i Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura

Municipi
Baix Empordà

Sumari de l’article

Nucli del barri de la Riera i església de Monells (Baix Empordà)
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Empordà, al sector septentrional del massís de les Gavarres, que comprèn una bona part de la vall alta del Daró i de la vall del Rissec, afluent per l’esquerra del Daró.
Població: 
1.272 h
[2009]
Extensió: 
100 km2

Situació i presentació

El municipi limita al N amb Corçà, a l’E amb la Bisbal d’Empordà, al SE amb Calonge, al S amb Santa Cristina d’Aro i a l’W amb els municipis de Llambilles, Quart i Madremanya, del Gironès. L’antic municipi de Sant Sadurní de l’Heura adoptà, el 1937, el nom de Sadurní de l’Heura. El terme de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura té una extensió de 99,83 km2, després que l’any 1973 els municipis de Monells (5,60 km2), Cruïlles (71,13 km2) i Sant Sadurní de l’Heura (23,14 km2) es fusionessin en un de sol.

El terme s’estén pels vessants septentrionals de les Gavarres fins a les carenes que limiten amb la comarca del Gironès. El puig del Suro Robat (394 m), al NW del terme, és el punt més elevat i una fita amb el municipi de Quart (Gironès). Comprèn una gran part de la vall alta del Daró, que travessa el terme de ponent a llevant. El sector de tramuntana és drenat també pel Rissec, i la resta del terme, per altres nombroses petites torrenteres. Els sectors més muntanyosos de Sant Sadurní són ocupats per boscos d’alzines, suros i pins, característics de les Gavarres. A les clarianes hi ha camps de conreus i pasturatges, masies i veïnats. El sector NE, més planer, és gairebé totalment conreat.

L’antic municipi de Cruïlles és situat a la vall del Daró, aigua amunt de la Bisbal. Comprèn una part del curs d’aquest riu, que es forma per diversos torrents dins l’antic terme de Santa Pellaia. Així, el terme municipal de Cruïlles inclou una gran part de les Gavarres, amb el seu punt més alt, el puig d’Arques (535 m), i la capçalera de la riera de Calonge. El límit oriental del municipi amb la Bisbal coincideix, en gran part, amb el curs de la riera del Vilar, afluent del Daró per la dreta. El Puig Gros (469 m), a migdia, fa de partió entre els termes de Cruïlles, Caçà de la Selva i Santa Cristina d’Aro. Aquest mateix límit meridional passa pel coll del Matxo Mort, pel Puig Dalmau i pel Puig Blanquet, aquest ja divisòria amb el terme de Calonge.

El terme de Monells comprèn un sector dels vessants nord-orientals de les Gavarres i de la vall del Rissec, afluent per l’esquerra del Daró. Altres torrenteres tributàries del Rissec drenen també el territori. El Puig Ventós (130 m), al NW —fita amb Madremanya i Corçà—, és el punt més alt de la contrada. Cal suposar que el nom del lloc s’originà per l’existència de molins a les vores del Rissec.

Formen el municipi el poble de Sant Sadurní de l’Heura, cap municipal, el raval de Mas Savalls, els veïnats de Sant Joan de Salelles, del Pedró, de Banyeres i d’Estravau, l’antic poble de les Arades i els nuclis corresponents a l’antic municipi de Cruïlles, que inclou la vila de Cruïlles, els pobles de Santa Pellaia, Sant Cebrià de Lledó i Sant Cebrià dels Alls, i el poble i antic monestir de Sant Miquel de Cruïlles, el santuari de Santa Àgata del Coll i l’ermita de l’Esperança. El municipi comprèn, també, el poble de Monells.

Pels nuclis de Cruïlles i Sant Sadurní de l’Heura passa la carretera local de la Bisbal d’Empordà a Caçà de la Selva, que travessa les Gavarres pel coll de Santa Pellaia i continua paral·lela al curs del Daró en un llarg tram. La carretera local de Corçà a Madremanya passa pel poble de Monells. Diversos camins asfaltats menen des de Monells fins a Cruïlles i a Sant Sadurní de l’Heura.

