OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

castells

Folklore    Altres esports
Castells: Pilar de vuit amb folre i manilles de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a les festes de Santa Úrsula del 2009
Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls
esports esport
Pràctica popular i autòctona de Catalunya que consisteix a bastir construccions humanes.

Les estructures més habituals al llarg de la història han estat:

El pilar (o espadat): construcció el tronc de la qual és format per un sol casteller a cada pis.

El dos (o torre): construcció el tronc de la qual és integrat per dos castellers a cada pis, excepte als dos darrers, ocupats per l’aixecador (o acotxador) i l’enxaneta.

El tres: construcció el tronc de la qual el constitueixen tres castellers per pis, llevat dels pisos de dosos (dos castellers) –antepenúltim–, aixecador i enxaneta. Aquests tres darrers pisos reben el nom de pom de dalt.

El quatre:: construcció el tronc de la qual és format per quatre castellers per pis, excepte els pisos de dosos, aixecador i enxaneta.

El tres aixecat per sota: com el tres, però s’alça a pes començant pels pisos superiors.

El quatre amb l’agulla (o amb el pilar) al mig: construcció integrada per un castell de quatre i un pilar al centre.

El cinc: construcció constituïda per un tres i un dos, que s’adossa al pilar central (o rengla) del castell de tres.

Quatre de nou amb folre realitzat pels Xiquets de Tarragona a les festes de Santa Tecla del 2011
Xiquets de Tarragona / Antoni Coll Lázaro
El nou: construcció formada per un castell de tres, a cada pilar del qual s’adossa una torre. Té tres poms de dalt, amb tres parelles de dosos i tres aixecadors. Pot coronar-lo un enxaneta o tres.

El nom final d’un castell es configura amb un sintagma compost per dues xifres enllaçades per la preposició "de". La primera correspon a l’estructura, i la segona, al nombre de pisos en alçada. Per determinar-la, cal comptar tots els pisos des de la mateixa base que integren els castellers que toquen de peus a terra i que s’anomena pinya. Atenent a l’alçada, damunt la pinya de certes construccions, puja un nombre indeterminat de castellers que formen el folre (una mena de segona pinya més petita). I finalment, en un reduït nombre de castells, també hi ha les manilles, o castellers que pugen damunt del folre i integren el tercer pis.

Els orígens

Els castells nasqueren al final del segle XVIII al Camp de Tarragona i el Penedès dins la festa major, i foren les primeres fórmules associatives modernes de les celebracions patronals. El primer col·lectiu considerat casteller és el ball de Valencians del Catllar, que el 1770 aixecà a l’Arboç la primera construcció de sis pisos documentada. Els Valencians del Catllar havien nascut a partir de l’apropiació d’una manifestació vinguda del País Valencià a Catalunya al segle XVII que evolucionà a causa de modificacions tècniques. Trencà amb les velles cèl·lules organitzatives dels balls integrats per grups reduïts dels gremis medievals. Les colles castelleres són filles de l’enfonsament de l’Antic Règim a l’alba del segle XIX i de la liberalització del treball, que el 1813 deixà de ser controlat per les organitzacions gremials. Malgrat que aquestes pervisqueren, eliminaren determinades obligacions, com ballar i interpretar danses o representacions. A Tarragona i Valls, alguns gremis optaren per organitzar els nous castells. A Tarragona es coneixen dos balls de Valencians executant castells en mans dels Pagesos i dels Pescadors i Navegants, mentre que a Valls es dividiren en Pagesos i Menestrals. El fet que Valls fos demogràficament una de les ciutats principals afavorí l’augment dels integrants dels nous grups, de manera que se la considera el bressol casteller.

Torre de nou amb folre dels Castellers de Vilafranca durant la Diada de Sant Fèlix del 2005
Castellers de Vilafranca / F. Miró
Des del començament, la rivalitat defineix els castells, a diferència dels grups festius anteriors. El 1770 una vila sense colla pròpia organitzà una diada amb quatre grups del Catllar, la Riera, Santa Margarida i els Monjos i el Vendrell. En destacà el que feu la construcció més alta i agosarada. Els Valencians incorporaren progressivament més complexitat als castells, objectivament computable gràcies al creuament dels eixos d’alçada i amplada de cada construcció. La rivalitat a Valls esdevingué tan gran per la bipolarització de les dues colles que entre el 1820 i el 1834 els alcaldes prohibiren les actuacions en plaça pròpia a causa dels conflictes que originaven. És característic el caràcter viatger dels nous grups, que es troba en la seva mateixa gènesi, ja que els Valencians recorregueren la Península durant els segles XVII, XVIII i XIX, contractats com una atracció artística. El 1770 les colles viatjaren per les localitats del Camp de Tarragona i del Penedès, mentre que el 1802 arribaren a Lleida per bastir torres de fins a sis pisos. Aquesta característica fou determinant perquè continuessin els exercicis fora de Valls. Hi tingué un paper cabdal la Festa Major de Vilafranca del Penedès, que continuà contractant els balls de Valencians vallencs per actuar a Sant Fèlix. Són una manifestació patrimonial marcadament laica, malgrat que s’insereixen dins les processons civicoreligioses de les festes patronals. El fet de coronar un castell o un pilar, fent l’aleta, era una reminiscència de la figura o quadre plàstic de la Creu amb què la moixiganga o representació de la Passió de Jesucrist escenifica el calvari. L’enxaneta casteller posava els bracets en forma de creu, no com ara, que només n’aixeca un. Els vanos, o construcció de pilars simultanis de diverses alçades –pròpia de les entrades de processó–, és una de les poques petjades de l’escassa vinculació religiosa.

