i Còrsega | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

Còrsega

Nom italià deCorsica (it), Nom francès deCorse (fr)
Món

Sumari de l’article

Nom italià deCorsica (it), Nom francès deCorse (fr)
Vista de la vall de la Restonica i el llac Melo, Còrsega
© Anna Díez
Illa de la mar Mediterrània que constitueix una regió administrativa de França.
Població: 
259.682 h
[est 1995]
Extensió: 
8.680 km2

La capital és Ajaccio

La geografia

Situada a la mar Lígur, entre la Rivera italiana i l’illa de Sardenya, de la qual la separa l’estret de Bonifacio, és la més muntanyosa de les illes mediterrànies, i el relleu pot ésser dividit en dues parts: una al sud-oest i a l’oest, formada per un bloc hercinià de materials cristal·lins, aixecat pel plegament alpí, que culmina al Cinto, Rotondo i Incudine; la costa és rocallosa, amb grans entrants triangulars, continuació de les profundes valls que tallen aquest bloc. L’altra, la part oriental, és formada pels esquists de la serra Castagnicia, que s’allarga per la península del cap Corso i per la plana costanera, de materials terciaris coberta de llacunes, que forma un litoral baix i recte. El clima de les terres baixes és típicament mediterrani, mentre que a la muntanya canvia segons l’altitud i l’exposició.

Salt d'aigua al riu Golu (Còrsega)
© Guillem Verger
La xarxa hidrogràfica és complexa i de règim mediterrani; el Golo, el riu més llarg (84 km), desguassa a la costa oriental; a l’altre vessant es destaquen el Gravone i el Taravo. La vegetació s’adapta a la varietat climàtica; la màquia austromediterrània termòfila és limitada a les parts més càlides del litoral. La major part de la terra baixa correspon al domini dels alzinars, en gran part substituïts actualment per màquies de degradació. A muntanya hi ha boscs de fullatge caduc, rics en espècies de l’Europa central: castanyedes i fagedes, així com poblacions d’una raça particular de pinassa (Pinus nigra). Més amunt de 2.000 m hi ha vegetació d’afinitat alpina.

Vista del port d'Ajaccio
© Guillem Verger
La població, que el 1851 era de 236.251 h, creixia molt poc (0,5% anual) a causa de l’emigració; el 1901 arribà als 295.589 h, però d’aleshores ençà s’accentuà tant l’emigració cap a França, que fins i tot arribà a superar el creixement vegetatiu, i per això decreix regularment; només abans de la Segona Guerra Mundial el procés es capgirà, i el 1936 assolí la població més elevada (322.854 h). El poblament s’ha desplaçat de la muntanya interior cap a la costa; els nuclis principals són els ports de Bastia i Ajaccio. La llengua oficial és el francès, però la població parla el cors.

L’administració francesa no ha contribuït gaire al desenvolupament de l’economia. El sòl, fèrtil, suporta una agricultura tradicional amb producció de vi (especialment a la península del cap Corso), oli, blat, llimones i tabac; prop d’Ajaccio hi ha conreu d’horta. La ramaderia és encara una activitat important (bestiar oví, boví i cabrum). La mineria hi és poc important, amb jaciments d’antimoni i asbest, a més de materials de la construcció. La indústria hi és poc desenvolupada, basada en la transformació dels productes agrícoles (vi, oli i formatge de Rocafort) i del bosc (fusta). El turisme francès hi té una gran importància.

