Estudià la carrera de lleis a les universitats de València i Salamanca, però no exercí d’advocat sinó que es dedicà al periodisme. Primer treballà a Madrid, en el diari La Época i l’agència Mencheta. L’any 1894 començà les seves col·laboracions a La Correspondencia de Valencia, El Correo de Valencia, El Clamor Setabense, Las Provincias i en l’Almanaque d’aquest diari, on sovint exercí la crítica literària.
Des del 1901 la seva tasca de publicista es vinculà a la política. La seva militància al Partido Liberal restauracionista l’aproximà a la figura de Segismundo Moret, i es convertí en un dels caps visibles del moretisme valencià. El 1904 fundà i dirigí el diari vespertí El Noticiero, que convertí en òrgan de la facció del seu partit. També fundà i dirigí El Correo, La Tarde —aparegut el 1910— i la Revista de Levante. El govern presidit per Moret el nomenà comissari regi d’Agricultura, Indústria i Comerç de la província de València (1905), al mateix temps que aconseguí fer-se un lloc a la Junta d’Administració de la Séquia Reial del Xúquer, l’artèria de regadiu més important del País Valencià. La seva vida política s’eclipsà en decaure Moret, tot i que el 1914 passà a guardar fidelitat al comte de Romanones. Des d’aleshores, sense abandonar del tot la causa liberal, intensificà la tasca de periodista i conferenciant, tot acostant-se a la figura de Teodor Llorente.
Pel que fa a la tasca narrativa en llengua catalana, publicà una novel·la breu amb l’anàlisi psicològica com a mecanisme narratiu (El pare dels gats, 1930). També és autor de diversos reculls de narracions en llengua castellana. L’any 1904 publicà la novel·la Los reyes mudos, amb dos protagonistes col·lectius, el poble de l’Alcúdia i la ciutat de València, que cal llegir com una mena de manifest polític de les posicions liberals dinàstiques defensades per l’autor.
La seva contribució a la historiografia se centra en el terreny de la història de la literatura valenciana. La publicació de la seva Historia de la Literatura Valenciana, que pretén abraçar des dels escriptors àrabs fins al primer terç del segle XX, quedà ajornada per la Guerra Civil i la immediata postguerra. Només se’n coneixen algunes pinzellades, perquè el 1944, en rebre un homenatge al Centre de Cultura Valenciana, publicà un llibre de conferències (Conferencias, 1944) al voltant de temes literaris i utilitzà les fitxes que havia anat acumulant per a la seva obra major sobre la literatura. La peça més interessant és “El Romanticismo en Valencia”, en què rescata la tasca d’editors com Marià de Cabrerizo o d’autors com Arolas, Boix, Bonilla o Pasqual Pérez. La Historia de la Literatura Valenciana quedà inèdita a la seva mort i només unes memòries —Albricias de mis ochenta años para familiares y amigos (1950)— donen testimoni de la seva trajectòria i elaboració.