Castell de Claramunt (la Pobla de Claramunt)

Situació

Vista aèria del castell amb el congost de l’Anoia al fons.

ECSA - J. Todó

Aquest castell, que domina la Conca d’Odena i que té un aspecte encara molt vistent, és enfilat dalt d’un pujol, a la riba dreta de l’Anoia i damunt el congost de Capellades, i senyoreja la vila de la Pobla de Claramunt, arraulida al seu peu. És un indret estratègic, avançada de l’antic comtat de Barcelona, i una cruïlla de camins prou importants, d’ascendència romana: el de Barcelona a Lleida i el que començava al mateix poble en direcció cap al Penedès.

Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG892015.

S’hi arriba fàcilment per un camí, degudament senyalitzat, que comença a mà dreta sortint de la Pobla en direcció a Capellades. Poc després d’haver-lo començat cal desviar-se de nou cap a la dreta i seguir un camí, no tan fressat, que s’enfila costa amunt fins al cim del turó on hi ha el castell. (FJM-AMB)

Història

Els Claramunt.

AMC

El terme antic del castell de Claramunt era format pels actuals termes municipals de la Pobla de Claramunt, la Torre de Claramunt, Capellades, Carme i Vilanova del Camí, que per diverses causes se n’anaren segregant.

La primera notícia de l’existència del castell correspon a una butlla que l’any 978 el papa Benet VII adreçà al bisbe Fruià de Vic confirmant-li el domini del bisbat i fent-ne una delimitació, la qual passava pels confins de Claramunt. Els senyors del terme eren els Claramunt. El primer membre conegut és un Guiscafred també anomenat Bonuç, el qual en dos judicis, un de l’any 1000 i l’altre del 1002, consta que s’anomenava Bonuç de Claramunt. No s’ha pogut confirmar el nom del seu pare; només consta que un personatge anomenat Bonuç tenia un pare anomenat Sunifred que l’any 999 ja era difunt. Encara que Bonuç tenia un germà amb el mateix nom no es pot assegurar aquesta filiació. El que s’ha confirmat és la vinculació familiar amb el bisbe Vives de Barcelona — del qual era nebot—, que era germà de l’ardiaca Sunifred Llovet —personatge important de la seu barcelonina— i que el bisbe Deodat de Barcelona era fill seu. La importància d’aquests personatges eclesiàstics posa de relleu l’alt nivell de la família, ja que en aquest moment no es coneixen clarament els béns territorials familiars; a més del castell de Claramunt només es confirma la possessió d’importants alous al terme del castell de Castellar del Vallès, segurament amb el domini del castell. Després d’un curt domini d’Amat de Claramunt, que morí molt jove, el seu fill Bernat Amat de Claramunt adquirí diversos castells a les proximitats de la ciutat de Tarragona; en destaca la donació que l’any 1055 o 1060 li féu el comte Ramon Berenguer I del castell de Tamarit i el vescomtat de Tarragona amb el seu castell. L’ocupació del castell de Tarragona fou realitzada pel seu fill Deodat Bernat.

A la segona meitat del segle XI es produïren diverses fragmentacions del domini sobre el castell de Claramunt. D’una banda, un germà de Deodat Bernat anomenat Guillem Bernat de Claramunt fou el cap d’una branca que portà el mateix nom de Claramunt i tingué una part del domini del castell, la Torre de Claramunt. de Deodat Bernat en sorgiren dues branques; la primera, a partir del seu primer casament amb la vescomtessa Ermessenda de Cardona, pel qual uns drets sobre el castell de Claramunt, potser el domini eminent, passaren al seu fill hereu Bernat Amat, vescomte de Cardona, i després als seus descendents en el vescomtat cardoní; la segona branca és producte del seu casament amb Beatriu, a la qual donà una determinada part en el domini del castell de Claramunt, que passà a un fill d’aquest segon matrimoni, anomenat Deodat de Tamarit, si bé els seus descendents recuperaren el cognom de Claramunt. Deodat de Tamarit morí l’any 1152; en el seu testament deixava el castell de Claramunt al seu fill Deodat i nomenava un altre fill, Guillem I de Claramunt, substitut en el cas que l’hereu morís sense fills, i això és el que degué ocórrer, ja que Guillem I de Claramunt fou qui continuà en el domini del castell. Guillem I tingué una important participació en els afers comtals i acompanyava contínuament el comte de Barcelona. Un membre destacat d’aquesta branca principal dels Claramunt fou Guillem III, que participà activament en els conflictes nobiliaris que es produïren durant els primers anys del regnat de Jaume I, el qual acompanyà en la conquesta de Mallorca, on morí de malaltia. Abans de marxar a Mallorca, el mateix any 1229 signà un conveni amb Guillem de Cardona o d’Alcarràs, fill de Guillem de Cardona, sobre una part del seu patrimoni per solucionar els greus conflictes que per l’incompliment del testament del seu avi, Guillem I de Claramunt.

