OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

gimnàstica

Gimnàstica

Sumari de l’article

Armand Blume, especialitzat en gimnàstica artística, i pare de Joaquim i Elena Blume, obrí el Gimnàs Blume el 1942
Arxiu Família Blume
esports esport
Esport consistent en l’execució exacta i harmònica d’una sèrie de moviments corporals definits de manera precisa.

Es compon d’un seguit d’exercicis físics dissenyats amb propòsit terapèutic, educatiu o competitiu. La gimnàstica terapèutica inclou exercicis que alleugen molèsties físiques o milloren la condició física en general. Hi està associada la gimnàstica de manteniment de la forma, dins la qual s’hi inclouen activitats com l’aeròbic, la gimnàstica correctiva, la gimnàstica sueca i l’aiguagim. La gimnàstica educativa instrueix els estudiants en la millora de capacitats físiques com l’agilitat, la força o el ritme. La gimnàstica de competició inclou una sèrie de proves en categoria masculina i femenina, les quals són puntuades pels jutges encarregats de determinar el guanyador. Té diferents modalitats: la gimnàstica acrobàtica, l’aeròbica, l’estètica, l’artística, la rítmica i la de trampolí. L’origen etimològic de la paraula “gimnàstica” prové del grec gymnos, “despullat”, ja que a l’antiguitat els gimnastes s’exercitaven sense roba.

Història de la gimnàstica

Les primeres mencions sobre gimnàstica es troben fa més de 4.000 anys als espectacles circenses de l’antic Egipte i en alguns tractaments mèdics de l’Índia i la Xina. Posteriorment es desenvolupà a l’antiga Grècia com a mode de manteniment de la condició física, com a sistema d’entrenament esportiu i com a entrenament militar. Totes les ciutats gregues disposaven d’un gimnàs, i filòsofs com Plató o Aristòtil ja parlaven dels aspectes positius de la seva pràctica. Se n’ensenyava la tècnica als nens i als atletes, que també practicaven la lluita, la natació i les curses pedestres, plasmades als antics Jocs Olímpics, fa més de 2.500 anys. Més endavant el vessant militar també fou desenvolupat per l’imperi Romà. La gimnàstica moderna aparegué a l’Europa occidental a mitjan segle XVIII. Jean-Jacques Rousseau proposà una reforma de l’educació i dels costums humans a través de l’educació física. Durant aquest segle nasqueren els fundadors de les quatre grans escoles de gimnàstica, que s’implantaren durant el segle XIX: la sueca, l’alemanya, la francesa i l’anglesa. L’escola sueca fou creada per Pehr Henrik Ling, que oferia una concepció anatòmica, biològica i correctiva de la gimnàstica. El seu fundador desenvolupà aparells com les anelles o la corda per escalar. L’escola alemanya fou creada per Johann Christoph Friedrich Gutsmuths i Friedrich Ludwing Jahn. El primer, considerat com el pare de la gimnàstica pedagògica moderna, s’inspirà en l’antiguitat clàssica i tingué influència del pensament racional. D’altra banda, Jahn, considerat com el pare de la gimnàstica esportiva, introduí en el seu mètode un marcat caràcter polític, militar i patriòtic. El 1811 fundà Turnverein a Berlín, el primer club gimnàstic de la història. El primer professor de gimnàstica fou Johann Friedrich Simon, que l’any 1776 la introduí a l’escola de Basedow, a la ciutat alemanya de Dessau. L’escola francesa fou iniciada a Espanya de la mà del valencià Francisco de Amorós, que el 1806 fundà l’Instituto Pestalozziano a Madrid. La guerra de la Independència l’obligà a exiliar-se a França, on consolidà la seva escola i desenvolupà la concepció natural i utilitària dels exercicis. L’escola anglesa fou creada per Thomas Arnold. Introduí els jocs esportius i el concepte de “fair play”. Posteriorment nasqué el Sokol, moviment esportiu i cultural fundat a Praga l’any 1862. El 1863 es constituí a Eslovènia el Club Gimnàstic Sokol del Sud. Aparegueren per tot Europa els primers gimnasos, la majoria a l’aire lliure, on es practicaven