Basat en el domini de la facultat innata de nedar, s’utilitzen diferents estils en la seva pràctica. Normalment es desenvolupa en una piscina. La natació en aigües obertes té lloc fora de la piscina i consisteix en la disputa de proves de llarga distància, habitualment quilomètriques. Altres modalitats esportives associades a la natació són els salts, el waterpolo i la natació sincronitzada.
Els britànics es posaren a practicar la natació a mitjan segle XIX en rius, llacs i ports marítims. L’esport, en general, era una activitat emergent a tot el món civilitzat. Per aquest motiu, la inclusió de la natació en els primers Jocs Olímpics moderns (Atenes, 1896) fou l’inici de la seva organització com a esport. I després, cada quatre anys, els Jocs foren el punt de referència del seu constant desenvolupament i el fòrum on es debateren les diferències conceptuals que, sobre la natació, tenien els països participants. Així que, amb el principal objectiu d’unificar criteris i establir un reglament comú per a tothom, el 19 de juliol de 1908 es creà la Federació Internacional de Natació Amateur (FINA) –des del 1988, pel canvi de reglamentació sobre la professionalització dels esportistes, té el nom de Federació Internacional de Natació (FINA)–. George W. Hearn, aleshores president de la britànica Associació de Natació Amateur, esdevingué el primer secretari general de la FINA i, el 1926, capitanejà el grup de països opositors a la creació d’una federació europea, fundada finalment el 1927, però amb el nom de Lliga Europea de Natació (LEN). Amb el temps, la FINA instituí un comitè específic per a regular la pràctica competitiva de cadascuna de les modalitats esportives que gestiona.
Els estils i les distàncies
Fins que els britànics no posaren en marxa les seves competicions, a Europa només es conegué l’estil de braça, que consistia a bracejar amb les extremitats superiors submergides i donar puntades de peu horitzontalment com les granotes. Els progressos arribaren quan s’intentà utilitzar els braços per sobre de l’aigua, fet que donà lloc a l’over i al Trudgeon (nom de la persona que l’adoptà). Però mentre a Europa es buscaven solucions a aquesta manera de nedar, a les illes de la Polinèsia es nedava picant les cames de manera vertical i alternativa. Aquest era l’estil anomenat crawl (de l’anglès, ‘arrossegar’, que és l’efecte que produïa la nova forma de nedar), perfeccionat i popularitzat pels germans australians Cavill. La paraula crol s’imposà com a estil per a designar la forma més natural de competir (i la més ràpida), ja que la paraula lliure no era cap estil, i, si es continuà emprant, fou per indicar que el nedador, en una determinada prova, podia utilitzar qualsevol d’aquests estils: braça, esquena o crol.
Sempre amb la braça com a referència, el 1933, l’americà Henry Myers introduí la variant de recobrar simultàniament els dos braços per sobre de l’aigua, que fou anomenada estil papallona. La papallona convisqué molts anys amb la braça clàssica perquè hi havia un buit en els reglaments que ho permetia. Costà molt conciliar criteris, ja que, mentrestant, la papallona havia sofert una mutació: la puntada de peu no era horitzontal sinó vertical i a l’estil resultant se l’anomenava dofí. Finalment, el 1952 s’arribà a un acord: la braça i la papallona serien dos estils diferents i en la papallona estaria permesa la puntada de peu de dofí. Ara ja eren quatre, i no tres, els estils oficials.
Atesa la diversitat d’escenaris utilitzats per a les competicions de natació olímpica –des de les aigües del port del Pireu (Atenes, 1896) fins a les del Zuiderzée (Amsterdam, 1928), passant per la piscina de 100 m improvisada a les fosses d’Anvers (1920) – i lluitant contra la resistència dels anglosaxons, que tenien les piscines en iardes, la FINA establí com a reglamentària la piscina de 50 m i d’aigua dolça. I aquesta norma ha estat respectada escrupolosament en totes les competicions de màxim nivell des del 1932, excepte en aquelles que, expressament, es convoquen per a ser nedades en piscina de 25 m. Les distàncies oficials de competició en piscina de 50 m, tant masculines com femenines, són les següents: proves d’estil lliure de 50 m, 100 m, 200 m, 400 m, 800 m, 1.500 m, 4 × 100 m i 4 × 200 m; proves d’estil esquena, braça i papallona de 50 m, 100 m i 200 m; proves combinades de quatre estils (papallona, esquena, braça i crol) individuals de 200 m i 400 m, i de relleus de 4 × 100 m. I quan es tracta de piscina de 25 m s’hi afegeixen la de 100 m estils individual, la de 4 × 50 m lliure i la de 4 × 50 m estils. Per a les proves d’aigües obertes, en estil lliure de 5 km, 10 km i 25 km.
