En cas de recolzar el peu a terra, el participant rep una penalització i s’estableix una classificació en ordre invers al nombre de faltes comeses. La competició pot tenir lloc en un entorn natural o artificial i, segons sigui aquest, ofereix diferents tipus d’obstacles.
La bicicleta de trial, generalment d’alumini, pesa entre 7 i 8 kg i es caracteritza per la seva original geometria, de manillar alt i ample i part posterior baixa, que apropa el centre de gravetat a terra i n’augmenta l’estabilitat. Els models de competició no porten seient i tenen frens molt potents i pneumàtics adherents. Hi ha diferents tipus de bicicleta segons el diàmetre de la roda: des de 20 polzades fins a 26. Els pilots porten roba còmoda, a més de protectors de tíbies, guants, casc i sabatilles de sola tova.
Des del 1991 s’utilitza també la denominació biketrial per a referir-se a aquesta modalitat ciclista, segons la institució federativa en què s’empara i depenent de les diferències de reglament i categories existents en competició.
Catalunya, bressol i referent internacionalLes primeres informacions documentades d’aquesta pràctica esportiva es remunten a l’any 1972, a Sabadell, on Blai Jové i Cicles Monteys modificaren una bicicleta per poder anar pel camp i emular els pilots de trial de l’època. Un parell d’anys més tard, cap al 1974, hi ha inicis similars a Sant Feliu de Codines, Vilafranca del Penedès i Sant Climent de Llobregat. Les primeres competicions se celebraren sota l’organització de les penyes ciclistes sabadellenques Palomillas i El Pedal, tot i que entitats vinculades al món del motor, com l’Escuderia Isern, Cicles i Motos Figueras i el Moto Club Mollet, també realitzaren una tasca important en la seva difusió. Òscar Puig, de la Penya Ciclista Palomillas, es posà al capdavant de l’organització de diferents proves, com la Copa Primavera o els campionats comarcals del Vallès i el Baix Llobregat, i durant anys fou l’animador del bicitrial a Catalunya. L’any 1976 es feu la primera prova experimental a Sabadell i el 1977 es disputà, a la font de la Salut de la localitat vallesana, el primer Campionat de Catalunya, amb Nicolàs Cantón com a guanyador. La temporada següent, la Federació Catalana de Ciclisme, a través del seu president, Alfred Esmatges, presentà un primer esborrany de reglament del trial en bicicleta, modificable a mesura que se celebraven noves competicions. El 1981 sorgí l’Agrupació Catalana de Bicicròs i Bicitrial, dirigida per Òscar Puig, que tractà d’oficialitzar la modalitat a Catalunya a través de la Reial Federació Espanyola de Ciclisme (RFEC).
Gemma Abant, campiona del món de bicitrial
Arxiu Abant Twins
Paral·lelament, el 1978, Pere Pi, cap del departament de recerca i desenvolupament de Montesa, fabricà una bicicleta per al seu fill, per poder anar per la muntanya com els pilots de moto. Sense conèixer l’existència del bicitrial, redactà un reglament semblant al del trial en moto i proposà a Montesa la fabricació de bicicletes per a aquesta pràctica. Des de la mateixa empresa s’adreçà una carta al Consejo Superior de Deportes sol·licitant una federació que acollís aquell possible nou esport. Després d’una reunió amb el president de la RFEC, que donà suport a la iniciativa de Pere Pi, aparegué la denominació trialsín (pel fet de tractar-se d’un trial sense motor, sense soroll, sense fum, etc.) i s’homologà el reglament presentat. També es creà la Comissió Nacional de Trialsín i BMX, presidida per Pere Pi durant deu anys. Gràcies al potencial de distribució de Montesa i a un viatge promocional de Pere Pi amb el seu fill Ot i Andreu Codina, pilot número 1 de la marca, l’any 1981 el trialsín es difongué per Europa. El 1982 se celebrà el primer Campionat d’Europa de trialsín, i Andreu Codina fou el guanyador. Aquesta competició es convertí en Campionat del Món el 1986, arran de la participació de pilots del Brasil i els Estats Units. La primera prova d’aquell primer mundial tingué lloc a Berga.
