i Coll de Nargó | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Coll de Nargó

Antic nom del poble deNargó
Municipi
Alt Urgell

Sumari de l’article

Antic nom del poble deNargó
Església romànica de Sant Climent de Coll de Nargó
© C.I.C -Moià
Municipi de l’Alt Urgell.
Població: 
634 h
[2009]
Extensió: 
151 km2

Situació i presentació

El municipi de Coll de Nargó, dit per la gent de la comarca Nargó, es troba majoritàriament a la dreta del Segre (només una petita part del terme és a l’esquerra del riu), al límit amb la Noguera i el Pallars Jussà. El terme tradicional tenia una extensió de 43,3 km2, fins que el 1969 li foren agregades les terres dels municipis de Montanisell (83,9 km2) i Gavarra (24,21 km2).

El municipi limita al N amb els termes de Cabó i d’Organyà, a l’E amb les terres de Fígols i Alinyà i un bocí de terres del terme d’Odèn (Solsonès), al S amb Oliana, Peramola i la Baronia de Rialb (aquesta darrera, que també termeneja a ponent, és ja de la Noguera), i finalment a ponent amb Isona i Abella de la Conca, ambdós del Pallars Jussà.

El terme comprèn, a més del poble de Coll de Nargó, cap de municipi, els pobles de Gavarra, Sallent d’Organyà i Montanissell, el llogaret de Valldarques i les caseries i quadres de les Masies de Nargó, Aubàs, Pera-rua, els Prats, Galleuda i Carreu, a més d’un nombre important de masies esparses arreu del terme, com la de Fenollet.

El terme tradicional de Coll de Nargó s’estenia a la ribera de Nargó, a banda i banda del Segre, des del pont d’Espia al N fins al pas de la Garanta i el congost dels Espluvins al S, oberts pel Segre entre la serra d’Aubenç, a la dreta, i la de Turp, a l’esquerra del riu. El terme de Gavarra comprenia la vall del Rialb, i el de Montanisell és al peu de la serra de Sant Joan, estrep de la serra de Boumort.

Al sector esquerre del riu, des del pont d’Espia, el límit passa pel tossal de Balinyó (1 206 m), travessa el riu de Perles i remunta els vessants septentrionals de la serra de Turp, la carena de la qual és constituïda pels cims de lo Cogulló (1 620 m), Roca Alta i lo Coscoller.

El termenal creua el Segre pel pas de la Garanta i remunta la serra d’Aubenç per la roca de Coll, recorre la capçalera del barranc del Boter, passa pel tossal del Faig i arriba al tossal de Remolins (1 583 m). Aquest sector de la serra és força abrupte en direcció al Segre, fet que ha determinat la formació de congosts.

Els contraforts occidentals de la serra d’Aubenç davallen fins al Rialb. Així, la divisòria passa per la collada d’Aubenç, el coll de Prat, el tossal de Coll de Prat, pels vessants septentrionals del tossal de Coll de Creus i fineix a la riba esquerra del Rialb, al forat de Buli. El límit remunta en bona part el curs del riu. En aquest sector, entre la Rocablanca i el Tossal Negre, el Rialb és profundament engorjat; concretament al forat de Buli, espectacular congost excavat a les calcàries més occidentals de la serra d’Aubenç.

Des de Rocablanca el límit, en direcció N, passa pel tossal de la Devesa, el coll de Bóixols, deixa a llevant el roc del Quer i continua pel grau de Queralt i el coll de Llívia fins a arribar als contraforts meridionals de la serra de Boumort.

La divisòria amb el municipi de Cabó coincideix amb la línia de carena d’un dels contraforts de la serra de Boumort, des de Plandellet, pel tossal de Cabrit, la roca de Senyús (1 895 m), el pas de Cabrit, Roca Roja, el pas de la Canal de Duró, el pas de Finestres, la roca del Codó (1 627 m), el pas de la Creu i la Penya Aguda. A migdia d’aquesta carena s’aixeca la serra de Sant Joan, amb el cim més alt a l’Oratori, i el puig d’Espies (1 501 m). Separa la serra de Sant Joan i el puig d’Espies el forat del Pitarell, per on s’escola el barranc de la Muntanya.

Resseguint el termenal en direcció a llevant, i després de Mont-roi (1 308 m), hi ha la muntanya de Santa Fe, al S de la qual es troba la muntanya de Nargó (1 213 m), des del cim de la qual el termenal davalla en direcció al Segre fins al pont d’Espia, per la riba dreta.