Primers passos de la natació catalana (1907-20)
Principals competicions catalanes
L’arrencada de la natació esportiva catalana pot situar-se el 1907. Aquest any, el Gimnàs Solé de Barcelona (bressol també d’altres esports) organitzà un concurs amb la participació d’alguns nedadors estrangers residents a la ciutat, que constà de dues proves, una de velocitat (100 m) i una altra de resistència (1.500 m). El certamen s’anomenà Campionat d’Espanya de natació – Copa Solé (homologat en el seu moment com a tal per la federació espanyola) i tingué com a conseqüència la fundació del Club Natació Barcelona (CNB) el 10 de novembre d’aquest mateix any. L’inspirador i principal promotor d’aquestes dues iniciatives –l’organització del concurs i la fundació del club – fou Bernat Picornell Richier, que assumí la presidència de la nova entitat. La competició es dugué a terme el 15 de setembre de 1907 al port de Barcelona i els vencedors foren els alemanys Adolf von der Heyden (100 m) i Edwald Poeschke (1.500 m), però, com que eren estrangers, els títols de campió foren adjudicats al bilbaí Leopoldo Lafuente, tercer classificat en ambdues proves. Immediatament, el CNB posà en marxa una campanya de proselitisme i l’organització de dues competicions obertes a tothom qui volgués participar-hi, la Copa Nadal i la Copa Pasqua, i encoratjà la creació d’altres entitats amb les quals poder competir. Així, propicià la fundació del Club Natació Atlètic (maig del 1913) i, tant junts com per separat, es dedicaren a propagar aquest esport amb festivals d’exhibició. Però, per poder fer-ho, era indispensable que allà on anessin hi hagués un espai aquàtic. La ciutat de Sabadell i la secció d’esports del centre de dependents de la localitat oferien la bassa del Molí de les Tres Creus, on el CNB i el CN Atlètic feren una demostració tan convincent que al juny del 1916 es constituí el Club Natació Sabadell. Els clubs pioners treballaren per difondre la seva passió per la natació i anaren a Sitges, Badalona, Mataró, Sant Feliu de Guíxols, és a dir, allà on hi havia mar, per promoure la natació. Malauradament, però, la seva tasca no sempre fructificà per la dificultat que suposava nedar al mar, moltes vegades agitat.
Alhora, el CNB continuà organitzant les competicions que havia instituït, establí contacte amb equips estrangers per accelerar el progrés tècnic dels seus nedadors, i als millors fondistes els inscriví en les travessies que se celebraven dins i fora de Catalunya. En aquesta especialitat destacaren Enric Claret, cinquè classificat en la Travessia dels Ports de Marsella (1909), i Joaquim Cuadrada, sisè a la Travessia del Sena, a París (1919). Però cada dia era més evident que per a progressar eren imprescindibles les piscines, sobretot si es tractava de localitats de terra endins, com Sabadell, que prengué la iniciativa i el 23 de juny de 1918 inaugurà una piscina de 25 m, la primera que es construí a l’Estat espanyol amb objectius eminentment esportius i en la qual es pogueren homologar els primers rècords amb totes les garanties d’exactitud en les distàncies. Tanmateix, amb el CNB enfocant la seva atenció en objectius més ambiciosos (campionats estatals, trobades internacionals i Jocs Olímpics), anaren quedant relegats els Campionats de Catalunya, que el CN Atlètic posà en marxa el 29 de setembre de 1918 al varador del port de Barcelona. Els primers campions de Catalunya foren: en la prova de velocitat (60 m), Ramon Bulbena, del CN Atlètic, i en la de mig fons (500 m), Joaquim Cuadrada, del CNB.
