OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Claramunt

castell de Claramunt, Santa Maria del castell de Claramunt
Castell
Anoia

Sumari de l’article

castell de Claramunt, Santa Maria del castell de Claramunt
El castell de Claramunt
© Fototeca.cat
Castell i església (Santa Maria) del municipi de la Pobla de Claramunt (Anoia), a la dreta de l’Anoia, a l’aiguabarreig amb la riera de Carme, assentats en el turó (452 m alt.) que, juntament amb el cingle dels Mollons, a l’esquerra de l’Anoia, forma l’estret de la Pobla, entrada del congost de Capellades i límit de la Conca d’Òdena.

El castell

El recinte de la fortalesa s’aixeca en un punt estratègic, des d’on es domina la conca d’Òdena i el congost de l’Anoia. Tot el conjunt queda encerclat per muralles i s’articula a partir d’una imposant torre mestra, que presideix el recinte sobirà. Entre el recinte sobirà, a l’oest, i el jussà, a l’est, s’alcen les restes de l’església romànica de Santa Maria del castell de Claramunt i la capella més tardana dedicada a santa Margarida. Davant d’aquests temples, a l’oest, s’estén un pati, que havia estat un fossar, tancat amb un pany de muralla emmerlat.

El clos del castell

Un dels accessos al castell es troba a la banda nord-est, just on es trenca un pany de paret, toscament aparellat i amb filades d’opus spicatum, que en contac­te amb la muralla nord protegia la zona est. Les muralles de llevant tenen 1 m d’amplada i uns ­5,5 m al punt més alt. Just on comença, al nord, hi ha una bestorre semicircular, i continua amb quatre bestorres més, l’última de les quals, a la colzada de l’extrem sud, és quadrangular. L’aparell és obrat amb blocs de pedra només desbastats, disposats irregularment i amb el lligam d’un morter de sorra i calç. La torre quadrangular té carreus ben escairats als angles i en algun fragment de la part superior. A partir d’aquest punt, la muralla del sud avança cap a l’oest fins a arribar prop de la capçalera de l’església de Santa Maria, on hi ha una altra torre quadrangular, ben aparellada amb blocs de pedra tosca, i, just on hi ha un contrafort, s’obre una porta d’accés al castell coberta amb un arc de mig punt d’àmplies dovelles. Acabat aquest tram, els murs meridionals dels dos temples actuen de muralla. A continuació, en el sector sud-oest, on hi ha una de les cisternes, la muralla s’acaba amb un mur emmerlat que respon a una reforma de l’any 1915. La muralla de la banda nord ha estat desballestada, però s’hi endevina el traçat.

El recinte sobirà

Situat a l’oest del clos, hi destaca una magnífica torre mestra o de l’homenatge, d’uns 16 m d’alçària i uns 9 m d’amplada, que es va afuant a mesura que guanya altura. A l’exterior, la construcció té forma de polígon irregular de deu cares, mentre que a l’interior adopta una forma rectangular d’uns 4 x 3 m en el darrer nivell. Aquest pis, accessible a través d’una porta quadrada oberta a l’est, és cobert amb una volta de pedra apuntada feta amb carreus ben carejats, característica que també trobem a la resta de parets interiors. A l’exterior l’aparell és molt matusser, fet amb blocs de pedra només des­bastats, disposats irregularment i recoberts d’argamassa. Els angles i la base, però, són obrats amb blocs de pedra tosca ben treballats.

A les cares de l’est de la torre hi ha adossada la gran sala residencial, que tanca el clos del castell per l’oest. És una construcció llarga i estreta, coberta amb una volta de mig punt gairebé peraltada. Al sud, on hi ha la porta d’accés coronada amb un arc escarser, s’obren quatre finestrals d’una esqueixada, que a l’exterior es veuen com obertures rectangulars. A l’est hi ha dues finestres més, de doble esqueixada i acabades a l’interior en arcs de mig punt. L’aparell de la meitat oest de l’estança, així com els murs nord i sud, és fet amb carreus ben escantonats i disposats en filades horitzontals, mentre que l’altra meitat presenta un aparell més bast, amb blocs disposats irregularment. El mur sud d’aquesta sala s’allarga cap a l’est fins a fusionar-se, mitjançant un cos cobert amb volta de pedra a manera d’arcada, amb una construcció rectangular, utilitzada com a cisterna, que a l’exterior sembla una torre, d’uns 8,5 m d’alçària. Al mur sud de la cisterna hi ha una finestra amb un arc de mig punt extradossat amb una arquivolta, oberta per a ventilar l’interior, i prop seu es troba una obertura. L’aigua s’extreia d’una fontanella que encara hi ha a la part baixa de la cisterna, rebaixada en el mur i coberta amb un arc de mig punt. Entre la sala i la cisterna veiem una porta rematada amb un arc escarser que comunica el pati de davant les esglésies amb el pati interior que hi ha davant la sala residencial, a manera de plaça d’armes. Encastada al mur est de la sala residencial i a la muralla nord del castell, hi ha una altra cisterna d’uns 6 m d’alçària, aparellada irregularment. A la part superior té una obertura quadrangular per a la recollida i extracció d’aigües.