Des del punt de vista fisiogràfic es distingeixen els antics municipis, sobretot si hom es fixa en la xarxa hidrogràfica. El curs principal que travessa el terme és el Segre, embassat pel pantà d’Oliana, al qual desguassen la majoria de barrancs i altres cursos que es formen amb les aigües més altes del terme.

Per l’esquerra el Segre rep les aigües del riu de Perles. Per la dreta el curs més important que vessa al Segre és el riu de Sallent, que ho fa aigua avall del nucli de Coll de Nargó. El riu de Sallent recull totes les aigües de la serra de Sant Joan, del tossal de Prat Sobirà (1 383 m) i la muntanya del Bosc de Sallent. Els barrancs que el formen a la capçalera són el barranc de les Costes, el riu de l’Estany i el del Bosc de la Pera.

Però el riu de Sallent també recull les aigües de la serra d’Aubenç, ja que el seu col·lector, el riu de Valldarques, hi vessa després de travessar el congost del Codó, al peu de los Castellassos. El riu de Valldarques comença el seu curs sota les carenes de la collada de Cal Calçó i rep com a afluents per la dreta el riu de Cal Corredor, el de Santa Maria i el de Serradarques; per l’esquerra rep el barranc dels Abeuradors.

Per la dreta també desguassen al Segre el riuet de Maçana i el torrent de la Selva d’Aubenç, a l’indret del pont dels Espluvins.

La resta de torrents i barrancs que drenen el terme, al sector de ponent, formen part de la conca del Rialb. La línia divisòria d’aigües passa per la collada d’Aubenç, el pla de Tolustre, el pical de Castellars (1 362 m), el coll de Conseu, el tossal de Torrades (1 426 m), la collada de Cal Calçó, el cap d’Estany i el coll de Bóixols.

Al forat de Buli, vèrtex meridional del municipi, convergeixen, bàsicament, quatre cursos fluvials: el torrent de Gavarra, el torrent de Carreu —que recull les aigües del torrent de Gallueda i del Fai—, el torrent del Cerdanyès i, pròpiament, el Rialb. L’aigua del Rialb —procedent de la serra de Boumort— es filtra per l’indret de les Cots i no reapareix fins a la font de Buli, extraordinària surgència vauclusiana enclavada en el punt més feréstec del congost. Val a dir que el forat de Buli, en conjunt, és un dels sistemes d’engorjats més original dels Prepirineus catalans.

Entre el poble de Coll de Nargó i el Segre passa la carretera C-14 de Lleida a la Seu, resseguint la riba dreta del riu. En parteix, vora la població, una carretera local (L-511) que, carenejant pel coll de Bóixols, passa vora les Masies de Nargó, Valldarques i porta a Isona. Des del pont d’Espia surt una altra carretera local (L-401) que duu a Alinyà, pel coll de Boix arriba a Llinars i pel coll de Jou, a Sant Llorenç de Morunys i a Solsona.

Vora de Montanissell passa una pista que parteix d’Organyà i arriba fins a Coll de Nargó. El poble de Gavarra disposa d’una pista asfaltada d’uns 9 km, que va a parar a la carretera de Coll de Nargó a Isona.

La població i l'economia

El fogatjament del 1378 registra 6 focs a Gavarra. A Coll de Nargó hi havia 31 focs el 1553, 10 focs es registraren entre Montanissell i Sallent, i 5 focs a Gavarra. El cens de Floridablanca, del 1787, registra 123 h i 11 h a Coll de Nargó i al veïnat de Sant Miquel, respectivament, 137 h a Montanissell i Sallent i 55 h a Gavarra. El cens parroquial del 1854, entre Nargó, les Masies, Sant Miquel, Aubàs i 16 masos dispersos, consignava una població de 1 300 h. El 1860 hom empadronà 1 199 h al terme de Coll de Nargó, 863 h a Montanissell i 355 h a Gavarra. Els censos poste-riors evidenciaven una minva progressiva de població. El 1900 hom sumava un total de 707 h a Coll de Nargó, 483 h a Montanissell i 199 h a Gavarra.

Fins els anys trenta la població es reféu un xic, però després tornà a baixar. El 1970, ja annexats els tres municipis, hom registrà un total de 715 h. Entre el 1970 i el 1981, el municipi visqué una altra petita revifalla i arribà a 742 h el 1981. Malgrat tot, en les dues últimes dècades del segle XX, el descens de la població va ser força significatiu (623 h el 1991 i 606 el 1996), tot i que el 2001 la població va tornar a disminuir (583 h) per tornar a augmentar el 2005 (600 h).

