Joaquim d’Alòs i Bru

(Barcelona, 1746 — Lima, 1826/1827)

Militar.

Fill d’Antoni d’Alòs i Rius, capità general de Mallorca, marquès d’Alòs, i membre d’una família destacada en diverses campanyes militars de l’exèrcit espanyol. Inicià la seva carrera militar en la guerra amb Portugal, on fou capità del regiment d’infanteria d’Aragó. Posteriorment marxà al Perú, on exercí com a coronel, sotsdirector de milícies i, l’any 1755, corregidor de Chaianta (actualment Bolívia), aleshores jurisdicció del virregnat del Riu de la Plata. Fou conegut per les elevades exaccions que imposà i pel dur tracte als indis, sobretot arran de l’aixecament de 1780. Fou capturat pels indis en aquesta revolta, però pogué salvar-se gràcies a la intervenció del prevere Miguel Arzadun, mitjançant un intercanvi entre el corregidor i el cap indi Tomás Katari, un dels principals instigadors de la resistència contra els tributs dels representants espanyols. Arran de les seves accions, fou cridat a Buenos Aires, el 1781, pel virrei Juan José Vértiz, que el jutjà i processà com a responsable dels aldarulls, però el 1783 l’absolgué. El 1786 fou nomenat governador, intendent i comandant general del Paraguai, on fundà diversos fortins per guardar les fronteres davant els portuguesos i els indis. Féu incorporar les fundacions jesuïtiques de San Ignacio, Guazú i Minuc, San Cosme, Corpus, Santa Rosa, Candelaria i Loreto. Fundà, el 1790, la població de Laurels i obrí diversos camins per la zona. També fou governador militar de Valparaíso (1795) durant la guerra amb Anglaterra. El 1810 ascendí a brigadier de l’exèrcit. Malgrat jurar obediència a la Junta Independiente de Santiago, donà suport al partit reialista i fou deposat pels patriotes xilens (1811). Anà a Lima, on, el 1814, fou proposat com a comandant general de la província de Cuzco, però no pogué acceptar per motius de salut.