Un nou conflicte sorgí amb la mort de Guillemó o Guillem IV de Claramunt, sense fills, ja que Ponç de Cervera reclamà la part dels béns de Guillem III de Claramunt dels quals constava en el testament d’aquest com a beneficiari en el cas que el seu fill morís sense fills. Per la concòrdia signada l’any 1251 entre Guilleuma de Claramunt i Ponç de Cervera, aquest rebé els drets que tenia el difunt Guillem III en el castell de Claramunt. La família de Ponç de Cervera ja tenia drets en el castell de Claramunt, ja que dos mesos abans Ponç de Cervera havia fet un conveni amb el vescomte de Cardona, Ramon Folc V, pel qual aquest li donava en feu el castell de Claramunt, i alhora es confirmaven els convenis fets pels seus antecessors. El domini de Ponç de Cervera durà ben poc, ja que l’any 1253, amb l’aprovació del vescomte de Cardona, vengué tots els drets que tenia en el castell de Claramunt a Pere de Tort de Claramunt, un dels castlans del castell, i a la seva muller Berenguera pel preu de 550 sous.

Els vescomtes de Cardona

A partir del casament de Deodat Bernat de Claramunt amb Ermessenda, vescomtessa de Cardona, semblaria que el castell de Claramunt havia de passar als descendents del matrimoni. Però la mort de la vescomtessa abans que el seu marit i el posterior casament’d’aquest amb Beatriu, a qui l’any 1095 donà el castell de Claramunt juntament amb el de les Espases, Esparreguera i Tarragona amb el vescomtat tarragoní, pot fer pensar que el castell de Claramunt no fou inclòs entre els béns que Deodat Bernat aportà al seu matrimoni amb la pubilla cardonina. El que es degué produir és un repartiment del domini del castell, ja que l’any 1109 Bernat Amat, vescomte de Cardona, i la seva muller Almodis encomanaren a Berenguer Bernat de Queralt els castells de Claramunt i Talamanca. Posteriorment, l’any 1211, el vescomte Guillem I de Cardona encomanà a Pere de Claramunt i la seva muller Adalendis els seus drets d’estatge de dos mesos en el castell de Claramunt i diverses parts dels feus que hi tenien. Més tard, vers l’any 1225, en el testament del vescomte Guillem I, entre els castells que deixava al seu fill Ramon Folc figurava el de Claramunt.

El castell de Claramunt continuava depenent de la branca principal del vescomtat, quan el 1251 Ramon Folc V, vescomte de Cardona, féu un conveni amb Ponç de Cervera i la seva muller Ròmia. L’any 1267 el mateix vescomte concedia a Pere de Claramunt diversos honors en el terme de Claramunt a perpetuïtat a condició que hi fes homenatge sense cap altra mena de servei. Desapareguda la branca principal de la família Claramunt a mitjan segle XIII, al principi del segle XIV els vescomtes adquiriren els drets que hi tenien els Claramunt de la Torre, com ja hem dit una branca familiar dels Claramunt iniciada per Guillem Bernat de Claramunt al segle XI. Així, el 1306 el vescomte de Cardona comprà a Berenguer de Claramunt els seus drets en el terme de Claramunt, i posteriorment, el 1328, adquiriren els que conservaren del terme de la Torre de Claramunt. Però la família Claramunt continuà vivint a la Torre, i finalment l’any 1530 adquiriren dels comtes de Cardona la senyoria i la jurisdicció del terme de la Torre de Claramunt, tot i que la resta del terme continuà vinculada a les vicissituds de la família Cardona i els seus successors, els ducs de Medinaceli, fins al segle XIX.