Tradicionalment i fins a la meitat del segle XX, l’economia era basada en una agricultura de secà (cereals i oli). Hi havia hagut dos molins d’oli i un de fariner (el 1519 dit Molí de la Roqueta i el 1860 del Salidés), que es traslladà quan es construí el pantà d’Oliana. Aquest molí havia tingut molta importància a la comarca. L’embassament d’Oliana negà les millors terres de conreu del terme, entre d’altres la partida de les Pórques, on totes les cases del poble tenien una porca per a conrear-hi hortalisses.

Amb la construcció del pantà l’economia del terme experimentà un fort canvi. Amb l’aprofitament de les aigües, algunes terres abans de secà, les més properes al Segre, es van convertir en regadiu. Les patates han esdevingut el conreu més important. Algunes partides del terme són el Clotar, el Pla, la Rasa, Colomers i el Cap de la Creu. La major part de la superfície agrària del terme és ocupada per terreny forestal i pastures, tot i que hi ha un bon nombre d’hectàrees dedicades al conreu.

Quant a la ramaderia, és encapçalada per la cria d’aviram, de bestiar oví i porcí, seguida pel boví i, ja amb menor nombre de caps, pel bestiar cabrú, equí i conills. La producció de llet es ven, principalment, a la cooperativa lletera de la Seu d’Urgell.

Al terme hi ha gent que es dedica a la recerca de rovellons i de tòfones —anomenades tofes a la comarca—. Les zones rovelloneres de la contrada són Gavarra i Turp.

Coll de Nargó havia estat un important centre raier, segurament el principal de la conca global del Segre. Esmenta Pau Vila que, cap als anys vint, Coll de Nargó era encara la primera població de Catalunya en aquest ram.

Pel que fa a la mineria i la indústria, les mines de carbó s’explotaren els anys cinquanta, i aleshores també es fabricava ciment a Coll de Bura per a la resclosa del pantà, activitat que s’abandonà un cop acabada l’obra. Al N del terme, vora la carretera, hi havia una altra fàbrica de ciment ràpid. A més del sector de materials per a la construcció, la indústria s’ha centrat sobretot en la fàbrica d’electrodomèstics Taurus. El sector turístic ha tingut un cert desenvolupament, gràcies en part per ser un lloc de pas vora la carretera C-14 cap a la Seu i Andorra. El paisatge del municipi ha atret també el turisme rural.

Mirador del Cretaci
© Arxiu de Consorci Paleontologia i Entorn de Coll de Nargó

L’any 2005 un equip de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont amb la col·laboració de l’entitat Amics dels Dinosaures de l’Alt Urgell dugué a terme a Pinyes una campanya d’excavació que posà al descobert un jaciment d’ous de dinosaure (l’existència de fòssils ja havia estat documentada anteriorment a la zona). Posteriors excavacions i anàlisis confirmaren, el 2010, que es tracta d’un dels jaciments més importants d’Europa en el seu gènere, per l’abundància d’ous de dinosaure (les postes contenien entre 20 i 28 ous). La troballa donà lloc, el mateix  2005, a l’obertura de la sala Límit K-T al municipi, museu dedicat als dinosaures i que constituí la primera fase d’un projecte més ampli de nom Dinosfera, centrat en la construcció d’un centre d’interpretació de dinosaures prop de l’església de Sant Climent. La nova museografia de l'espai Dinosfera s'inagurà al març del 2015. L'any 2016, els jaciments de Pinyes, Santa Eulàlia, Sallent i Cal Salider del terme de Coll de Nargó foren declarats bé cultural d’interès nacional, en la categoria de zona paleontològica. 