tot tipus d’activitats atlètiques. El 1860 s’organitzà a Alemanya la primera competició gimnàstica. Durant el segle XIX la gimnàstica evolucionà i la disciplina artística es diferencià de la gimnàstica practicada com a educació física o com a preparació d’altres esports. El 1881 Nicolas Cupérus fundà a Lieja (Bèlgica) la Federació Internacional de Gimnàstica (FIG). Fou constituïda amb les modalitats de gimnàstica artística i gimnàstica general, aquesta última com una forma de gimnàstica no competitiva oberta a persones de totes les edats, gèneres i condicions. El 1896 s’organitzaren a Atenes els primers Jocs Olímpics moderns, on fou inclosa la gimnàstica com a disciplina esportiva. Entre el 1900 i el 1939 sorgiren tres grans moviments gimnàstics. El moviment del centre, lligat a la dansa expressionista i a la gimnàstica moderna, influenciat per Jean-Georges Noverre, François Delsarte, Émile Jacques-Dalcroze i Isadora Duncan, que més endavant desenvoluparen Rudolf Bode i Heinrich Medau; el moviment del nord, que es fonamentava en la gimnàstica femenina d’Elli Björksten, la fonamental de Niels Bukh i l’escolar d’Elin Falk, i el moviment de l’oest, defensat per Georges Demeny, que associava gimnàstica amb salut. Fins a la dècada de 1950 la gimnàstica evolucionà en diferents vessants. Alguns dels exercicis de la gimnàstica artística desaparegueren o es modificaren, com l’escalada de corda, el salt de poltre lateral o el llançament de maces. L’any 1952 es produí una estandardització d’aparells i de competicions de gimnàstica artística i el 1956 la gimnàstica rítmica se’n separà. Posteriorment es popularitzaren altres disciplines gimnàstiques, com el trampolí i l’acrobàtica, entre la dècada de 1960 i 1970, i l’aeròbica i l’estètica, a partir de la dècada de 1990. La gimnàstica artística ha estat present en totes les edicions dels Jocs Olímpics, des d’Atenes (1896), mentre que la rítmica des de Los Angeles (1984) i el trampolí des de Sydney (2000). També cal mencionar el Team Gym, versió competitiva de la gimnàstica de grup nascuda a la dècada de 1990, en què grups de sis a dotze gimnastes de categoria masculina, femenina o mixta practiquen exercicis de terra, túmbling i salt de poltre. La Unió Europea de Gimnàstica (UEG), fundada el 1982, gestiona i regula totes aquestes modalitats en l’àmbit europeu. Respecte a la gimnàstica no competitiva, la FIG en fomenta la seva pràctica sota la denominació de “gimnàstica per a tothom”; el 1953 organitzà la primera edició de la Gymnaestrada, trobada no competitiva de gimnàstica celebrada cada quatre anys, i des del 2009 també organitza la World Gym for Life Challenge. Per la seva banda, l’European Gym Festival Council (EGF-C) agrupa les organitzacions dels diversos festivals europeus. Fou fundada pel Festival del Sole d’Itàlia, el Festival Blume de Gran Canària i l’STB GymFestival d’Alemanya, amb el suport de l’Associació Internacional d’Esports i Cultura (ISCA). De tots els festivals que gestiona, en sobresurt el Festival Internacional de Gimnàstica d’Alemanya (Deutches Turnfest). Durant la dècada de 1970 aparegueren els primers gimnasos de barri als Estats Units. Amb el pas dels anys es popularitzaren els centres de fitnes per tot el món, que actualment ofereixen classes d’activitats dirigides, com aeròbic o aerobox, de pilates, de gimnàstica suau com ioga o taitxí i d’arts marcials, disposen de sales de musculació, de piscines i zones d’aigua, zones de relax, i altres zones associades amb la bellesa, la medicina o l’oci. L’any 2012 milions de persones practicaven la gimnàstica no competitiva amb o sense aparells, així com altres activitats gimnàstiques com fitnes, aeròbic, jazz, tot tipus de danses, exercicis folklòrics, acrobàcies, túmbling, jocs en equip, exercicis fora o dins de l’aigua o esports populars. Aquell any la FIG tenia 130 països federats.