La represa dels Jocs Olímpics un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial (1914-18) i el desig de participar-hi imposaren urgències a la constitució de la federació d’àmbit estatal que exigia la FINA. De fet, la natació organitzada a Espanya estava circumscrita a Catalunya, i més concretament a Barcelona. El CNB, considerant que tenia la qualitat suficient per participar en els Jocs, captà la voluntat dels clubs afins (Atlètic i Sabadell) i aconseguí que la Federació Espanyola de Natació Amateur (FENA) es constituís formalment el 19 d’abril de 1920, i que més tard s’hi adherissin els clubs Nàutic, d’Alacant, i Deportivo Fortuna, de Sant Sebastià.
La natació federada (1921-39)
L’experiència olímpica portà a una profunda reflexió respecte al que calia fer per a progressar tècnicament, i la conclusió fou clara: calia desenvolupar la natació a tota Catalunya i, per a aconseguir-ho, calia tenir un organisme que ho coordinés. Així, el 25 de febrer de 1921, els clubs que aleshores comandaven la natació catalana, és a dir, el CNB, l’Atlètic i el Sabadell, prengueren de nou la iniciativa i amb l’adhesió d’altres entitats que també practicaven aquest esport: el Club Natació Mataró, el Club Natació Pop, de Badalona, el Centre d’Esports de Lleida, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el Club de Mar i el Club Natació Els XX (aquests tres últims, de Barcelona), fundaren la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). S’aprovaren els estatuts i s’elegí el primer consell directiu, que es nomenava per clubs, i resultaren designats el CN Barcelona, el CN Sabadell, el CN Pop, el CN Atlètic i el Club de Mar, representats, respectivament, pels senyors Mestres, Bernaldo, Vila, Gil i Canela. El primer acord que prengueren fou fer-se càrrec dels Campionats de Catalunya, que organitzava el CN Atlètic, i portar-los, en la seva quarta edició, a la piscina del Camp d’Esports de Lleida, la segona construïda a Catalunya, inaugurada aquell mateix any. El 1922 es constituí el Col·legi Català d’Àrbitres i Oficials de Natació sota la presidència de Casimir Baides, s’inaugurà la primera etapa de la futura piscina coberta del CNB i aquest club començà a publicar la revista Natació, on anà quedant reflectida tota la història del club i de la natació catalana. Els Campionats de Catalunya del 1925 se celebraren en un espai condicionat del port de Tarragona i s’hi disputà el primer títol femení. El 1926 tingué com a gran aparador la Travessia del Port de Barcelona, organitzada pel CN Atlètic, que, amb 3.800 m de recorregut, fou durant molts anys un repte per als joves aspirants a nedador, per la qual cosa, posteriorment, la federació catalana li concedí el títol permanent de Campionat de Catalunya de gran fons.
Francesc de Sales Gibert, waterpolista del CNB, presidí la federació catalana (1927-29) i, des de les pàgines de Natació i Mundo Deportivo, desenvolupà una campanya en favor de la proliferació de les piscines que acabà per convèncer les autoritats. Fruit de la seva tenacitat fou la Piscina Municipal de Montjuïc, la primera de característiques olímpiques que es construí en territori espanyol, que s’inaugurà el 10 d’agost de 1929 amb la trobada entre la selecció catalana i l’SCUF de París. Aquesta piscina resultà fonamental, primer, perquè fou bressol de molts clubs (Barceloneta, Catalunya, Mediterrani, Llevant, Poble Nou) i segon, perquè, més endavant, esdevingué seu anual dels Campionats de Catalunya. Això vol dir que els clubs federats, que fins al moment només eren deu, al cap d’un parell d’anys doblaren el seu nombre i també es federà el Club Femení i d’Esports, un club avançat al seu temps que posà en evidència la restrictiva política que en matèria de natació femenina tenien altres col·lectius. Al principi del 1933 els clubs federats ja eren trenta-cinc, amb la incorporació d’entitats que disposaven de piscina en poblacions com Sallent, Martorell, Manresa i Igualada, i també s’havien organitzat els primers Campionats de Catalunya en categoria infantil.