Èxits i condemnes

A la segona meitat del segle XIX, els castells, gens propers a la concepció romàntica de la cultura, foren condemnats per les elits. La Renaixença els considerà poc adients per a la catalanitat regionalista anhelada, perquè els castellers eren veritables professionals a temps parcial. Havien convertit enfilar-se els uns sobre els altres en la seva habilitat, i eren més propers a les formes circenses que a les folklòriques. La professionalització contrastava amb la institucionalització de la sardana empordanesa com a manifestació nacional. Els balladors de sardana no percebien remuneració, els torraires, sí. Malgrat tot, els castells, sustentats en el vessant competitiu, triomfaren a la segona meitat del XIX com a mostra fefaent de la nova cultura popular de masses. Les dues colles vallenques protagonitzaren la rivalitat en aquesta primera època d’or. Les fites màximes foren bastides a Tarragona per Santa Tecla, el 1881, any prolífic encetat per les Festes Decennals de la Candela de Valls, amb grans construccions, com el pilar de vuit amb folre i manilles. Entre les colles Vella i Nova dels Xiquets de Valls s’enlairaren el tres de nou sense folre –la Nova–, el quatre de nou sense folre –la Vella–, dues torres de vuit sense folre, dos quatre de vuit amb agulla, dos tres de nou amb folre, un quatre de nou amb folre reduït i un altre amb folre normal, dos cinc de vuit, un tres de vuit per sota i dos pilars de set. Per les Fires de Santa Úrsula de Valls, el 1883, la Colla Vella descarregà el cinc de nou amb folre, una altra fita històrica. Després, entre les acaballes del segle XIX i la restauració democràtica del 1975, els castells foren considerats un fenomen culturalment perifèric. La postrenaixença folklorista de Joan Amades no els resituà dins la catalanitat. Majoritàriament de classes socials baixes, es mantingueren en la postguerra franquista a canvi d’un petit auxili social: seguien sense encaixar en la visió coetània de la cultura popular, mentre integraven immigrants espanyols, un fenomen no planificat.

L’estructura de la pinya és fonamental i varia segons la dificultat del castell, com aquesta feta pels Castellers de Vilafranca per suportar una torre de quatre de nou
Castellers de Vilafranca / R. Tarres

El retorn de la democràcia

La restauració democràtica els feu evolucionar. Abandonaren la professionalització, es produí una democratització social de la condició de casteller i deixaren de pertànyer només a les classes més baixes. La democràcia municipal i l’esperit renovador de les colles noves del final dels anys setanta foren clau perquè gent de totes les edats i condicions s’hi apuntés. En l’àrea tradicional, la creació de grups nous ressuscità les velles rivalitats. La dona s’hi incorporà i arribà a constituir-ne una part fonamental, tant en troncs com en pinyes o bases. Això determinà alguns canvis en les relacions interpersonals, ja que passaren de ser col·lectius d’homes a transformar-se en grups en què la família també hi té lloc. S’estengueren fora del triangle històric –Valls, Vilafranca i Tarragona–, i cap a Mallorca i la Catalunya del Nord. Aquests factors provocaren un augment extraordinari de castellers i colles. Així, ens fixem en l’única actuació que aplega la totalitat de formacions: la Trobada de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls, els anys acabats en 1 i al voltant del dia 2 de febrer. La primera trobada, del 1981, reuní 16 colles; la segona, del 1991, 20; el 2001, la tercera, 57 colles i uns 6.000 castellers, mentre que la darrera, el 2011, convocà 57 colles i 10.000 participants. Amb el temps, han adquirit un estatus similar al de la sardana, com a manifestacions patrimonials ben considerades pels poders públics. La idea de la suma d’esforços encaixà amb la de la construcció d’un país i d’un projecte comú. Per això, els castellers participaren en moments espectaculars dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). La transformació ha estat acompanyada del ressò mediàtic i de nous reptes. La consecució de locals per a assajar cedits per les institucions o l’adquisició d’altres de propis han estat objectius importants. Valls, Vilafranca o Terrassa evidencien noves realitats de finançament, que condueixen a una espiral vertiginosa. Es necessiten més diners, i les actuacions fora vila han estat una font essencial per a aconseguir-los.