La població i l'economia

Vers el 1380, Sant Sadurní tenia 41 focs del bisbe de Girona i 1 d’aloer. El 1497 havia passat a 67 focs. Tingué un extraordinari creixement durant el segle XIX, a causa de la prosperitat agrícola. Així, l’any 1857 tenia 923 h, el cens més alt que ha assolit. A partir d’aleshores s’esdevingué un continuat descens que, malgrat una feble recuperació al segon decenni del segle XX, no es deturà fins el 1950, any en què hi havia 483 h. Durant el decenni següent es produí una petita revifalla deguda a la vinguda d’immigrants atrets pels llocs de treball que ofereixen les indústries terrisseres de la Bisbal (511 h el 1960). A partir d’aquesta data la població s’ha reduït de forma molt accentuada –el 1970 només hi havia 371 h– per l’abandonament de les masies disseminades.

El poblament de Cruïlles el 1860 era de 1 303 h, incloent-hi els dels antics termes de Santa Pellaia, Sant Cebrià de Lledó, Sant Cebrià dels Alls, el veïnat de Sant Joan de Salelles i els pobles de Sant Miquel de Cruïlles i Santa Pellaia, com també nombroses masies disseminades. El 1970, en el darrer cens del municipi independent, els habitants havien disminuït a 448.

En el cens demogràfic de Monells es palesa una disminució entre la fi del segle XV i el principi del XVIII, a causa, segurament, de la minva d’importància del mercat. Al final del segle i durant la primera meitat del XIX (456 h el 1857) es produí un augment de la població. Malgrat algunes fluctuacions, es pot dir que el descens iniciat a la darreria del XIX —amb la crisi agrària i l’atracció dels nuclis industrials— no es deturà fins a mitjan segle XX (255 h el 1960). En el decenni 1960-70 es produí una lleugera recuperació, motivada, com en el cas de Sant Sadurní, per l’arribada d’immigrants que treballaven a les indústries terrisseres de la Bisbal i Corçà (333 h el 1970). Tanmateix, durant els darrers anys del segle XX ha continuat la minva poblacional.

L’evolució dels municipis agrupats a partir del 1975, que sumaven 985 h, experimentà un lleuger però continu ascens fins a inicis del s. XXI: 1 060 h el 1979, 1 037 h el 1990, 1 099 h el 1996 i 1233 h el 2005.

El bosc de les Gavarres, del qual es treia fusta, suro i carbó, pràcticament no s’explota (només per a fusta i en molt poca quantitat), i es troba envaït pel sotabosc. Als sectors conreats del terme hom planta principalment farratge, blat de moro i cereals. Encara resten algunes vinyes i oliverars, i hi ha una petita zona de regadiu, dedicada a les hortalisses, vora el poble de Sant Sadurní de l’Heura. La ramaderia és l’activitat més representativa i en gairebé tots els sectors (aviram, porcí, boví, oví, cabrú i cria de conills) té els percentatges més alts de la comarca. S'han establert diverses indústries familiars derivades de l’activitat agrícola i ramadera i algunes petites fàbriques de materials per a la construcció. El nom aconseguit per Monells com a conjunt monumental ha fet que sigui força visitat pel turisme, i pel mateix motiu moltes cases de la població han estat convertides en segona residència. El terme pertany a l’àrea d’influència del mercat de la Bisbal d’Empordà.

El poble de Sant Sadurní de l'Heura

El cap municipal, Sant Sadurní de l’Heura (174 h el 2001 i 76 m d’altitud), és emplaçat al sector planer del terme, al NE, vora el límit amb Cruïlles, a menys de 2 km d’aquest nucli. El poble, forma un conjunt de carrers estrets i llargs, amb alguns eixamples o ravals als extrems. Moltes cases tenen llindes de pedra dels segles XVIII i XIX. L’església parroquial de Sant Sadurní, documentada des del segle XI, és un edifici bastit al segle XVIII, de grans dimensions. D’una nau amb capelles laterals, es cobreix amb voltes de llunetes. El frontis de la portada està decorat amb motllures, pinacles i esferes de pedra. Al damunt hi ha una fornícula i una senzilla rosassa. Sobre l’angle NW es dreça el campanar de planta quadrada (segle XVIII). L’únic element que resta de l’església anterior és el campanar romànic adossat al mur meridional. És una torre alta de planta quadrada, amb les finestres geminades i d’arcs de mig punt tapades. El pis superior, amb arcades, i la coronació, en forma de piràmide, s’afegiren posteriorment a l’obra romànica. Les espitlleres que posseeix evidencien que serví, també, com a torre de defensa.

Del castell de l’Heura o de Sant Sadurní, documentat des del segle XV com a possessió de la mitra de Girona, no en resta res. És probable que el campanar vell formés part de les seves defenses, això suposant que el castell hagués estat emplaçat al costat de l’antiga església, potser a la plaça Major del poble, al N de l’actual parròquia. La festa major del nucli se celebra el tercer diumenge de setembre, mentre que la festa petita s’escau pel 29 de novembre.