Els castlans

El castell de Claramunt tingué dues castlanies, una de les quals estigué vinculada a una família anomenada Guanalgaud. El primer membre conegut és un Guanalgaud Geribert que redactà el seu testament l’any 1095. Abans es documenten Guanalgaud Miró (1067) i un Guanalgaud (1068) signant en sengles documents de la família Claramunt. Posteriorment es tenen notícies de diversos membres d’aquesta família: Pere Guanalgaud (1147 i 1174) i Arnau Guanalgaud (1157 i 1162). L’any 1179 se’n documenten tres més anomenats Pere, Ramon i Guillem signant en un document de Bertran de Claramunt. L’any 1237 un Guanalgaud actua com a procurador de Saurina de Claramunt, muller de Ramon de Claramunt; probablement es tracta d’un Pere Guanalgaud que consta en una concessió que l’any 1267 féu el vescomte Ramon Folc V de Cardona de diversos drets en el castell de Claramunt, una part dels quals els tenien els homes de Claramunt per Pere Guanalgaud. Aquesta és la darrera referència que es coneix d’aquesta família de castlans del castell de Claramunt.

Una altra família que tenia drets en les castlanies del castell de Claramunt s’anomenava Canals. Aquesta família es comença a documentar acompanyant els Claramunt a partir de mitjan segle XII. Així, un Ramon de Canals signa en la donació al monestir de Sant Cugat del Vallès que feren l’any 1147 Berenguer de Claramunt i el seu germà Pere, sagristà de la seu de Barcelona, d’un alou situat a Capellades a fi de construir-hi un castell.

Una altra família anomenada Tort, si bé no es concreta com a castlana, sí que adquirí drets en el castell de Claramunt. El primer membre d’aquesta família apareix com un propietari de terres en el castell de Claramunt l’any 1219 en un establiment entre particulars de terres situades al terme de Claramunt que afrontaven amb vinyes i terres de Pere Tort, el qual signà el document com a testimoni. És l’any 1253 que la família s’introdueix en el domini del castell de Claramunt, si és que no hi tenien drets anteriors; aquest any Ponç de Cervera vengué a Pere de Tort de Claramunt i a la seva muller Berenguera els drets que tenia en el castell de Claramunt pel preu de 550 sous. El vescomte de Cardona lloà i confirmà la venda.

Finalment cal fer constar l’existència d’un Berenguer Guillem que l’any 1249 figura com a senyor de Claramunt, i en aquesta data signà els capítols matrimonials de la seva filla Ermessenda amb Ermengald de Vernet, fill de Ponç de Vernet i Jusiana, a la qual concedí un dot de 20 000 sous. No sembla que aquest Berenguer Guillem fos fill de Guillem III de Claramunt, ni que es tracti del Berenguer de Claramunt que es documenta a partir de l’any 1306. (ABC)

Durant aquest segle s’han emprès importants obres de consolidació i remodelació del recinte del castell, moltes de les quals impulsades per Antoni Miquel i Costas (1845-1927), marquès de la Pobla de Claramunt des del 1925.

L’any 1953 es creà el patronat del Castell de Claramunt, i el 1965 l’entitat Amics del Castell de Claramunt, que ha propiciat la restauració i la conservació d’aquest important conjunt arquitectònic. La propietat de l’edifici va passar, en el traspàs de competències, de l’Estat a la Generalitat de Catalunya. Aquesta és la que ara en té cura i hi ha fet les darreres obres de restauració l’any 1983 i algunes obres de manteniment més tard. (CPO)

Castell

Planta del castell i del seu entorn.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

A grans trets i per tal de tenir una visió global de la composició i la distribució de les diverses construccions que forneixen el castell, podem avançar que tot el conjunt, encerclat i protegit per àmplies muralles, s’articula a partir de la imposant torre mestra de pla poligonal, aixecada a l’angle nord-oest, que contacta i es fusiona amb les parets nord i oest d’una gran sala residencial, les quals, atesa llur alçada, fan alhora de muralla en aquests sectors. Altrament el mur sud d’aquesta estança, que s’uneix amb el de ponent mitjançant un ampli contrafort a manera de torrella, un cop tancada la cambra prossegueix vers llevant fins a soldar-se amb una construcció quadrangular corresponent a una cisterna a través d’un cos d’edifici cobert amb volta, a manera d’arcada. En aquest punt s’obre una porta que dóna accés al pati d’armes, ben delimitat per un mur, a l’extrem nord del qual encara hi ha una altra cisterna, adossada a la sala, i una torre quadrada, ara escapçada, que delimita la zona residencial, protegida en darrer terme per un mur gruixut amb espitlleres estès vers llevant entre l’església i el mur nord del recinte.