La història

La prehistòria de Còrsega ha estat poc investigada en relació amb les altres illes o els altres territoris litorals de la Mediterrània occidental. El 1967 hom pogué establir que hi arribà el Neolític primitiu mediterrani, caracteritzat per les ceràmiques impreses. Aquesta fou, probablement, la primera fase del poblament vers el quart mil·lenni, puix que, com a totes les illes, no és fàcil d’esperar troballes d’home paleolític. La primera fase de poblament dens i important correspon a la cultura megalítica, de la fi del tercer mil·lenni i del segon. Hi són coneguts nombrosos dòlmens i altres monuments megalítics funeraris; però l’element més característic d’aquesta cultura són les esteles, ja en forma de menhir corrent, aïllat, ja posades en rengles, com les de Pagliaiu a Sartene, o més encara les esteles antropomorfes, com les de Filitosa. Còrsega és un dels nuclis més densos d’aquest tipus d’estàtues menhirs de tota la Mediterrània occidental, que en la darrera fase duen sovint espases, de formes corresponents a les de l’edat del bronze, gravades o en relleu. Possiblement en són contemporànies les pintures esquemàtiques, com les de la Grotta Scritta, d’Olmetta. Una nova fase començà vers la meitat del segon mil·lenni amb la civilització dita torréene, des del 1955, per Grosjean i altres investigadors francesos, caracteritzada per construccions monumentals, i que potser forma un cicle de cultura amb la civilització nuràgica de Sardenya i amb la cultura talaiòtica de Mallorca i Menorca, i que es mantingué, com en aquestes altres illes, fins a l’arribada de les influències clàssiques. Des del s. VI aC entrà a l’esfera de les colonitzacions grega i feniciocartaginesa, i fou un punt de rivalitat entre ambdues. Els grecs fundaren al nord-est de l’illa la factoria d’Alalia, davant la qual tingué lloc la batalla naval d'Alalia, que no representà, com habitualment ha estat dit, la fi de la influència grega a l’illa, segons que demostren les excavacions actuals. Però caigué sota l’hegemonia cartaginesa vers els s. IV-III aC, fins que els romans l’ocuparen el 237 aC. Durant el s. II aC hi hagué diverses revoltes indígenes antiromanes. Malgrat alguns esforços de colonització sistemàtica, sobretot durant el s. I aC, la romanització no hi fou profunda, en vist les altres terres i illes immediates, i restà com un món marginal. Sèneca, entre altres, hi fou exiliat. Els llatins la conegueren amb el nom de Corsica, origen de l’actual. Fou conquerida pels vàndals el 456 i l’ocupació es mantingué dependent del regne vàndal del nord d’Àfrica, fins que l’any 526 els bizantins la reconqueriren. Durant aquest període mantingué el caràcter marginal i de terra d’exili, puix que els vàndals hi enviaren un grup de bisbes expulsats del nord d’Àfrica. El 725 fou annexada al regne llombard d’Itàlia, però uns cinquanta anys més tard, per donació dels reis francs, el papat esdevingué titular del govern de Còrsega. Des de la primeria del s. VIII, i durant tres-cents anys, l’illa fou objecte de continuats atacs sarraïns, molts dels quals provinents d’Al-Andalus. Aquest fet provocà un gran despoblament de l’illa, en benefici sobretot de Roma. La reconquesta fou acomplerta, per l’acció combinada de Pisa i Gènova, durant la primera meitat del s. XI. El 1078 el papa en confià l’administració al bisbe de Pisa, però els genovesos, sobretot a partir del 1132, penetraren a l’illa. La desfeta pisana a Meloria (1284) donà Còrsega als genovesos.

El 1297 l’illa entrà en el camp de la política catalanoaragonesa en ésser concedida en feu, pel papa Bonifaci VIII, amb l’illa de Sardenya, a Jaume II de Catalunya-Aragó, per compensar el retorn de Sicília als Anjou previst pel tractat d’Anagni (1295) (i que després no fou complert). Jaume II tractà de suplantar, sense gaire èxit, els genovesos i els pisans que dominaven l’illa i hi formà un grup filocatalà que col·laborà també a la conquesta de Sardenya. Les dificultats d’aquesta conquesta impediren l’acció a Còrsega, però fou creat el càrrec de governador general de Còrsega, annex al càrrec equivalent de Sardenya. Pere III de Catalunya-Aragó provà d’obtenir Bonifacio i altres punts de Còrsega per via diplomàtica, sense èxit; el 1377 envià ajut al comte Arrigo della Rocca per tal de posar Còrsega a les mans dels catalans i Martí I el visità personalment (1399) a l’illa per posar en peu el partit filocatalà, en el qual figuraven també els germans Giovanni i Vincentello d’Istria; el darrer anà a Catalunya a cercar ajut (1404) i fou nomenat lloctinent de Còrsega; poc temps després, el príncep Martí li portà nous reforços, però els conflictes de Sardenya, fomentats per Gènova, impediren una acció definitiva. En 1414-15, Vincentello d’Istria sollevà l’illa contra els genovesos, però no obtingué de Ferran I de Catalunya-Aragó tot l’ajut que li calia.

Penya-segats a Bonifacio, Còrsega
© Fototeca.cat-Corel
Alfons IV rectificà l’actitud del seu pare: dirigí una expedició que prengué Calvi, però fracassà en el setge de Bonifacio (1420), fet que afleblí el partit filocatalà; la situació esdevingué crítica en ésser capturat i executat Vincentello pels genovesos (1434). Un any més tard, en caure presoner el mateix Alfons IV a Ponça, hagué de renunciar els seus drets damunt Còrsega. Els Della Rocca i els Istria es mantingueren fidels a Catalunya-Aragó, però les dissensions entre ells comprometeren encara més l’èxit de llur acció. D’altra banda, el papa Eugeni IV declarà extingits els drets d’Alfons IV, i el papa Nicolau V els cedí al genovès Ludovico di Campofregoso (1448). Alfons IV nomenà encara com a lloctinents Jaume de Besora (1451), Antoni Olzina (1452) i Berenguer d’Erill (1455), que renovaren la penetració catalana a l’illa i obligaren els genovesos a deixar Còrsega sota control del Banco di San Giorgio (1453), per evitar-ne la pèrdua. La irrupció dels turcs a Europa (1453) desvià l’atenció d’Alfons IV cap a uns altres problemes, i a la seva mort (1458) s’extingiren els lligams de Còrsega amb la corona catalanoaragonesa.