Altres indrets del terme

L'antic terme de Sant Sadurní de l'Heura

Dins de l’antic terme hi ha nombroses masies disperses dels segles XVI-XIX, aïllades o formant petits veïnats, algunes de les quals han estat adaptades com a segona residència.

Entre els nuclis cal citar l’antic poble de les Arades, avui abandonat. A 700 m de Sant Sadurní de l’Heura, vers el NW, hi ha el raval del Mas Savalls, d’una vintena de cases, Estravau (o Travau) és 700 m al S; amb 13 cases. La caseria del Pedró és poc més d’1 km al NW de Sant Sadurní. El veïnat del Rissec, a la dreta d’aquesta riera, és 1,2 km al N del poble. El veïnat i antic lloc de Ba nyeres és al sector muntanyós.

Una resta arqueològica d’interès és el menhir de la Pedra Dreta, d’1,25 m d’alçada. És en una pineda, a migdia de Can Mateu de la Creu, masia situada vora la carretera de Caçà de la Selva. També ha estat localitzat, al terme, la cista dolmènica del Puig d’Arques o de l’Abel.

El veïnat de Sant Joan de Salelles, de masies disperses, es troba entre el poble de Sant Sadurní i el de Cruïlles. El 2001 hom empadronà 19 h. Dels masos es destaquen Can Salelles, que, tot i reformat, conserva estructures d’èpoques diferents, i el Mas Salelles, gran casal del segle XVI. L’església de Sant Joan, restaurada el 1985, conserva una bona part dels elements arquitectònics de la primitiva construcció romànica o preromànica, possiblement del segle X.

Cruïlles i el seu antic terme

Vista de la vila de Cruïlles (Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura)
© Vincent van Zeijst
La vila de Cruïlles és situada sobre un turonet a 76 m d’altitud, on la vall del Daró comença a eixamplar-se i vora els darrers contraforts septentrionals de les Gavarres. La vila medieval era envoltada de muralles, que es conserven parcialment, al centre de les quals s’aixecaven el castell, del qual només resta una torre de l’homenatge, i l’església de Sant Eulàlia.

Extramurs de la vila hi ha l’ermita de la l’Esperança, situada en un fondal, 1 km al NE de la vila de Cruïlles, ja existia el 1413.

Els llocs de Pastells i Rabioses, que el 1632 formaven part de la batllia reial de Cruïlles, ja no figuraven relacionats en el cens del 1860. El veïnat de Rabioses el formen masos escampats a la dreta del Daró, entre aquest riu i la carretera de Calonge, 2 km al S de Cruïlles, al sector planer. Més al S, ja a les Gavarres, hi ha el Mas del Forn del Vidre, abandonat. La urbanització de Puigventós, 1 km a llevant de Cruïlles, és de fet un barri d’expansió de la Bisbal, tot i que es troba dins el terme de Cruïlles. En aquest sector hi ha el Mas Pou, casal fortificat amb torre de defensa i obertures del gòtic tardà (segle XVI).

El poble i antic monestir de Sant Miquel de Cruïlles és situat damunt un turonet, 1 km a llevant de la vila de Cruïlles. A la part septentrional de l’antiga església del monestir s’arrengleren una dotzena de cases dels segles XVI-XVIII. Gilabert (I) i Jofre (I) de Cruïlles dotaren el cenobi entre el 1031 i el 1057, any aquest en què ja hi havia monjos, i els seus fundadors l’uniren al monestir italià de San Michele della Chiusa (Torí). Des del 1144 li estava sotmesa l’església parroquial de Santa Eulàlia de Cruïlles i el petit priorat de Sant Genís de Rocafort, vora Martorell. El 1485 el monestir fou saquejat pels remences i el 1592 el papa Climent VIII l’uní a Sant Pere de Galligants, com a priorat. L’església és romànica (segle XI), de planta basilical de tres naus, transsepte i tres absis i una cúpula sobre el creuer. L’edifici es decora exteriorment, excepte el transsepte, amb un fris d’arcuacions llombardes emmarcades entre lesenes a la capçalera. A l’interior es conserven una pica baptismal monolítica, unes bases de columnes i dos ossaris gòtics, amb l’escut dels Cruïlles i datats el 1348 i el 1393. El 1930 es descobriren a l’absis central de Sant Miquel de Cruïlles unes pintures murals romàniques. Al Museu d’Art de Girona es conserven diverses peces procedents del monestir de Cruïlles, traslladades el 1930 a l’antic Museu Diocesà. En destaquen la majestat de Cruïlles (datada al segle XII), el retaule de Sant Miquel, obra de Lluís Borrassà, del qual es conserva el contracte, datat el 13 de novembre de 1416, i diversos fragments d’altres retaules, gòtics i renaixentistes. El 2001 tenia 17 h.

