i tamborí | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

tamborí

Altres esports de pilota o bola
El tamborí s’introduí a Catalunya l’any 2004 i es juga amb una pala que es pot agafar amb una mà o amb l’altra indiferentment
FEDERACIÓ CATALANA DE TAMBORÍ
esports esport
Esport de pilota practicat entre dos equips amb diferents combinacions de nombre de jugadors i gènere, segons la modalitat, que té com a element comú diferenciador la utilització del tamborí, un element circular amb el qual es projecta la pilota.

Les seves dimensions difereixen en pes i diàmetre segons la modalitat esportiva. El tamborí ha evolucionat amb el temps fins a convertir-se en un objecte de plàstic circular sense mànec, recobert amb una tela acrílica que dona nom a l’esport. La nansa, a diferència d’altres esports amb objectes, és un agafador de pell que està unit a la base per mitjà de dos punts d’ancoratge amb cargols i femelles. Aquest fet permet colpejar la pilota amb les dues mans. Tot i que la pala és coneguda globalment com tamburello, el seu nom originari en italià, rep diferents noms segons el país on es practica. A França se’l coneix amb el nom de tambourin; a Anglaterra, tambour, i a Catalunya, tamborí.

Les quatre modalitats esportives oficialment reconegudes són el tamborí clàssic, el tamborí sala, el tamborí de platja i el tambourelli.

El tamborí clàssic es practica majoritàriament a França i a Itàlia, i es caracteritza especialment per les dimensions del camp, de 80 m × 20 m en categoria masculina i de 70 m × 20 m en la femenina. Hi ha cinc jugadors per equip, i guanya el que arriba primer a tretze jocs seguint la puntuació de 15, 30, 45 i joc. Es practica a l’exterior, en un terreny de joc de terra batuda o asfalt, i amb una pilota de cautxú reforçada d’uns 90 g de pes.

El tamborí sala és la modalitat esportiva més internacionalitzada i la que agrupa els principals torneigs de tamborí. La puntuació és la mateixa que en la modalitat clàssica, però en aquest cas els equips estan formats per tan sols tres jugadors. Es juga a l’interior, en un espai de joc de 34 m × 16 m i la pilota és de baixa pressió i pesa 40 g.

Selecció catalana femenina que participà en l’Europeu de tamborí del 2011
FEDERACIÓ CATALANA DE TAMBORÍ
La modalitat de platja es jugà per primer cop el 1975 i fou institucionalitzada el 1996. Es practica a la platja en un terreny de joc de 23,5 m × 11,5 m (dobles) i 23,5 m × 7,5 m (individual). La línia central divisòria se substitueix per una xarxa de 230 cm d’alçària que divideix el terreny de joc. Permet el joc mixt, i, a diferència de les dues modalitats anteriors, el servei es fa de forma creuada d’esquerra a dreta i la puntuació és a tres sets de dotze punts.

El tambourelli es juga sobretot a les Illes Britàniques, Alemanya i el Japó. Incorpora diversos aspectes del bàdminton, com el volant i la tipologia de la xarxa, però amb més alçària (1,73 m). El terreny de joc té unes dimensions de 9,14 m × 3,96 m i és juga a un únic joc de vint-i-un punts. Malgrat que els orígens d’una manifestació esportiva similar al tamborí es troben recopilats al Chronicon salernitanum, del segle X, no fou fins al segle XVI que es trobaren les similituds més grans amb l’actual manifestació al Trattato del giuco della palla, que engloba diferents jocs practicats a l’època i inclou la palla con lo scanno, precursor de l’actual tamborí. Amb el temps la pala ha evolucionat, des del cercle de fusta amb pell tensada fins a l’actual estructura sintètica. Històricament hi ha diverses referències de la seva evolució a la Toscana, Roma i altres zones italianes, als segles XVII i XVIII, però no fou fins a mitjan segle XIX que el tamburello començà la seva història com a esport modern. Dos grans moments de la història d’aquest esport són la proposició finalment no reconeguda com a esport olímpic per Pierre de Coubertin durant els preparatius de les Olimpíades de Roma l’any 1903 i la creació de la Fédération Internationale de Balle au Tambourin (FiBaT), l’any 1988, per les delegacions italiana i francesa. Aquesta organització té quinze membres oficialment reconeguts en l’àmbit internacional, entre els quals hi ha Catalunya.

/p>El tamborí s’introduí a Catalunya durant el Fòrum de les Cultures de Barcelona, l’any 2004, gràcies a Oriol Ripoll, comissari dels espectacles d’esports i jocs tradicionals.

La primera participació d’un combinat català en una Copa d’Europa de clubs fou l’any 2005 a Bèrgam (Itàlia). Arran d’aquesta fita es creà el primer moviment esportiu, organitzat l’any 2007, al voltant del col·lectiu Tamcat.org, format per Jordi Moncusí, Sergi Andújar, Joana Carbó, Ferran Badia, Albert Bernà i Estela Martín. A l’octubre del 2008 es finalitzà la redacció del Pla de creació i proposta estratègica d’una federació esportiva: Federació Catalana de Tamborí, a càrrec d’Agustí Castillo, fet que accelerà la creació de la Federació Catalana de Tamborí (FCT), l’any 2009.

Poc després de la seva constitució, a l’octubre del 2009, la federació fou oficialment reconeguda com a membre de ple dret de la FIBaT. Aquest reconeixement se celebrà paral·lelament a un torneig internacional de presentació de la selecció catalana.

L’any 2010 es creà la primera competició nacional, la Lliga Catalana de tamborí. Aquesta competició la juguen sis entitats esportives: Club Esportiu INEF de Barcelona, Barcelona Tamborí Club, Estrella Tamborí Club, CET Maresme, Club Tamborí Vilafranca del Penedès i Farola Tamborí Club.

La selecció catalana debutà oficialment en el torneig europeu de la modalitat de sala a Budapest (Hongria) l’any 2011 i assolí la quarta posició en ambdues categories (masculina i femenina). En la modalitat clàssica assolí la cinquena posició en categoria masculina en el Mundial de l’any 2012 a Gignac (França). La selecció catalana femenina es proclamà medalla de bronze en la primera edició del Campionat del Món Indoor, celebrat l'any 2013 a Castelgofredo (Itàlia), triomf que revalidà el 2017 en la segona edició d'aquesta competició, que se celebrà entre el 8 i el 12 de desembre a les ciutats catalanes de Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès.

Col·laboració: 
Joana Carbó
Data de revisió: 
2017-12-12
Llegir més...