El trialsín s’escampà per tot el món sota l’aixopluc de la RFEC i la Unió Ciclista Internacional (UCI), que l’havia reconegut oficialment el 1985. A l’Estat espanyol, però, la federació considerava aquesta nova modalitat ciclista com un esport de lleure i no li concedia atenció ni pressupost. Alhora, als clubs ciclistes, únics organitzadors legals de les competicions, tampoc no els interessava el trialsín, i l’any 1991 els delegats de tots els països, encapçalats per Pere Pi, decidiren escindir-se de la UCI i emprendre un camí independent amb la creació de la Biketrial International Union (BIU), amb seu al Japó i una delegació a cada país. Només un reduït grup de persones, amb Pep Bonet al capdavant, decidí quedar-se sota l’empara de les federacions ciclistes tradicionals i provar de seguir amb el trialsín, nom que es perdé al cap de pocs anys per a recuperar la denominació original de bicitrial. El mateix Bonet presidí la nova comissió de bicitrial creada per la Federació Catalana de Ciclisme el 1992, que programà un calendari de deu proves com a format del Campionat de Catalunya.
L’escissió produïda ha provocat l’aparició d’una dualitat de competicions, tant en l’àmbit català com en l’internacional, i que molts pilots compaginin els campionats organitzats per un i altre estament federatiu. A Catalunya es creà, d’una banda, la Copa Catalana i la Kid’s Cup (destinada al planter) i, de l’altra, el campionat dels Països Catalans i el Trofeu de la Generalitat. En l’àmbit internacional, des de la UCI s’organitza anualment un Campionat del Món de bicitrial, que comparteix la seu amb el Mundial de bicicleta tot terreny (BTT), i una Copa del Món, que l’any 2006 s’inicià a Barcelona, en el marc de la fira de la bicicleta Bikeshow, i que el 2009 i el 2010 s’inaugurà a Ripoll. Des del 2000, també tenen lloc els Jocs Mundials de bicitrial per a la joventut, que el 2006 es disputaren a Mataró. Al seu torn, la BIU també organitza anualment un Campionat del Món, des del 1992, amb diferents proves en cada edició, algunes de les quals s’han celebrat a Catalunya, com la final de l’edició del 2011 a Sant Miquel de Campmajor. Igualment també organitza el Campionat d’Europa, a partir del 2005, que recupera el que va desaparèixer el 1985 i que en l’edició de 2009 es disputà a l’Escala, i la Copa d’Europa.
El bicitrial consisteix a superar diferents obstacles mantenint l’equilibri sobre la bicicleta sense posar els peus a terra. Un dels grans especialistes és Ot Pi, a la fotografia, al cim del penyal d’Ifac (2004, Marina Alta)
Arxiu Ot Pi
Figures com Ot Pi i César Cañas, amb dotze i onze títols mundials respectivament, han escrit la història del trial en bicicleta a Catalunya i al món. Han adaptat el reglament i l’han dinamitzat, posant un límit de temps màxim per a fer cada zona, i alhora han tractat de preservar l’esperit original del trial donant prioritat a l’entorn natural per davant del vessant d’espectacle. Durant aquests anys s’ampliaren la xarxa de circuits permanents a Catalunya i es crearen escoles dedicades a la formació de nous pilots, com la pionera dels germans Perramon, inaugurada a Vic el 1997.
Al final del 2009, naixé a Torredembarra la Biketrial Associació Catalana, presidida per Raimon Arjona, i amb ella la Selecció Catalana de Biketrial, reconeguda internacionalment per la BIU, i que pot representar Catalunya en campionats internacionals. En el seu primer any d’existència, aquesta selecció aconseguí cinc títols mundials i el de nacions, i es convertí en la selecció amb el palmarès més extens de l’esport català. Daniel Comas, Mireia Abant, Àngel Batlle, Armand Mollà i Bernat Seuba són els primers campions del món catalans de la història del Biketrial, tots l’any 2010, cadascun en la seva categoria.