Professà a l’orde dels dominicans (1223); ensenyà filosofia i teologia a Friburg, Colònia i París. Bisbe de Ratisbona el 1260, renuncià el càrrec per poder-se dedicar plenament al camp intel·lectual. Tingué un paper destacat en el concili ecumènic de Lió (1274). El 1277, a París, defensà les doctrines del seu deixeble Tomàs d’Aquino.
Fou el primer pensador cristià que adoptà amb èxit una actitud alhora d’assimilació i de crítica davant la filosofia grecoàrab, introduïda ja a Occident; inicià la superació de les contradiccions del pensament cristià al començament del segle XIII, determinades per la impossibilitat de rebutjar l’aristotelisme i la incompatibilitat d’aquest amb l’ortodòxia cristiana, almenys tal com Aristòtil era interpretat pels àrabs, especialment per Averrois. Per tal de realitzar aquest propòsit desenvolupà una important tasca d’interpretació de l’obra d’Aristòtil, que féu possible la síntesi del seu deixeble Tomàs d’Aquino. L’estudi de l’aristotelisme li inspirà la distinció entre filosofia i teologia, que diferencià el seu pensament dels corrents platonicoaugustinians, dominants fins a ell. Això suposava la delimitació entre raó i revelació: la raó té validesa en les qüestions terrenals, les qüestions teològiques són conegudes per la revelació. Aquest criteri es manifesta, per exemple, en el problema de la creació i l’eternitat del món, que soluciona afirmant que la creació és una veritat revelada, indemostrable amb arguments de la física.
Formulà també moltes de les doctrines que Tomàs havia de desenvolupar més tard, com la tesi dels universals existents abans de les coses i en les coses mateixes, o la crítica a la tesi averroista de l’intel·lecte agent únic. Defensà les proves de l’existència de Déu derivades del món natural i rebutjà la prova d’Anselm, bisbe de Canterbury. S'interessà per la ciència, especialment per problemes relacionats amb l’astronomia i la química; coneixia, per exemple, l’afinament de l’or i hom suposa que aïllà l’arsènic pels volts del 1250.
Els seus punts de vista sobre l’alquímia, exposats en De mineralibus, són calcats d’Avicenna, és a dir, totalment escèptics sobre la possibilitat de la transmutació, i bé que li són atribuïts texts on és manifestada una opinió contrària, no és segur que siguin obra seva. Les seves obres més importants són recopilades a Summa de creaturis, Summa theologiae i els comentaris a les Sentències de Pere Llombard. Doctor de l’Església, rep el sobrenom de Doctor universalis. La seva festa se celebra el 15 de novembre.