Tot aquest conjunt, disposat esgraonadament, ocupa el lloc més elevat del castell i n’esdevé el recinte sobirà perfectament diferenciat del jussà, que ocupa un gran espai no edificat —sols es conserven les restes d’alguna construcció poc important—-, corresponent a un extens pati o albacar on es despleguen bona part de les muralles que tanquen el castell i delimiten el recinte jussà.

Entre tots dos recintes —sobirà i jussà—, vers migdia, hi ha l’eglésia romànica de Santa Maria, actualment en estat ruïnós, que té adossada al mur sud la petita capella de Santa Margarida, més tardana, que encara es manté dempeus. Davant seu, vers ponent, s’estén un pati ampli, on hi havia hagut el fossar, que és tancat amb un mur emmerletat corresponent al pany de muralla de l’angle sud-oest.

El recinte sobirà

Torre mestra de planta poligonal que defensava l’extrem nord-oest del castell.

ECSA - F. Junyent - A. Mazcuñán

En aquest sector, just al costat nord-oest, ressaltant de la resta de dependències, s’alça la torre mestra o de l’homenatge. Es tracta d’una construcció de forma troncopiramidal d’uns 16 m d’alçada, originada a partir d’una base externa constituïda per un polígon irregular que ateny, a tot estirar, entre dues cares oposades, uns 8,75 m. Interiorment, en canvi, adopta un contorn rectangular d’uns 3,95 × 2,95 m en el darrer nivell, ara l’únic accessible a través d’una porta quadrangular oberta a llevant. Aquest compartiment és cobert amb una volta de pedra apuntada feta amb carreus ben carejats, tret que també es dóna en la resta de paraments interns. D’altra banda, exteriorment mostra un aparell molt matusser, fet amb blocs de pedra només desbastats disposats irregularment, cosa que no és gens estranya per tal com totes les cares eren recobertes amb argamassa. Les colzades, però, són reforçades amb carreus de pedra tosca ben escairats i polits, també presents a la base.

Atesa aquesta estructura, cal considerar la possibilitat que aquesta torre tingués el seu origen en una construcció de perímetres rectangulars, fornida de diversos compartiments, i que posteriorment adoptés la forma poligonal mitjançant un revestiment que n’amplià el perímetre.

Soldada a la torre mestra i tancant el clos del castell vers ponent se situa la gran sala residencial. És una construcció llarga i estreta de pla trapezial (26 × 10 m i 22 X 6 m a l’exterior i a l’interior respectivament), que és coberta amb una volta de mig punt, gairebé peraltada. A la cara sud, on hi ha la porta rematada amb un arc escarser, s’obren dins la mateixa volta quatre finestrals d’una sola esqueixada, exterioritzats amb obertures rectangulars, els quals són complementats amb dues finestres obertes a llevant que, a diferència dels finestrals, són de doble esqueixada i rematats interiorment amb arcs de mig punt, fet que, a l’exterior, només es dóna en un d’ells, que és monolític. L’aparell intern ofereix un gran contrast, ja que la meitat oest de l’estança fins gairebé al tancament de la volta és ben aparellada (carreus ben escantonats i disposats en filades), mentre que l’altra meitat mostra un aparell més bast, fet amb blocs només esboscassats que es disposen irregularment, dissemblança que no es repeteix en els murs nord i sud, tots dos ben aparellats. A l’exterior es pot notar el mateix contrast, ja que el mur de llevant, aparellat de manera grollera, es diferencia bastant dels altres, perfectamment obrats amb blocs de pedra tosca, ben escantonats i polits, disposats en perfectes filades horitzontals.

El mur sud d’aquesta sala, ultrapassant el seu àmbit, s’allarga vers llevant fins a fusionar-se, mitjançat un cos cobert amb volta de pedra a manera d’arcada, amb una construcció de pla rectangular que fa les funcions de cisterna. Entre tots dos edificis —sala i cisterna— s’obre una porta rematada amb un arc escarser que comunica el pati estès davant les construccions religioses, abans fossar, amb el pati interior que hi ha davant la sala residencial, a manera de plaça d’armes.