Principals construccions de la segona època d’or

Castells: Tres de deu dels Minyons de Terrassa realitzat el 1998
Arxiu Minyons de Terrassa
Les construccions han pujat d’alçada i viuen la segona època d’or. El 1981 la Colla Vella dels Xiquets de Valls descarregaren el primer quatre de nou del segle XX, i els Joves de Valls, el cinc de vuit, descarregat per primer cop a la centúria, fet que iniciava l’etapa en què tornen les grans construccions del xix. Els castells de nou també foren novament bastits el 1986 pels Joves de Valls, el 1987 pels Castellers de Vilafranca, el 1988 pels Minyons de Terrassa i el 1993 per la Jove de Tarragona. El mateix 1993 els Minyons foren els primers a carregar el dos de nou amb folre i manilles –inèdit fins aleshores–, que descarregà l’any següent la Colla Vella. Les construccions del segle XIX encara no bastides es reprenen vertiginosament (quatre de nou amb folre i agulla i pilar de vuit amb folre i manilles carregats, i quatre de vuit amb agulla descarregat, tots per Vilafranca el 1995; cinc de nou amb folre carregat pels Minyons el 1995), mentre que colles noves accedeixen a la categoria de nou sostres: els Castellers de Terrassa el 1995; els Xiquets de Reus el 1996, els Castellers de Barcelona i els Xiquets de Tarragona el 1998; els Bordegassos de Vilanova el 1999; els Capgrossos de Mataró el 2002, i els Castellers de Sants el 2008. El 1995 Vilafranca descarregà el quatre de nou amb folre i agulla; el 1996 la Vella, per primer cop al segle XX, el cinc de nou amb folre, mentre que el 1997 els verds vilafranquins, el pilar de vuit amb folre i manilles. El 1998 se superaren dos mites: els Minyons descarregaren el quatre de nou sense folre –no vist des del 1881– i Vilafranca carregà l’inèdit –i, com a mínim, no intentat des del 1864– tres de deu amb folre i manilles, descarregat després pels Minyons. Altres castells de màxima dificultat aconseguits han estat el dos de vuit sense folre, carregat el 1999 per Vilafranca, que el descarregà el 2010, i el tres de vuit aixecat per sota, descarregat per la Vella vallenca el 1999. Els rosats vallencs, els verds vilafranquins i el malves terrassencs s’han decantat més per construccions inèdites, com el nou de vuit descarregat el 2001 pels primers, el dos de nou amb folre carregat el 2005 pels segons i el tres de nou amb agulla carregat el 2008 pels tercers i descarregat el 2009 pels segons. S’han intentat altres construccions, com el quatre de deu amb folre i manilles de Vilafranca, el 1996; el tres de nou net dels Joves, la Vella i Vilafranca; o el pilar de nou –amb folre, manilles i puntals– de Vilafranca, el 2002.

Patrimoni de la Humanitat

Cinc de nou amb folre de la Colla Joves Xiquets de Valls durant el Concurs de Castells de Tarragona celebrat el 2010
Arxiu Joves Xiquets de Valls
Els castells han perdut dinàmiques festives, i han emfatitzat el vessant d’esport autòcton i popular. Més assaigs, equips tècnics, mèdics i fisioterapèutics complexos, reducció de la participació en actes itinerants, relegació de la gralla i el timbal a papers secundaris, necessitat de diverses colles en una plaça perquè s’ajudin per bastir millors construccions, són alguns dels símptomes de la separació dels castellers i la resta de grups. També hi ha influït el risc. Han desenvolupat mesures de protecció, centrades en el casc, que des del 2006 duu la canalla. La solidaritat es pot copsar des del 2009 en el projecte "Tots som una colla", de la Coordinadora de Colles, una iniciativa d’integració de la segona immigració, que implica una trentena de grups. Les institucions s’han posat d’acord per construir el Museu Casteller de Catalunya a Valls. L’acord entre la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Valls i la Diputació de Tarragona s’escenificà el 2009 amb el projecte de l’arquitecte Dani Freixes: la casa dels castells oberta al món, on sensacions i emocions seran ben presents. Un equipament ideal per a realçar la distinció com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat atorgada per la UNESCO el 2010.

Col·laboració: 
Jordi Bertran

Llegir més...