Havien passat tretze anys des de la fundació de la federació espanyola, i, gràcies precisament a la política de Catalunya –que en aquest temps havia procurat que els Campionats d’Espanya s’organitzessin en altres regions i que en cadascuna naixessin nous clubs i federacions contra les quals competir–, alguns territoris de l’Estat espanyol havien elevat el nivell de la seva natació i amenaçaren la supremacia que Catalunya tenia en els Campionats d’Espanya, sempre vencedora en la classificació final per equips. Però assolir aquest objectiu amb dos nedadors per prova i club, com es feia, era difícil. Per aquest motiu, el 1933, Castella forçà que el campionat es dilucidés per federacions territorials, amb només dos representants per prova. I amb aquesta nova fórmula s’apropà tant a Catalunya que, finalment, el 1934, aconseguí truncar l’hegemonia catalana. El període 1936-39, amb la intervenció del Comitè Català Pro Esport Popular suplantant la federació, no tingué més rellevància que la Copa de la República celebrada a la piscina de Montjuïc el 8 d’abril de 1937 i la participació de deu nedadors catalans en la Tercera Olimpíada Popular (també anomenada Obrera) d’Amsterdam, l’agost d’aquell mateix any.
La pèrdua de l’hegemonia estatal (1940-59)
Acabada la Guerra, el panorama fou descoratjador. Només quedaren divuit clubs, la majoria dels quals pogueren subsistir afiliats a l’anomenada Obra de Educación y Descanso. I les llicències de nedador, que el 1931 arribaren a 1.233, es reduïren a 189. La federació catalana es reorganitzà sota les normes que dictava el Comité Olímpico Español i la Delegación Nacional de Deportes, però el mateix 1939 ja pogueren celebrar de nou els Campionats de Catalunya i el 1940, participar victoriosament en els d’Espanya. En aquest marc, la força d’una emergent natació canària i la recuperació de Castella (entrenada pel català Enric Granados Gal) propiciaren un decenni de gran rivalitat entre Catalunya, Castella i Canàries, que quedà assenyalat en la història com el de les Tres C. La recuperació de Catalunya resultà dificultosa, amb el nombre de llicències per sota de les 500 i només un club que destacà entre els set nous afiliats: el Club Natació Montjuïc, fundat el 1944. Aquest mateix any s’inicià la publicació del Boletín de Información de la Federación Catalana, revista tècnica d’abast internacional, creada i dirigida per Joaquim Morera Pujals, secretari de la federació. I el 1946, Bernat Picornell, que estigué molts anys al capdavant del CNB, i que en aquells moments era el president de la federació espanyola, però mai no ho havia estat de la federació catalana, rebé el títol de president d’honor d’aquest organisme en la celebració dels vint-i-cinc anys d’existència.
Miquel Torres, primer català que pujà en un podi europeu en quedar subcampió d’Europa de 500 m lliure
CN SABADELL
En els Jocs Olímpics de Londres (1948), no hi participà cap nedador català, però sí, l’equip de waterpolo del CNB, que havia contractat l’entrenador hongarès Bandy Zolyomy i, en la pràctica, continuava sent la selecció estatal. Els components d’aquest equip es revelaren com a extraordinaris nedadors i el seu concurs en els Campionats d’Espanya de natació del 1950, disputats a la piscina de Montjuïc, permeté a Catalunya derrotar Castella i Canàries i recuperar el títol perdut feia nou anys. Destacà Robert Queralt, que trencà la barrera del minut en els 100 m lliure en piscina de 50 m, i tornà a guanyar aquesta prova fins a l’any 1957. Això suposà entrar amb bon peu en la dècada dels cinquanta, però, malauradament, res no fou tan fàcil. En els Jocs Olímpics de Hèlsinki (1952), Robert Queralt i Ricardo Conde nedaren els 100 m lliure gairebé per compromís, ja que eren allà per jugar a waterpolo, mentre que en els de Melbourne (1956), l’absència fou total per la decisió política del COE. Barcelona, organitzadora dels II Jocs Mediterranis (1955), tampoc tingué el plaer de veure cap català amb una medalla. La dècada dels cinquanta fou igualment pobra pel que fa als Campionats d’Espanya per equips, ja que la selecció catalana masculina només pogué aconseguir tres títols (1951, 1954, 1957), mentre que la femenina perdé la seva hegemonia a mans de les canàries (1952) i s’hagué de conformar amb altres tres títols (1951, 1954, 1955).