Aquesta cisterna, que per les seves característiques externes sembla una torre, és una construcció de pla rectangular que fa exteriorment uns 10,40 × 8 m i té una alçada d’uns 8,5 m. Al cimal, de superfície plana, hi ha una obertura, ara obturada, mentre que a la cara sud hi ha una finestra rematada amb un arc de mig punt extradossat amb una arquivolta, oberta per a ventilar l’interior, on es constaten diversos nivells d’argila. Altrament, prop de la finestra hi ha una estreta obertura a través de la qual, segons que sembla, hom recollia l’aigua de la pluja caiguda sobre la teulada de l’església. A la part baixa encara hi ha una fontanella, rebaixada en el mur i coberta amb un arc de mig punt, per a extreure’n l’aigua. Tota la construcció ha estat perfectament aparellada amb carreus de pedra tosca, ben escantonats i polits, disposats en filades horitzontals, tret que, tal com hem indicat, abasta totes les façanes de les construccions encarades a migjorn.

Encastada al mur est de la sala residencial i arrambada al mur nord del clos del castell, que connecta la torre mestra amb una altra de quadrada tancant la sala per aquesta banda, hi ha una segona cisterna de pla trapezial (4,20 × 3 m interiorment), amb una alçada d’uns 6 m. A la part superior té una obertura quadrangular per a la recollida i l’extracció de les aigües. Aparellada irregularment, mostra alguns fragments recoberts amb pedra tosca.

Gran mur que defensa l’accés al recinte sobirà del castell.

ECSA - F. Junyent - A. Mazcuñán

La darrera construcció inserida dins el recinte sobirà és una torre, gairebé quadrada (8,40 × 7,60 i 4,20 × 3,60 m a l’exterior i a l’interior respectivament), de la qual només es conserva la planta baixa fins a una alçada aproximada d’uns 8,5 m. És coberta amb una volta apuntada, amb una obertura quadrangular practicada al centre, ara obturada, que devia comunicar amb el nivell immediat superior, ara desaparegut en desarticular-se la resta de la construcció. En conjunt, tot i que hi ha algun fragment d’opus spicatum, l’aparell ha estat obrat a base de carreus de mida mitjana, ben escantonats i disposats en filades horitzontals. Aquest compartiment, tot i que se n’endevinen més, és il·luminat amb una única espidiera oberta a llevant. Actualment hom hi accedeix per una portella oberta a la cara sud. És probable que aquest compartiment, un cop escapçada la torre, fos utilitzat com a presó.

Separant el recinte sobirà del jussà hi ha un pany de paret d’uns 2 m de gruix, que esdevé la darrera i definitiva línia defensiva que protegia l’àmbit ocupat pel recinte sobirà. Aquest mur, que s’estenia des de la paret nord de la primitiva església, posteriorment mutilada, fins a topar amb la muralla de la banda nord, és perforat amb sis espitlleres delimitades exteriorment amb una estreta obertura rectangular eixamplada al centre amb un cercle, apta, pel que sembla, per a les armes de foc. Abans, però, un altre mur, més estret i refet parcialment, d’uns 1,20 m delimita perfectament les construccions inserides dins l’àmbit sobirà.

El recinte jussà

Aquest sector, que és el més ampli del castell, és ocupat per un extens pati o albacar, caracteritzat per la migradesa de construccions, ja que només s’hi constaten les restes d’una edificació rectangular, situada al centre, les funcions de la qual són difícils de determinar; també hi ha les despulles d’un impluvi, arrambat a la muralla de llevant que aprofitant el desnivell del sòl devia recollir les aigües que s’hi escorrien.

El clos del castell

Pany de mur amb bestorres que encercla el recinte inferior del castell.

ECSA - F. Junyent - A. Mazcuñán

El camí que s’enfila al castell s’acaba a la banda nord-oriental per on s’hi accedeix avui, just on es trenca un pany de paret, toscament aparellat i amb filades d’opus spicatum, que en contacte amb el mur nord protegia el vessant de llevant més enllà del recinte murat. En aquest sector el recinte és defensat per un mur d’1 m d’amplada i que actualment s’alça, en el punt més alt, fins a uns 5,70 m d’alçada, amb una llargada d’uns 78 m. Just on comença, vers el nord, s’eixampla amb una bestorre semicircular de radi ultrapassat, acompanyada de tres més —una de les quals pràcticament ja ha desaparegut—, situades al llarg del mur fins al seu acabament, delimitat per una bestorre quadrangular.

