La CIA durant la guerra freda
Autoritzada des del 1948 per a efectuar operacions especials i secretes que poguessin ésser desmentides pel Govern, mobilitza uns 200.000 homes, repartits entre les ambaixades de tot el món i el seu centre de Langley (Virginia). Té el seu precedent més directe en l’Oficina de Serveis Estratègics, servei secret creat durant la Segona Guerra Mundial (1942-45). Bé que n’adoptà l’organització i els mètodes, la CIA nasqué com a conseqüència de la guerra freda i amb l’objectiu de frenar l’avenç del comunisme mundial i la influència soviètica, especialment al Tercer Món.
Entre les seves operacions destaquen l’enderrocament, el 1953, del primer ministre de l’Iran, Mossadegh; la penetració en els cercles intel·lectuals i sindicals europeus; l’enderrocament del president Jacobo Arbenz Guzmán (1954) a Guatemala; l’organització dels vols d’espionatge dels “U-2” sobre l’URSS; la preparació de la frustrada invasió de Cuba per un grup anticastrista el 1962 a la badia de Cochinos; la participació en l’enderrocament de Salvador Allende Gossens a Xile (1973), i, en general, el suport als règims llatinoamericans conservadors o autoritaris que, als anys setanta, s’encararen amb guerrilles revolucionàries (El Salvador, Bolívia, Brasil, etc.); la intervenció en la guerra del Vietnam i el sosteniment del règim militar a Grècia (1967-74).
Els fracassos d’algunes operacions, com ara l’afer dels hostatges iranians (1980), els seus procediments expeditius i la intromissió en alguns afers interns, com el Watergate, provocaren crítiques creixents per part de l’opinió pública, a conseqüència de les quals la CIA veié retallades les seves competències des del 1978. No obstant això, l’accés de Ronald Wilson Reagan a la presidència (1980) marcà la represa de les seves activitats, amb la participació en intervencions com la invasió de l’illa de Grenada (1983) o el suport a la guerrilla antisandinista a Nicaragua. Altres operacions, però, com l’anomenat afer Iran-Contra (1985-87) pel qual es vengueren armes a l’Iran per tal de finançar la guerrilla antisandinista de Nicaragua, provocaren escàndols que poc o molt afectaren l’organització.
La CIA actual
L’esfondrament de l’URSS (1991) obligà la CIA a un replantejament de l’estratègia en funció d’un nou escenari polític mundial dominat, en contrast amb la bipolarització de la guerra freda, per la inestabilitat i la disgregació dels focus de tensió. En la nova etapa, l’atenció de la CIA es concentrà sobretot envers el fonamentalisme islàmic (especialment l’Afganistan i l’Iran i en organitzacions com al-Qā‘ida a partir dels atemptats de l’onze de setembre de 2001) i sobre les noves repúbliques sorgides de l’antiga Unió Soviètica i als Balcans. Arran de l’enderrocament del règim de Saddam Ḥusayn i l’ocupació de l’Iraq per part de forces anglonord-americames des del març del 2003, el 2004, la CIA fou objecte de dures crítiques per manca d’informació sobre la presumpta possessió d’armes de destrucció massiva del règim iraquià i àdhuc de la falsificació de les proves aportades.
Al desembre del mateix any el Govern nord-americà aprovà la Intelligence Reform and Terrorism Prevention Act, que reestructurava completament l’organització amb l’objectiu de donar-li una major eficàcia en la lluita antiterrorista.
Al llarg dels anys de l’administració republicana de George Walker Bush, la CIA fou blanc de dures crítiques per mantenir centres de detenció secrets, en els quals hom duia a terme interrogatoris a presumptes terroristes i, segons organitzacions defensores dels drets humans, es practicava la tortura. Altres centres de detenció coneguts, com els de la base militar de Guantánamo, creat el 2002, i el d’Abu Ghraib, a l’Iraq, eren objecte de crítiques semblants. Un dels primers anuncis del nou president demòcrata Barack Hussein Obama en prendre possessió del càrrec fou el del tancament d’aquests centres de detenció, inclosos el de Guantánamo i el d’Abu Ghraib, el qual fou transferit a la justícia iraquiana. Obama, tanmateix, no es pronuncià clarament sobre les demandes de processament dels funcionaris de la CIA presumptament responsables dels interrogatoris.
Els directors de l’organització són nomenats directament pel president dels EUA, i alguns d’ells han ocupat posteriorment càrrecs importants en el Govern nord-americà, com l’expresident George Herbert Bush (1976-77) i l’exsecretari de defensa Robert Michael Gates (1991-93). Des del 1993 han ocupat el càrrec de director James Woolsey (1993-95), John M. Deutch (1995-96), George Tenet (1997-2004), Porter Goss (2004-05), Michael Hayden (2006-09), Leon Edward Panetta (2009-11) i David Howell Petraeus (2011-12), John Brennan (2013-17), Mike Pompeo (2017-18), Gina Haspel (2018-21) i des del març del 2021, William Joseph Burns.