La gimnàstica a Catalunya

Natàlia García en l’exercici de cèrcol durant la II Copa Internacional de Catalunya – Trofeu Ciutat de Barcelona del 2011
Federació Catalana de Gimnàstica / TMWORKSHOP2011
La gimnàstica començà a practicar-se a Catalunya a l’inici del segle XIX com a forma d’entrenament militar. Durant la segona meitat d’aquest segle es fundaren els primers gimnasos privats, que promovien tot tipus d’esports com l’atletisme, la lluita o l’esgrima. El primer de Catalunya fou el Gimnàs Espanyol, fundat a Barcelona l’any 1860 per Joaquim Ramis Taix, divulgador de la gimnàstica higiènica. Posteriorment es fundà el gimnàs de Pere Garcia Corbera (1868); el seu fill Jaume Garcia Alsina el refundà l’any 1904 i impulsà la gimnàstica de l’escola sueca. Al final del segle XIX alguns gimnasos de Barcelona foren testimonis de la creació de diversos clubs esportius. L’any 1899 el Gimnàs Tolosa, dirigit per Jaume Vila, acollí en les seves instal·lacions la constitució del Català Sport Club. Per la seva banda, el Gimnàs Solé, propietat de Manuel Solé, veié com Joan Gamper posava les bases per fundar el FC Barcelona al final del mateix any. Quasi al mateix temps també es fundà l’Hispània AC. Altres gimnasos freqüentats per l’aristocràcia catalana des de feia anys eren el Bricall, Gibert, Rovira, Monràs, Colón o Santanach. El primer gimnàs que es fundà a Tarragona fou el Tomàs Martí, l’any 1884. Dos anys després alguns dels seus membres fundaren el Club Gimnàstic de Tarragona, que inicialment practicà la gimnàstica, i que és considerat com el club poliesportiu més antic de l’Estat espanyol. A Tarragona també es fundà el gimnàs Josep Seyarols, i en altres ciutats s’obriren sales de gimnàstica en entitats com la Societat Velocipèdica de Reus, la Sociedad Gimnástica Gerundense, l’Sport Figuerense o el Seminari Nou de Lleida, impulsada pel bisbe Josep Costa Massagué. Tots aquests gimnasos foren agrupats en l’Associació Gimnàstica Catalana, fundada a Barcelona per diversos prohoms catalans, entre els quals Narcís Masferrer i David Ferrer Mitayna, a l’abril del 1897. L’any 1898 impulsaren la refundació de la Confederació de Societats Gimnàstiques Espanyoles, futura Federació de Gimnàstica Espanyola (FGE). El comitè provincial de Barcelona de la FGE organitzà les primeres demostracions gimnàstiques a Barcelona l’any 1900. L’interès per la cultura física anà en augment, i al principi del segle XX hi havia més d’una vintena de gimnasos per tot Barcelona. Les societats gimnàstiques tingueren un paper important en la difusió dels exercicis físics entre la població, i als centres escolars en particular, i a la vegada, foren precursores d’associacions i federacions d’altres esports. Al Gimnàs Solé, també s’hi gestà la fundació del CN Barcelona (1907) i del Fèmina Natació Club (1912), i al Gimnàs Bricall, la secció de basquetbol del RCD Espanyol (1923). També el 1923 Carles Comamala fundà la Confederació Gimnàstica Catalana, precedent de la Federació Catalana de Gimnàstica (FCG), constituïda oficialment per Pere Rodríguez l’any 1947. Durant els anys vint i trenta nombroses entitats catalanes tenien sales gimnàstiques. També era molt popular que grups nombrosos de gimnastes practiquessin la gimnàstica sueca a l’aire lliure. El 1933 es fundà el Centre Gimnàstic Barcelonès i el 1942, el Gimnàs Blume, encapçalat per Armand Blume. Fins l’aparició d’aquest últim, el Gimnàs Garcia Alsina havia estat un dels més reconeguts de Barcelona. Durant la dècada de 1940 es reprengueren les competicions catalanes i estatals de gimnàstica artística. El 1949 despuntà la figura de Joaquim Blume, que dominà el panorama gimnàstic estatal fins la seva mort l’any 1959. Al mateix temps s’obriren nous espais per practicar la gimnàstica com el Gimnàs Municipal de Barcelona, el Palau Municipal d’Esports o els salons Iris i Price. Entre el 1956 i el 1958 s’organitzaren els Premis de Barcelona de gimnàstica, i el 1969 es creà el Memorial Joaquim Blume, conegut també amb el nom de Critèrium Internacional Ciutat de Barcelona. El 1971 inclogué la prova de categoria femenina, anomenada Trofeu Internacional Catalunya. En el transcurs de la dècada de 1970 s’organitzaren les primeres competicions de gimnàstica rítmica i de gimnàstica de trampolí en l’àmbit estatal. Als anys vuitanta la gimnàstica rítmica es popularitzà, l’interès pel trampolí augmentà i aparegué la gimnàstica aeròbica. Durant els Jocs Olímpics de Barcelona (1992) les proves de gimnàstica artística es disputaren al Palau Sant Jordi i les de gimnàstica rítmica, al Palau dels Esports de Barcelona. A partir de la primera dècada del 2000 començà a practicar-se la gimnàstica acrobàtica, especialment en centres escolars. La gimnàstica estètica fou introduïda a Catalunya l’any 2004 i des de llavors el Club Esportiu INEF de Barcelona ha dominat les competicions de l’àmbit estatal. Durant aquesta dècada també es produí un augment de la demanda d’activitats dirigides en centres de fitnes i els gimnasos privats es reproduïren per tota la geografia catalana. Respecte a la gimnàstica no competitiva, un dels festivals catalans més destacats és el Festival Gimnàstic d’Argentona, conegut com Argimtona, creat el 1988 i obert a gimnastes de tot el món. En l’àmbit estatal també s’organitza la Gimnastrada Inter-INEF, en la qual participen totes les facultats espanyoles d’educació física. L’organisme regulador de totes les disciplines de la gimnàstica catalana és la Federació Catalana de Gimnàstica (FCG), que també gestiona l’Escola Catalana de Gimnàstica. D’altra banda, nombrosos esportistes s’entrenen al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat en les modalitats de gimnàstica artística, rítmica i de trampolí. En la primera d’aquestes destacà la figura de Gervasi Deferr, doble campió olímpic de salt. El Gimnàs Municipal de la Foixarda també ha estat un punt de trobada habitual per a la formació de gimnastes. El 2012 la FCG tenia uns 150 clubs federats i unes 3.000 llicències, entre gimnastes i tècnics. En l’àmbit escolar, Catalunya té una extensa xarxa de centres que competeixen en els esdeveniments dels diferents consells esportius comarcals.

Col·laboració: 
Guifré Illa

Llegir més...