Hi hagué, certament, motius de satisfacció, com l’eclosió de les nedadores Mariuca Galindo i Anna Maria Santamaría, que milloraren alguns rècords de les germanes Soriano, que estaven al capdavant des del 1933. O la inauguració de la piscina coberta de Manresa, que serví per a posar en marxa els primers Campionats de Catalunya d’hivern. Tampoc no passà desapercebuda la travessia del canal de la Mànega de l’olotina Montserrat Tresserras. Ni els progressos del CN Montjuïc, que amenaçà la supremacia del CNB gràcies a la tasca de János Gergely, un entrenador hongarès que passà fugaçment per Catalunya. Amb tot, el millor i més transcendental fou la inauguració de la tècnicament perfecta piscina coberta del CN Sabadell (desembre del 1959). Una construcció exemplar que començà el boom de les piscines enregistrat la dècada següent. Com exemplar fou, per part d’aquest club, la contractació de l’entrenador holandès Kees Oudegeest, que donà contingut tècnic i rendibilitat esportiva a la nova instal·lació.
La dècada prodigiosa (1960-70)
Rècords catalans i mundials en piscina de 50 m
La dècada dels seixanta es pot considerar la més important de la natació catalana gràcies, especialment, a Joan Antoni Samaranch, qui, des de la ponència d’esports de la Diputació de Barcelona, que presidia, posà en marxa un ambiciós pla de piscines. Fruit d’aquesta iniciativa es visqueren uns anys eufòrics i es feren realitat les piscines municipals cobertes del Poblenou, Folch i Torres, la Barceloneta i Sant Andreu, a Barcelona, i les de Terrassa, Tarragona, Caldes de Montbui, Mataró, Banyoles, Olot, Reus, Igualada i Martorell. I les descobertes de Granollers, Balsareny, Cassà de la Selva, Sarrià de Ter, Súria, Vilafranca del Penedès, Figueres, les Borges Blanques i Lleida, que, paral·lelament, aportaren nous clubs a la federació. Amb totes aquestes piscines, més la descoberta de 50 m de Sabadell i la coberta Sant Jordi –primera d’aquestes característiques que es construí a Espanya i que serví per postular l’organització dels Campionats d’Europa del 1970–, se superaren totes les expectatives. Ara només calia treballar per a assolir nivells esportius rellevants i es necessitaven canvis tècnics. Així, el 19 de febrer de 1961, Joan Mateu i els seus col·laboradors crearen el Col·legi Català d’Entrenadors i desenvoluparen periòdicament els cursets de capacitació, una tasca en la qual va ajudar molt l’holandès Jan Freese, primer des del CN Manresa, que l’havia contractat, i després des de la Residència Blume, d’Esplugues de Llobregat, que s’inaugurà el 1961.
Mari Pau Corominas fou la primera finalista catalana en les proves de 100 m i 200 m esquena en els Jocs Olímpics de Mèxic (1968)
CN SABADELL
Els resultats no trigaren a arribar: el 1960, Isabel Castañé fou seleccionada per als Jocs Olímpics de Roma, en la que fou la primera participació femenina de la història. El 1962, el CN Montjuïc conquerí els títols masculí i femení en els Campionats de Catalunya, arrabassant-los al CNB, que els havia monopolitzat; Miquel Torres Bernades fou el primer català que pujà en un podi europeu en quedar subcampió dels 1.500 m lliure, i, amb Isabel Castañé, foren proclamats millors esportistes de l’any. El 1964, aquest títol honorífic recaigué en Maria Ballester, guanyadora dels Grans Premis de París i San Remo i dominadora dels rànquings estatals d’estil lliure i papallona. El 1965 es començà a publicar la revista CROL, de la FEN, que Joaquim Morera i Joan Antoni Sierra tiraren endavant des de Catalunya. El 1966, en els Campionats d’Europa, Jaume Monzó es proclamà subcampió dels 200 m esquena i Mari Pau Corominas, finalista dels 100 m esquena, fita que li valgué ser escollida millor esportista de l’any. El 1967, Santiago Esteva aconseguí el títol de campió d’Europa júnior de 1.500 m lliure. En els Jocs Olímpics de Mèxic (1968), Santiago Esteva i Mari Pau Corominas arribaren a la final de les proves d’esquena i, després, foren escollits millors esportistes de l’any. D’altra banda, en el congrés de la FINA, Joaquim Morera fou elegit membre del Bureau, mentre Jordi Comas es proclamava campió d’Europa júnior de 100 m lliure. I en l’àmbit estatal la selecció masculina de Catalunya guanyà totes (deu) les edicions del Campionat d’Espanya, i les dones assoliren vuit títols. L’edició del 1969 es tornà a disputar per clubs i el CN Sabadell en fou el vencedor indiscutible i, com que en paral·lel s’establí una classificació per federacions territorials amb els dos millors nedadors de cada prova, Catalunya també guanyà territorialment.