Gènova tornà aleshores a dominar en exclusiva el govern de Còrsega, bé que el 1553 Sampiero Corso aconseguí que Enric II de França, amb la col·laboració turca i dels descontents del domini genovès, ocupés l’illa, que restà gairebé tota sota domini francès, fins que la pau de Cateau-Cambrésis (1559) la retornà a Gènova. El 1729 els corsos s’aixecaren contra Gènova, que demanà ajut a Àustria (1731) i a França (1737), la qual s’annexà l’illa el 1768. Pasquale Paoli, cap de l’oposició a França i organitzador de la Còrsega independent, fou finalment vençut per Napoleó I (1793-95). La Còrsega francesa tingué des d’aleshores, i fins al començament del s. XX, una forta depressió econòmica, que provocà una gran emigració. Totes les reivindicacions italianes, particularment durant l’època feixista, foren rebutjades tant pels francesos com pels corsos. Durant la Segona Guerra Mundial fou ocupada pels italians i pels alemanys (1942-43), però fou alliberada per les forces franceses el 1943. Al llarg dels anys seixanta i setanta s’anaren incrementant les accions reivindicatives d’una autonomia envers l’Estat francès, reflex d’un sentiment nacional ofegat ensems per clans oligàrquics de l’illa i per l’administració parisenca. Les organitzacions més radicals (el Front Nacional per a l’Alliberament de Còrsega [FNAC]) i la Unione di U Populi Corsu, principalment) optaren per dur a terme actes de violència contra institucions, edificis o béns que representaven el poder francès. La força del moviment independentista cors menà el govern a concedir una certa autonomia a l’illa l’any 1982.

Hom creà una assemblea regional, però aquesta no és dotada de govern, i les seves atribucions legislatives són molt limitades pel que fa a l’administració de recursos propis. La permanent situació de conflicte polític, social i àdhuc militar amb les organitzacions sobiranistes corses arribà a un punt d'especial gravetat amb l'assassinat del prefecte Erignac, màxima autoritat francesa a l'illa. D'altra bnada, les repetides denúncies de greus irregularitats per part de funcionaris francesos a l’illa, portaren el govern de Lionel Jospin a obrir, a l’estiu del 2000, unes negociacions amb els polítics corsos per a tractar de la qüestió d’un nou estatut per a l’illa. L’aprovació el 2001 del projecte d’estatut d’autonomia (que comportà una bel·ligerant oposició en tot l’espectre polític francès) semblà obrir una possibilitat de posar fi al conflicte crònic de l’illa i les seves seqüeles (corrupció, violència i estancament econòmic). Tanmateix, el text retornà del Senat considerablement retallat i, al gener del 2002, el Consell Constitucional suprimí els articles relatius a l’adaptació de les lleis franceses. Al juliol del 2003, el text fou sotmès a referèndum. El resultat fou negatiu (50,98%), malgrat que no tan sols els partits estatals sinó també els partits nacionalistes hi feren campanya a favor, i fou atribuït a una diversitat de causes, entre les quals l’actitud bàsicament contrària del funcionariat, que a l’illa representa gairebé el 40% de l’electorat, i les atribucions insuficients. El bloqueig de la situació creà fortes tensions entre els grups polítics de l’illa, i al març, Corsica Nazione (CN), un dels principals partits nacionalistes, abandonà l’assemblea territorial. Mentrestant continuaren tenint lloc atemptats, entre els quals els assassinats de dos destacats dirigents nacionalistes que denunciaren les activitats criminals d’una de les fraccions del Front Nacional d’Alliberament de Còrsega (FLNC), el grup armat secessionista principal de l’illa. També causaren controvèrsia les detencions dels líders nacionalistes Jean Colonna alguns dies abans del referèndum, acusat de l’assassinat del prefecte Claude Erignac el 1998 i, a l'abril del 2004, la de Jean-Guy Talamoni, líder de CN, acusat d’extorsió. Entre els anys 2003-05 l’FNLC mantingué una treva en els seus atemptats. En un comunicat que citava explícitament els casos d'Irlanda del Nord i del País Basc, i al juny del 2014 el FNLC anuncià la fi de la lluita armada i l'inici d'un procés de conversió en un moviment que cercaria la independència de l'illa per mitjans pacífics i democràtics. Feia també una crida a negociar amb París un Estatut transitori i la situació dels seus membres presos.

Llegir més...