i lluita | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

lluita

Altres esports de combat

Sumari de l’article

Exhibició de lluita a Sant Adrià de Besòs el 1973
Club de Lluita Sant Adrià
esports esport
Esport de combat, sense armes, entre dos contrincants en què guanya aquell que obliga l’adversari, sense colpejar-lo, a tocar a terra mantenint-li les espatlles fixes damunt el tapís i immobilitzant-lo durant uns segons.

Té diverses modalitats, entre les quals sobresurten les dues reconegudes pel Comitè Olímpic Internacional, que són a la vegada les més practicades en l’àmbit amateur: la lluita lliure o lluita lliure olímpica i la lluita grecoromana. La primera d’aquestes es practica tant en categoria femenina (anomenada lluita femenina) com masculina, mentre que la lluita grecoromana només té competició masculina.

La diferència fonamental entre una i l’altra és que en la lluita lliure el reglament permet aplicar les preses o accions a qualsevol part del cos i es poden emprar activament les cames per a executar una acció, mentre que en la lluita grecoromana no està permès practicar accions per sota la cintura, fer la traveta ni utilitzar activament les cames. En ambdós casos la victòria, a banda de la immobilització del rival, també es pot aconseguir per punts, imposant-se en dos dels tres períodes en què es divideix un combat. Els punts valoren les accions o tècniques realitzades sobre l’adversari. Les parts duren dos minuts i el lluitador que aconsegueix la victòria en les dues primeres, guanya el combat i ja no cal disputar-se la tercera. Cadascuna de les set categories de què consta la lluita determina el pes que els participants no poden sobrepassar per participar-hi. En la lluita femenina algunes de les tècniques de la lluita lliure masculina estan prohibides.

Una tercera modalitat de lluita regulada per la federació catalana és el sambo, una art marcial moderna no olímpica, originària de l’antiga Unió Soviètica, que permet les tècniques d’atac sobre qualsevol part del cos de l’adversari. Els lluitadors vesteixen la kurka, una jaqueta de la qual també poden agafar-se.

Els orígens

La pràctica esportiva de la lluita es remunta als Jocs Olímpics celebrats a l’antiga Grècia des del 776 aC, tot i que hi ha referències i representacions de competicions de lluita en civilitzacions anteriors com l’egípcia, la hitita o la sumèria, com en el Poema de Gilgamesh, que descriu competicions de lluita celebrades el 2300 aC. A Grècia la lluita es vinculà a la mitologia en relació amb el mite d’Hèracles; durant el període de domini romà la lluita esdevingué habitual en la preparació física dels legionaris, i a l’edat mitjana fou practicada per l’aristocràcia feudal. Els primers manuals de lluita, redactats a Alemanya, daten del segle XV, i entre aquests destacà L’art de lluitar, imprès el 1539 a Wittenberg. La màxima difusió de la lluita a Europa es produí durant el segle XIX, quan es desenvoluparen estils propis a cada zona.

Els primers Jocs Olímpics de l’era moderna, celebrats a Atenes el 1896, ja incorporaren la lluita grecoromana, mentre que la lluita lliure no fou admesa fins als Jocs del 1904. El primer Campionat del Món de lluita grecoromana es disputà el mateix 1904 i la primera edició del Mundial de lluita lliure tingué lloc el 1951. El 1912 fou creada, a Suècia, la Federació Internacional de Lluites Associades (FILA), organisme internacional que vetlla per la regularització d’aquest esport. El 1972 les competicions de lluita, en les dues modalitats, es dividiren en deu categories de pesos, però l’any 2000, amb motiu dels Jocs de Sydney, es reduïren a set catego-ries. Finalment, als Jocs Olímpics d’Atenes (2004) s’introduí la lluita femenina, amb quatre categories de pesos.

La lluita a Catalunya

A cavall entre els segles XIX i XX, la lluita s’introduí a Catalunya, des d’on es difongué a la resta de l’Estat espanyol. Aviat gaudí de molt seguiment i el 1924 es fundà la Federació Catalana de Lluita (FCL), pionera a l’Estat. El mateix any es disputà el primer Campionat de Catalunya de la modalitat de lluita grecoromana. La lluita lliure olímpica no s’implantà fins el 1970. La FCL participà activament en la fundació a Barcelona de la Federació Espanyola de Lluita (FEL), que posteriorment traslladà la seu a Madrid. En els primers campionats estatals de lluita grecoromana celebrats a Madrid el 1933 l’equip català obtingué el títol, que reedità els dos anys següents. El mateix 1933 es fundà el Centre Gimnàstic Barcelonès, club degà de la lluita a Catalunya situat al barri del Raval. El 1935 se celebraren per primera vegada a Barcelona els Campionats d’Espanya de lluita. L’impuls de la lluita a Catalunya, però, es veié interromput pels efectes de la Guerra Civil Espanyola. A la dècada dels seixanta es crearen nous clubs, com el Club de Lluita Baró de Viver i el Gimnàs Club Sant Adrià. Altres entitats rellevants han estat el Club de Lluita Ripollet, el Club de Lluita Sant Roc i el Gimnàs Puig. El 2012 la FCL estava integrada per vuit clubs, entre els quals destaca el Club de Lluita Olímpica La Mina, campió de Catalunya sènior l’any 2012, i el Club Esportiu de Lluites Olímpiques Hayastan, que sobresurt en categories de formació. Fins a l’any 2012, Catalunya s’ha proclamat campiona d’Espanya de lluita grecoromana en 28 ocasions i destaca la supremacia aconseguida durant la dècada de 1990, on aconseguí el títol en 9 ocasions. El lluitador català més destacat ha estat José Alberto Recuero, campió d’Espanya individual en 12 ocasions. Com en la lluita grecoromana, l’època daurada de la lluita lliure catalana fou en la dècada de 1990. Des del 1970 la selecció catalana s’ha imposat en 11 ocasions al Campionat d’Espanya per equips. Roberto Cano, amb 11 títols de Catalunya i 13 d’Espanya, i Carlos Domínguez, amb 11 títols estatals, són els lluitadors lliures catalans més llorejats. En lluita femenina la selecció catalana mai no ha aconseguit el títol estatal, que començà a disputar-se el 1998, i la lluitadora més destacada ha estat Eva Serralta, campiona d’Espanya en 51 kg (2002). Eusebio Vicente Serna i José Alberto Recuero han estat els dos únics lluitadors catalans olímpics. El primer participà en la categoria de 82 kg a Seül (1988) i el segon en 74 kg a Barcelona (1992) i a Atenes (2004), els dos en lluita grecoromana.

Pel que fa al sambo, el primer Cam-pionat d’Espanya va tenir lloc el 1974 en categoria masculina i el 1984 en la femenina, però la implantació a Catalunya es redueix a dos clubs i als actes organitzats per la federació. L’únic campió estatal català ha estat la lluitadora Cristina Fernández, que guanyà el títol en la categoria de 51 kg (2006).

Col·laboració: 
Rafa Cervera / Carles Viñas

Llegir més...