Santiago Esteva guanyà dues medalles de bronze en els Campionats d’Europa de Barcelona (1970)
CN SABADELL
Barcelona acollí els XII Campionats d’Europa entre els dies 11 i 19 de setembre de 1970. Foren el gran esdeveniment esportiu estatal de l’any perquè mai, fins aleshores, no s’havia afrontat una empresa d’aquesta magnitud, que involucrava 574 esportistes i 982 oficials que representaven vint-i-cinc països. El certamen fou un èxit total, tant des del punt de vista de l’organització com dels resultats esportius obtinguts, ja que es milloraren més de 350 rècords (6 del món, 28 d’Europa, 25 d’Espanya, 227 d’altres nacions i 66 dels mateixos campionats), com tingueren ocasió de divulgar els més de 300 periodistes acreditats. No menys important fou l’èxit dels catorze nedadors catalans que hi participaren, en aconseguir deu llocs de finalista amb quatre medalles per al líder de l’equip, Santiago Esteva, que obtingué la plata en 100 m i 200 m esquena i el bronze en 400 m i 1.500 m lliure. A Barcelona, l’egarenc Joaquim Morera fou nomenat secretari general de la LEN. Però aquest decenni acabà amb la mort de Bernat Picornell just una setmana després de la clausura dels campionats.
El cinquantenari (1971-80)
Principals piscines de Catalunya
La Federació Catalana de Natació compliren el cinquantè aniversari i es disposà a cobrir una nova etapa amb les següents credencials: 6.773 llicències, 93 clubs federats, 22 piscines cobertes, 76 piscines descobertes i els títols estatals de natació de totes les categories. Però les perspectives no eren gens favorables, perquè ja no es podia comptar amb el grup dels nedadors nascuts el 1946: Torres, Monzó, Pujol, Fortuny, Castañé, i el relleu generacional era inevitable. Altres regions espanyoles construïren piscines cobertes i, amb aquesta eina, aviat tornaren a gaudir d’un bon nivell. En l’àmbit estatal, el CN Sabadell continuà dominant la parcel·la masculina i el CN Barcelona recuperà protagonisme en la femenina. Un altre inconvenient fou la desmesura que assolí el calendari de competicions internacionals amb la inclusió de les anomenades Copa d’Europa i Copa Llatina i els Campionats del Món, aquests últims concebuts el 1973. Cal tenir en compte que en aquesta dècada es disputaren: tres Jocs Olímpics (1972, 1976, 1980), tres Campionats del Món (1973, 1975, 1978), dos Campionats d’Europa (1974, 1977), tres Jocs Mediterranis (1971, 1975, 1979), sis Copes Llatines (1973, 1975, 1977-80), deu Copes d’Europa (1971-80) i deu Tornejos de les 8 Nacions (1971-80). Més la I Copa del Món (1979), la Universíada, la Spartakíada i una gran quantitat de Grans Premis (París, Bremen, Sette Colli, etc.). Com que resultava impossible per als nedadors d’elit mantenir permanentment en un nivell òptim la fase de posada a punt, els entrenadors hagueren d’establir prioritats i d’aquesta selecció en sortiren perjudicats els Campionats de Catalunya, que quedaren relegats a un segon pla. Aquestes circumstàncies es repetiren dècada rere dècada, amb la qual cosa la màxima competició catalana mai més tornà a ser l’objectiu prioritari dels grans clubs ni, conseqüentment, dels seus millors nedadors.