L’aparell corresponent a aquest sector s’ha fet a base de blocs de pedra de mides diferents, però més aviat petits, tot just desbastats i disposats sense ordre ni concert, amb el lligam d’un morter força compacte, compost de sorra i calç. D’altra banda la torre quadrangular, situada a la colzada, manté un aparell semblant, però amb carreus ben escairats als angles i en algun fragment de les filades superiors.

A partir d’aquest punt la muralla avança en direcció a ponent protegint el costat sud, fins a arribar prop de la capçalera de l’església de Santa Maria, on s’obre una porta d’accés al castell, just on hi ha un contrafort. La llargada d’aquest tram és d’uns 36,8 m. Prop de l’església sobresurt una altra torre quadrangular, aparellada amb blocs de pedra tosca perfectament disposats, que probablement corresponen a un revestiment. Aquest tret també es repeteix en alguns fragments d’aquest darrer tram que, en conjunt, mostra un aparell semblant al del sector de llevant. La porta és coberta amb un arc de mig punt, fet amb àmplies dovelles de pedra tosca, material que també recobreix tot el pany de paret que l’emmarca exteriorment corresponent a un nou revestiment, ja que a l’interior l’aparell és fet amb pedra calcària i la porta és coberta amb un arc de perfil escarser.

Acabat aquest tram, en un sector curt (uns 16 m), són els murs meridionals de les esglésies de Santa Maria i Santa Margarida els que, per la seva situació, fan la funció de muralla, que s’acaba a la banda sud-oriental amb un mur emmerletat que se solda amb la torrella situada a l’escaire de la sala residencial. Aquest últim fragment, que respon a una refacció moderna realitzada l’any 1915, sembla que primitivament havia tingut un perímetre més reduït.

El darrer sector de muralla, corresponent a la banda nord, ha estat malmès i desballestat, bé que se n’endevina perfectament el traçat, delimitat per la bestorre semicircular situada a l’angle nord-oriental i la torre quadrangular emplaçada a l’extrem del recinte sobirà.

Cronologia

Aquest castell, que apareix documentat des del segle X, ha experimentat tot un seguit de transformacions sorgides arran de totes les vicissituds que ha sofert en el transcurs del temps. Enderrocat el 1463 per ordre de la Generalitat durant la guerra contra Joan II, fou reconstruït en el darrer terç del segle XV i de nou enderrocat parcialment el 1717 per ordre de Felip V. Altrament, els seus components (panys de muralla i algunes torres, conjuntament amb l’absis de l’església romànica) foren consolidats modernament l’any 1915 pels seus propietaris Antoni Miquel i Balbina Mas. Darrerament, l’any 1983, encara s’hi han fet algunes intervencions que afecten bàsicament els edificis religiosos i alguna part del castell. Totes aquestes destruccions i refaccions el converteixen en una construcció complexa i heterogènia pel que fa a la determinació i la gènesi de les seves etapes constructives. Els mateixos materials que el forneixen palesen una evolució permanent. Aquest és el cas de la pedra tosca, anomenada localment turo, utilitzada en remodelatges i recobriments en substitució de la pedra calcària, pel que sembla utilitzada des de bon començament. (FJM-AMB)

Treballs de rehabilitació posteriors

En diverses campanyes entre els anys 1992 i 1995, la Generalitat de Catalunya va recuperar i consolidar totes les edificacions del castell per a destinar-Ies a centre de visites i d’actes lúdics i culturals. (CPO)

Bibliografia

• Monreal-Riquer, vol. II, 1958, pàgs. 243-253
• Monreal, 1961, núm. 42, pàgs. 24-28
• Brasó, 1964
• Riba, 1972, pàgs. 81-104
• Els castells catalans, 1976, vol. V, pàgs. 320-345
• Junyent, 1980-87, doc. 445, pàg. 372
• Riba, vol. 1, 1986a, pàgs. 285-189
• Buron, 1989, pàgs. 50-51
• Álvarez, 1990, pàssim