El 1918 fou un dels dotze primers membres de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca). Escriví innombrables articles, opuscles i llibres sobre aspectes gramaticals del basc —Erderismos (1929), La vida del éuskera (2 volums, 1934-36)—, en què es distingeix com a defensor d’un idioma popular i científic, en contra del corrent dominant de la seva època, que era purista i neologista. En definitiva, el seu criteri ha prevalgut. També fou director de l’Orfeón Guernikés des del 1922.