Pel que fa al relleu generacional, fou pràcticament inexistent en el sector masculí. Mentre que en el femení fou millor, amb Aurora Chamorro i la seva participació en els Jocs Olímpics de Munic (1972), on assolí el títol de campiona de campiones, i especialment amb Natàlia Mas, primera catalana que trencà la barrera del minut en els 100 m lliure (1978) i primera medalla d’or femenina en uns Jocs Mediterranis (1979), on es proclamà campiona de 100 m i 200 m lliure. La seva carrera culminà el 1980 en ser nomenada millor esportista de l’any, després de nedar la final olímpica de relleus 4 x 100 m estils a Moscou en companyia de les també catalanes Margarida Armengol i Laura Flaqué. D’altra banda, el 1974 el president de la FEN decidí endur-se a Madrid la secretaria general de la federació, que sempre havia estat a Catalunya. També pretengué que Catalunya es desmembrés en federacions provincials, però aquí la resposta fou un no rotund. Davant d’una posició tan radical i la fermesa amb què fou expressada, el president de la FEN no tingué més alternativa que deixar en suspens l’ordre de provincialització de la federació catalana, reconeixent-li un dret històric que, més tard, quan les competències esportives foren traspassades a les comunitats autònomes, quedà confirmat.
Les últimes gestes i organitzacions
Participació catalana en els Jocs Olímpics
A partir del 1980, els grans esdeveniments, el professionalisme, els centres d’alt rendiment i la manca d’atenció a l’esport de base dels mitjans de comunicació especialitzats, condicionaren la marxa ordinària de la natació catalana, que ha hagut de veure com les competicions i els campionats interns perdien part de la seva personalitat. Tanmateix cal tenir en compte fets destacats corresponents a aquest període final. El 1985, la selecció catalana es proclamà guanyadora en la primera edició dels Campionats d’Espanya per equips de comunitats autònomes. Sergi López Miró, del CN Montjuïc, aconseguí la medalla de bronze dels 200 m braça en els Jocs Olímpics de Seül (1988), i el 1990 confirmà aquesta qualificació millorant el rècord d’Europa de la prova. El 1991 fou Joaquim Fernández Corredor, del CN Sant Andreu, qui assolí, a Sabadell, la millor marca mundial dels 200 m braça en piscina de 25 m. El 1992, la federació catalana es convertí en col·laboradora necessària dels Jocs Olímpics de Barcelona i posà tots els seus elements humans i materials al servei de l’organització. A més, el nedador Martín López-Zubero, del CN Sabadell, es proclamà campió olímpic dels 200 m esquena. El 1993, Sílvia Parera, del CN Sant Andreu, fou la primera catalana a pujar en un podi europeu amb la medalla de bronze dels 200 m estils individual. El 2004, Erika Villaécija, del CN l’Hospitalet, es proclamà campiona d’Europa dels 800 m lliure i, un any després, David Meca, del CN Sabadell, es coronà campió del món dels 25 km en les aigües obertes de Mont-real (Canadà). El 2008, Villaécija conquerí el títol mundial dels 800 m lliure en piscina curta. El mateix any es produí la irrupció de la darrera gran figura de la natació catalana, Mireia Belmonte, que guanyà la medalla d’or en els 200 m estils individual dels Campionats d’Europa (2008) i es proclamà triple campiona mundial (200 m papallona, 200 m i 400 m estils individual) en piscina curta (2010) i doble subcampiona olímpica (2012) en 200 m papallona i 800 m lliure.
D’altra banda, entre el 12 i el 27 de juliol del 2003, Barcelona acollí els X Campionats del Món de Natació. La competició reuní més de 2.000 esportistes en representació de 157 països, 215.000 espectadors i una audiència televisiva d’uns 700 milions de persones. En les proves de natació, desenvolupades al Palau Sant Jordi, es bateren catorze rècords del món. El port de Barcelona fou l’escenari de les proves de natació en aigües obertes, en què David Meca assolí una medalla de plata (25 km) i una de bronze (10 km). La capital catalana també acollí la XV edició del Mundial de natació entre el 19 de juliol i el 4 d’agost de 2013, que aplegà més de 267.000 espectadors. En la piscina instal·lada al Palau Sant Jordi s’establiren sis rècords mundials, i la gran figura fou la nedadora dels EUA Missy Franklin, amb sis medalles d’or. Mireia Belmonte guanyà dues medalles de plata (200 m papallona i 400 m estils) i una de bronze (200 m estils). Pocs dies després, en la Copa del Món en piscina curta, baté les plusmarques mundials dels 400 m i 800 m lliure.
La Federació Catalana de Natació tenia més de 12.000 llicències i 120 clubs afiliats el 2012, i gairebé 200 esportistes olímpics en el seu historial.