A l’extrem nord-est de la muralla nord, oposada a la torre mestra, s’alça una torre quadrangular, de la qual es conserva la planta baixa fins a uns 8,5 m. És coberta amb una volta apuntada, amb una obertura quadrada, ara obturada, que devia comunicar amb el nivell superior. En conjunt, l’aparell s’ha treballat amb carreus ben escantonats i posats en filades horitzontals, però hi ha també algun fragment d’opus spicatum. El mur est té una espitllera, i al sud s’obre la porta d’accés. És probable que aquesta torre s’utilitzés com a presó.

El recinte sobirà és tancat per un mur d’uns 1,20 m que va des de la zona sud de la sala fins a la torre quadrada del nord. Queda separat del recinte jussà per un mur defensiu de 2 m de gruix que s’estenia des de la paret nord de l’església de Santa Maria fins a la muralla nord del clos del castell. El mur és perforat amb sis es­tretes espitlleres eixamplades al centre amb un cercle, aptes per a les armes de foc.

El recinte jussà

És el sector més ampli del castell, estès a llevant, ocupat per un pati o albacar amb les restes d’una edificació rectangular al centre. Arrambat a la muralla de l’est hi ha les despulles d’un impluvi que devia recollir les aigües que s’escolaven pel desnivell del sòl.

L’església

Les restes de Santa Maria, a les quals hi ha adossada la capella de Santa Margarida, es troben a la zona sud del clos del castell. L’edifici, construït segurament a mitjan s. XI, havia tingut un pla basilical de tres naus, capçades a l’est per tres absis, dels quals només en queden dos, el central i el lateral sud, que eren coberts amb voltes d’un quart d’esfera i s’unien a les seves respectives naus amb ressalts. L’aparell és fet amb blocs de pedra, ben escairats i disposats uniformement en filades horitzontals. A l’exterior presenten una decoració d’estil llombard, integrada per un fris de tres sèries de dobles arcuacions cegues entre lesenes. En cadascun dels compartiments de l’absis central s’obre una finestra de doble esqueixada acabada en un arc de mig punt adovellat, i a l’absis lateral hi ha una finestra central semblant.

A la parròquia de Santa Maria de la Pobla de Claramunt es venera una talla policromada de la Mare de Déu de la Llet, procedent de l’església del castell, que probablement és del darrer terç del s. XIII. La Verge es troba asseguda sobre una cadira sense respatller, amb dos muntants laterals acabats en un pom en forma de pinya. El Nen, que està assegut sobre el genoll esquerre de la Mare i gira el rostre cap al pit descobert, sosté un llibre tancat a la mà dreta. Les dues figures vesteixen túnica i mantell, i la Mare de Déu porta, a més, una corona, que es devia afegir posteriorment.

La història

L’antic terme del castell de Claramunt comprenia els actuals municipis de la Pobla de Claramunt, la Torre de Claramunt, Capellades, Carme i Vilanova del Camí. L’existència del castell s’esmenta per primera vegada l’any 978 en una butlla del papa Benet VII on consta Claramunt en els confins del bisbat de Vic. Els senyors del terme eren els Claramunt. El primer membre conegut d’aquesta família és Guiscafred, també anomenat Bonuç de Claramunt, que era nebot del bisbe Vives de Barcelona. L’any 1055 o 1060, el comte Ramon Berenguer I va ampliar els dominis de la fortalesa donant el castell de Tamarit i el castell i vescomtat de Tarragona. A partir de la segona meitat del s. XI, Guillem Bernat de Claramunt va ser el cap d’una branca que va tenir una part del castell de Claramunt, la Torre de Claramunt. Del seu germà, Deodat Bernat, van sorgir dues branques, per una de les quals uns drets sobre el castell van passar a Bernat Amat, vescomte de Cardona, i als seus descendents. Per la segona, el domini del castell va arribar a Guillem I de Claramunt, que va intervenir en els afers del comte de Barcelona. Un descendent seu, Guillem III, va participar en els conflictes nobiliaris que esclataren en els primers anys del regnat de Jaume I, al qual va fer costat en la conquesta de Mallorca, on va morir de malaltia. El 1251 Pere Tort de Claramunt, un dels castlans del castell, va comprar els drets transferits de Guillem III a Ponç de Cervera.

La primera documentació de l’església data de l’any 1205. Al seu costat, l’any 1303 es va construir una capella dedicada a santa Margarida. Durant la guerra contra Joan II, el 1463, la Generalitat va ordenar enderrocar el castell i l’església, i les funcions parroquials es van traslladar a la capella de la Santíssima Trinitat, fundada el 1379 a la Pobla de Claramunt. A la fi del s. XV es van reconstruir el castell i l’església sense la nau nord, però els veïns de la Pobla ja no van tornar a pujar al temple. El 1717 el castell va ser de nou enderrocat parcialment per ordre de Felip V.

A l’inici del s. XX es van realitzar importants obres de consolidació i remodelatge del conjunt, empreses sobretot pels seus propietaris, Balbina Mas i Antoni Miquel i Costas, marquès de la Pobla de Claramunt des del 1925. La Generalitat de Catalunya, que ja havia dut a terme obres de restauració l’any 1983, va recuperar i consolidar totes les edificacions entre el 1992 i el 1995 per destinar-les a centre de visites i d’actes culturals.

Llegir més...