El poble de Coll de Nargó

El poble de Coll de Nargó, que tenia 463 h el 2001, dit senzillament Nargó per la gent de la contrada, és situat a 573 m d’altitud, sobre una petita elevació a la dreta del Segre i als seus vessants. Les cases són de pedra, de dos o tres pisos generalment, amb aiguavessos de teula àrab. La part més antiga, sobre el rocam, era vila closa i les cases feien muralla; en resten les rebranques i l’arrencament de l’arc d’un dels portals que tancaven el vilar. En un lloc més baix, vora la ribera, hi ha l’església parroquial de Sant Climent, d’una àmplia nau amb capelles entre els contraforts laterals. El campanar, de torre, és adossat, i a la façana, sota un ull de bou rodó, hi ha el portal, datat el 1771. L’antiga església parroquial de Sant Climent de Coll de Nargó, romànica, és situada al començament de la carretera d’Isona, i envoltada pel clos del cementiri. L’església, que fou estudiada i restaurada per Josep Puig i Cadafalch, el 1946 fou declarada monument nacional. D’una sola nau, coberta amb volta de canó, l’absis és ornamentat exteriorment amb bandes i arcuacions. L’església és adossada a una torre campanar preromànica, de planta rectangular i forma atalussada. S'hi accedeix des de l’interior del temple per un portal de ferradura; al darrer pis del cos piramidal hi ha, a cada cara, finestrals de ferradura que semblen més aviat portals elevats. Caldria esbrinar si tots quatre són d’origen o bé si algun fou obert en la restauració de la torre; fruit d’aquesta és el darrer pis, amb finestres triforades sota arcuacions. L’església té adossada a migdia la planta d’una estreta nau acabada a llevant en semicercle; només se'n conserven les primeres filades. Més curta que la nau romànica, és possible que hagués pertangut a una església un xic anterior.

El topònim Nargó apareix ja mencionat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. L’etimologia de Nargó no ha estat prou ben establerta; probablement, però, és preromana. El Diccionari Alcover-Moll registra que podria tractar-se d’una grafia aglutinada de NgArgo, i Argó podria ser un nom personal. Tanmateix, cal recordar que ja al segle IX apareix la n (Nargona), la qual cosa invalida aquesta hipòtesi. Pel que fa a la paraula coll, que és mencionada ja com a part del topònim (Coll de Nargó) el 1519, deu referir-se probablement a la muntanyola sobre la qual s’assenta la població, ja que aquesta no és en cap pas entre muntanyes. No gaire lluny del poble hi ha la capella romànica de Sant Jaume, vora la masia de les Cases. D’una nau, l’absis és esberlat i la porta és a migdia. A la capella del Roser hi ha instal·lat el Museu dels Raiers. Cada estiu, habitualment el tercer diumenge d’agost, l’Asociació de Raiers de la Ribera del Segre organitza la baixada de rais entre els Clops de Fígols i el Pont d’Espia. Pel que fa a les festes el 12 d’octubre hom celebra la fira del Rovelló i el dimarts de Carnaval es fa un dinar popular a la plaça. La festa major és per Sant Jaume, el 25 de juliol.

Altres indrets del terme

A més del poble de Coll de Nargó, cap de municipi, el terme comprèn els pobles de Montanissell, Sallent d’Organyà i Gavarra, el llogaret de Valldarques, les caseries de les Masies de Nargó, els Prats, Aubàs i Estremós i l’antiga caseria, ara despoblada, de Remolins.

El municipi integra, a més, diverses esglésies i capelles aïllades, com Sant Miquel de les Masies, Sant Martí de la Plana, Sant Maximí, Sant Joan, vora de Carreu, o Santa Maria de Remolins. Al pla de Tolustre, entre Cal Frare i la Borda de Tolustre, hi ha les restes de l’antiga església de Sant Miquel, coneguda al país per l’Església Rònega. Romànica, només resten les filades inferiors de l’absis i del mur meridional. Uns 3 km al NE del poble de Gavarra, per una pista s’arriba a la partida de Santa Gueta, on hi ha les restes d’una capella romànica, servint de marge. És possible, pel nom de la partida, que hagués estat dedicada a santa Àgata. I al vessant de ponent del serrat de Carrasquers, limitant amb l’antic terme de Valldarques, hi ha la pagesia de Caborriu, prop de la qual -cap a l’W, en un turó- hi ha un paratge anomenat el Monestir, on es pot destriar un munt de ruïnes amb uns vestigis d’aparença romànica; hom hi arriba a distingir el contorn d’un absis.

Hom troba masies disperses arreu del territori, com Galleuda i Carreu, que havien format antigues quadres, Fenollet, Pera-rua, i els Vilars, entre altres.