A migdia de l’església de Sant Miquel de Cruïlles hi ha una masia aixecada aprofitant restes constructives dels edificis monàstics.

Santa Pellaia és un poble de masies disperses de la part occidental de l’antic terme de Cruïlles, situat en un dels punts més alts de la serra de les Gavarres, a la capçalera de la conca del Daró. El lloc i l’església són documentats el 1064 (Sanctae Pelagie... locus de ipsa Cabruga). Pertanyia a la baronia de Cruïlles. La capella de Santa Àgata del Coll, situada uns 2 km a llevant.

El lloc de Sant Cebrià dels Alls, conegut també com a Camós de les Gavarres, és situat a llevant del puig d’Arques, el punt més alt de les Gavarres. El poble és format per l’església, la rectoria i un casal anomenat el Castell. L’església de Sant Cebrià (de Alios) és documentada el 1064. S'hi arriba seguint un camí que s’inicia al coll de la Ganga o bé des d’un altre que parteix del Mas Sais. Al voltant del nucli s’escampen diverses masies, com Can Darna i el Mas Sais. El nom de puig dsArques feia pressuposar lència d’un dolmen, que fou confirmat quan el 1964 es descobrí la galeria coberta del puig d’Arques, sepulcre megalític que ha estat estudiat per Ll. Esteva. Sant Cebrià dels Alls pertanyia a la baronia de Cruïlles.

El poble de Sant Cebrià de Lledó és format per un escampall de masies entre el puig d’Arques i Santa Pellaia. El lloc és conegut popularment com els Metges, pel fet que els sants Cosme i Damià eren venerats a l’església parroquial. L’església de Sant Cebrià, restaurada, era parròquia al segle XIII. Té un absis poligonal i una torre campanar barrocs. La nau, però, és romànica, del segle XI, coberta amb volta de canó. Hi ha una extensa necròpoli de sepultures de lloses, medieval, coneguda com el Cementiri dels Jueus.

Monells

El Rissec divideix el poble de Monells (182 h el 2001) en dos barris anomenats, ja des d’antic, del Castell, a la dreta, i de la Riera, a l’esquerra. La població celebra la festa major, en honor de sant Genís, el diumenge pròxim al 25 d’agost. El quart diumenge de gener té lloc la festa petita.

El barri del Castell, que s’estén entre el pujol on es dreçava el castell medieval i la riba de la riera, és un petit conjunt urbà centrat per la plaça de Jaume I, de recinte en forma de rectangle irregular. La banda del nord, on hi ha la mitgera de Monells, és porticada, i la de migdia ho està parcialment; les arcades —de llum i alçada irregulars— són de forma rebaixada. Les cases presenten elements dels segles XV-XVIII, i en una de les façanes s’ha descobert una finestra d’arc de ferradura. Al costat oriental de la plaça hi ha l’antiga casa del comú, amb una finestra coronella gòtica. A llevant de la plaça Major hi ha la minúscula plaça de l’Oli, amb pòrtics que formen angles i racons. Ambdues places es comuniquen amb el carrer dels Arcs, en una bona part cobert per passadissos amb voltes i arcades. El carrer Major puja vers el castell, del qual resta el basament d’una torre rectangular de carreuada. Els elements defensius del castell es complementaven amb les muralles que encerclaven el barri situat a la seva vora, el qual formava un extens albacar de la fortalesa medieval. Queden vestigis d’aquesta muralla al sector paral·lel a la riera, tot i que integrats a les façanes posteriors d’algunes cases de la plaça Major i del carrer del Arcs (fragments de murs espitllerats i dues torres de planta rectangular). Al costat de llevant al mig del carrer dels Arcs resta un portal d’arc de mig punt, adovellat. Entre la plaça Major i el castell, resten uns murs emmerletats a l’indret on hi hagué, probablement, l’església de Sant Francesc, avui desapareguda. Extramurs i al N hi ha el Mas Fàbrega –conegut també amb els noms de Can Mai, Can Riba i Can Puig Salelles—. L’edifici és fortificat amb una garita angular, de carreus, que té una mènsula esculpida a la base.

