Fill d’un sastre estranger establert a València cap a l’any 1400. Hom ignora la seva formació; conegué, però, sens dubte, les novetats flamenques portades per Lluís Dalmau. L’any 1441 contractà un retaule per a Burjassot (Horta) i un altre per a la catedral de València, poc temps després que el rei Alfons el Magnànim reclamés la seva presència a Nàpols. D’ençà de l’any 1443 residí a la cort napolitana del Magnànim com a pintor reial i, llevat d’una curta estada a València l’any 1446, hi restà fins l’any 1451, que tornà definitivament a la ciutat valenciana, potser perquè el seu esperit medieval no encaixava gaire bé en l’ambient renaixentista de Nàpols. Estigué molt de temps associat al pintor Joan Reixac, i la seva obra presenta problemes que fins avui no han pogut ésser resolts d’una manera satisfactòria. Entre l’abundant documentació que fa referència a la seva activitat es troba el contracte per al retaule de sant Llorenç i sant Pere de Verona, per a la vila de Catí (Ports). Sortosament, aquest es conserva encara i sembla ésser un bon fonament per a establir les característiques del seu estil, però el descobriment posterior d’alguns retaules de Joan Reixac, un d’ells signat i datat, privà Jacomart de la major part de les obres que li havien estat atribuïdes. Només són admesos ara, i no d’una manera gaire segura, alguns retaules o peces soltes, com la de sant Benet, a la catedral de València; el retaule del cardenal Alfons de Borja (després Calixt III), per a la col·legiata de Xàtiva, i el de sant Jaume el Major i sant Egidi, del Museu de Belles Arts de València. Altres obres, i particularment el retaule de la Cena de la catedral de Sogorb, semblen resultat de la col·laboració amb Reixac, l’estil del qual és ben diferent de l’art enèrgic, auster i sobri que és considerat propi de Jacomart.
San Benet en un retaule de Jaume Baçó, a la catedral de València
© Fototeca.cat
Pintor.