A l’antic terme de Montanissell, el 1860, hi havia les cabanes de pastors del Maximí i del Passa-pena i els masos dels Vilars de Sallent, Solans, Cal Sastre, de la Collada, de l’Àliga, la Peça, del Boix, del Butxaca, del Bullidor, del Burruqueta, del Cabrot, del Campdestany, del Codina, del Colladetes, del Coll de Conseu, del Coll de la Mola, Comallonga, Conques, Coromina, el Corredor, Creu de Ferri, el Xeret, el Franqueró, del Fontanet, del Frare, del Guersina, del Joan, el Malpàs, Mata, del Melitar, del Metge, del Moixó, del Nen, el Perxar, el Planell, del Pitarell, del Ponçó, Puigjovau, dels Rius, de Roja, de Salidés, del Serrat, del Sastre, de Sobre-roca, del Sofret, els Solans, del Tabola, del Ton, del Torre, el Tossalet, del Vinyes, del Felip, del Riu, Cal Barceló, la Pegatera, la Pera de Sallent, Cal Pinyes, Cal Torrades, Turiella, Cal Bossa, Serradarques, Ca l’Andreu de Valldarques i Cal Llobera, entre moltes altres.

Dins l’antic terme de Gavarra el cens del 1860 esmenta les pagesies de Caredals, del Coll de Conseu, la Masia de la Drecera, la de la Malesa, la del Coll de Creus, la del Curc, la de Cal Frare (pronunciat Cal Frari), la del Perill, la del Perolet, la Borda del Rella, la del Roi, la del Simon, la del Xirimó, la de Cal Salera, la del Cervera i la del Ton del Simon.

El mateix cens de 1860, esmenta, en l’antic terme de Coll de Nargó, les masies de la Maçana, del Balinyo, del Bosquet, del Music, de l’Oliva, del Plana, del Puig, del Roca, del Soleró i del Vilar. El Spill cita el lloc despoblat de la Maçana, on hi havia tres albergs, i a l’esquerra del Segre diu que hi havia la Roqueta, torre i casa situada en un cap de roca, que feia gran fortalesa. Era posseïda, per manament de la reina vescomtessa, per Pere de la Roqueta, el qual, en cas de guerra o de sometent, des de la torre havia d’avisar els homes del castell de Nargó, de la vila d’Organyà i del castell de Canelles. Sembla que el dit lloc fortificat havia de ser prop del Palau, sota el tossal de Balinyó. Al lloc del congost dels Espluvins hi havia una creu de terme (mencionada el 1519) que assenyalava el límit amb Peramola. El santuari de Santa Eulàlia, que cita el cens del 1860, ha desaparegut.

Algunes d’aquestes masies esmentades han continuat habitades fins a l’actualitat. Per altra banda, finalment cal mencionar les restes del pont d’Espia.

La història

El terme de Nargó és esmentat el 988 i la vila anomenada Nargó, el 1076. Un parell de documents esmenten l’existència d’un lloc dit Palau. El 1016 “in Nargone ad palaco” i el 1089 “Sancti Clementi Nargoni, in loco ubi dicitur ad Palacio subtus via”. A l’alta edat mitjana generalment s’entén per aquest terme, palau, el territori on comtes, vescomtes o altres representants de l’autoritat posseïen drets, supervivència de l’antic domini públic del Baix Imperi romà (el lloc del Palau és prop del riu de Perles).

Els comtes d’Urgell posseïen drets a Nargó, alguns dels quals, el 1065, foren donats a la col·legiata d’Àger. El 1097 consta que els Caboet reberen del comte Ermengol V d’Urgell els castells i les viles de la comdoria d’Abella al lloc dit Nargó (pot ser que un d’aquests castells fos el que el 1519 és dit la Roqueta i qualificat de gran fortalesa). D’aleshores ençà els Caboet posseïren Nargó i el seu terme. Els comtes d’Urgell, però, conservaren encara alguns drets a Nargó, entre els quals diversos delmes que el 1143 Ermengol VI deixà a l’Església d’Urgell. Sembla que aquesta també rebé béns al castell de Nargó, i que el domini del dit castell pels Caboet i després pels Castellbò no era total, perquè el 1208 és documentat que el vescomte Arnau de Castellbò, valedor del comte de Foix, vulnerà els drets de l’Església d’Urgell cobrant tributs i rendes a diversos llocs, entre els quals Nargó, on s’apoderà del castell, que, segons aquesta font, el comte d’Urgell havia cedit en franc alou al bisbe. Pel pariatge de l’any 1278 entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, el prelat renuncià a les reclamacions que havia interposat sobre el castell de Nargó. En endavant la senyoria i la jurisdicció del lloc foren íntegrament dels vescomtes de Castellbò. Dins el vescomtat, la batllia de Coll de Nargó era integrada al quarter d’Organyà.

Col·laboració: 
TLlC
Data de revisió: 
2016-03-23

Llegir més...