Project RAFT, creada l’any 1989 per palistes dels EUA i de l’URSS. Tingué lloc al riu Chuya, Sibèria (1989); al riu Nantahala, EUA (1990); als rius Reventazón i Pacuare, Costa Rica (1991); al Coruh, Turquia (1993), i al Dora Baltea, Itàlia (1994). Entre el 1991 i el 1994 també es disputà el Campionat d’Europa de Ràfting. El 1995 nasqué la Camel White Water Challenge (CWWC), amb una línia més competitiva, que es disputà fins el 2001 majoritàriament al riu Zambezi (Zimbàbue). L’any 1997 s’organitzà una prova de ràfting als Jocs Mundials de la Naturalesa i es fundà la Federació Internacional de Ràfting (IRF), que celebrà el primer Congrés mundial durant la competició CWWC. Aquesta tingué estatus de Campionat del Món entre el 1998 i el 2000, i a partir del 2001 es disputà el primer Campionat del Món de manera independent. Des del 2000 també s’organitza el Campionat d’Europa i des del 2003, la Copa d’Europa de Clubs.
El ràfting fou introduït a Catalunya l’any 1984 per un grup de palistes francesos que realitzaren el primer descens de la Noguera Pallaresa. El 1987 Xavier Gabriel Lliset fundà a Sort la primera empresa de l’Estat dedicada al ràfting i dos anys després Sort i Llavorsí tenien diversos clubs i empreses especialitzades. En aquella època es crearen els primers equips de competició. Aleix Salvat Faurat fou cap de la selecció estatal al primer Campionat d’Europa (1991). Posteriorment l’equip de Yeti Emotions, de Llavorsí, guanyà el primer Campionat d’Espanya (1994), amb Jordi Bergadà, Ferry Cano, Joan Belmonte, Ramon Barbé, Xavier Rodríguez i Jordi Puig. Aquest èxit els permeté participar en el Campionat del Món de ràfting o Project RAFT (1994), en què aconseguiren la medalla de bronze en una de les proves. L’any 1995, dins el programa de competicions del Ral·li Internacional de la Noguera Pallaresa, s’hi inclogué la primera Copa d’Espanya de ràfting. En resultà vencedor l’equip del Parc del Segre de la Seu d’Urgell. El 1997 el Consejo Superior de Deportes considerà el ràfting com a modalitat esportiva i es disputà la primera Copa d’Espanya oficial. L’any 1998 tingué lloc el primer Campionat d’Espanya oficial a Sort i en resultà vencedor el Club Cadí Canoe Kayak. Poc després es proclamà campió d’Espanya el Club Nàutic Mig Segre (2002), amb Toni Herreros, Gerard López, Jordi Pedescoll i Joan Baró. També hi destacaren el Club Cadí CK i el X-TA RocRoi. Posteriorment l’Associació Esportiva Pallars guanyà dos campionats d’Espanya consecutius, el 2008 amb Ramon Barbé, Eduard Clapés, Jan Cano i Josep Foz, i el 2009 amb Albert Aixàs, Oriol Bosch, Pau Clotet i Raimon Monterde. L’any 2009 la majoria dels palistes de l’AE Pallars representaren Espanya al Campionat del Món. La Federació Catalana de Piragüisme ha organitzat esporàdicament competicions de ràfting, tot i que una de les més destacades és l’Open Internacional de Ràfting nocturn de la Noguera Pallaresa. Altres clubs catalans que practiquen el ràfting són el Club de Piragüisme Salt-Ter, el Club Nàutic Mig Segre o el Sícoris Club. El principal riu on es pot practicar ràfting a Catalunya és la Noguera Pallaresa, en la qual s’han disputat diverses edicions del Campionat d’Espanya, però també es pot practicar a la Noguera Ribagorçana, a la Garona o a les instal·lacions del Parc Olímpic del Segre. A banda de Sort i Llavorsí, també hi ha empreses especialitzades en poblacions com Rialp, Viella i Esterri d’Àneu.