Al barri de la Riera, les cases —dels segles XVI i XVII—s’agrupen d’una manera poc compacta. En aquest lloc hi hagué l’hospital, desaparegut, que tenia una capella dedicada a sant Antoni. Una mica separada del poble hi ha l’església parroquial de Sant Genís de Monells —citada ja el 1019—. És un edifici gòtic, d’una nau amb capelles laterals, però amb el frontis d’estil barroc tardà, d’influència rococó, presidit per una imatge de pedra del patró, amb una complicada ornamentació a base de relleus geomètrics, a l’entorn de la portada, la rosassa i un ull de bou ovalat (amb la data de 1785). El cloquer restà inacabat i la part alta no fou construïda fins al principi del segle XX. L’interior del temple, amb arcs apuntats i voltes de creueria, presenta una certa unitat d’estil. L’absis, amb dues capelles radials, ja era construït el 1309, i dins del segle XIV es degué bastir la major part de la nau. Les capelles laterals s’hi anaren afegint més tard (les dues darreres són del 1702). De les claus de volta es destaca la del presbiteri, molt gran, amb l’Agnus Dei, i dues testes que deuen representar els donants o benefactors. Al sòl hi ha làpides sepulcrals dels segles XVII i XVIII amb grans escuts dels llinatges locals de Portós, Fàbrega, Estanyol i Mas. A l’exterior, encastada al mur de migdia, hi ha la làpida sepulcral gòtica (segle XIII o XIV) del cavaller Arnau de Pontós, amb l’emblema de la branca d’aquest llinatge que arrelà a Monells. Al Museu de Girona es guarda la lipsanoteca que es col·locà a l’altar el 1310, trobada el 1962 durant les obres de restauració de l’església.

L'antic terme de Monells

Al NE hi ha Ca l’Estanyol, gran pairalia en la qual es destaca el pati interior amb obertures renaixentistes decorades (segles XVI i XVII). El 1922, Albert Camps i Armet, propietari del casal, el deixà a la Diputació de Girona, que en prengué possessió el 1941. Ha estat dedicat a finalitats benèfiques (residència d’estiueig dels internats a la Llar Infantil de l’entitat). Actualment és la seu de l’Escola de Capacitació Agrària de l’Empordà.

Entre les masies disperses pel terme hem d’esmentar el Mas de la Torre, uns 500 m al SE del poble, amb una torre de defensa de planta rectangular. El veïnat de Sies, de masos escampats, és 1,5 km al NW de Monells. Entre les masies destaca el Mas Portós (el llinatge d’aquest nom és conegut des del segle XIV).

Per la rodalia de Monells passava el camí d’Empúries, que a l’època romana travessava la plana del Baix Empordà i menava a Girona per aquest pas natural de les Gavarres. Sembla que, en aquest indret, se n'hi afegia un altre provinent de la Via Augusta.

La història

En la documentació medieval, el lloc és esmentat el 978 com a Sant Sadurní de Salzet o Saldet, topònim oblidat. Per aquest motiu, hom ha atribuït sovint al llogaret de Saldet (Ventalló, Alt Empordà) algunes dades històriques relatives a Sant Sadurní. Del 1044 és el document més antic conegut sobre l’església i el poble de Sancti Saturnini de Saltedo, possessió de la mitra de Girona. Correspon a la venda d’un alou d’aquest terme feta per Miró Ennegó i Girberga al cabiscol de la seu gironina. Dels anys 1052, 1058 i 1064 hi ha altres notícies sobre l’església. Altres documents medievals fan referència al castell de Sant Sadurní de l’Heura i al domini que hi exercien els bisbes. Així, el 1052 el cavaller Amat Vives prestà homenatge al bisbe Berenguer per la fortalesa de Sant Sadurní de Salzet. Del 1103 al 1213 la família Anglès posseí el castell de Sant Sadurní en feu dels bisbes, els quals l’any 1319 encara augmentaren els seus dominis a la rodalia. El 1362 el rei, a causa de les despeses de la campanya de Sardenya, va vendre a l’estament eclesiàstic el dret de bovatge sobre el castell i la parròquia de Sant Sadurní. El lloc fou incorporat a la corona l’any 1442 i li fou atorgada la condició de carrer de Barcelona, decisió contra la qual lluità el bisbe Joan Margarit (1462-84).

El lloc de Cruïlles és esmentat el 891 (strata que discurrit de Crucilas perfossas usque ad sanctam Mariam), i la seva església parroquial, que depengué del monestir benedictí proper de Sant Miquel de Cruïlles, és documentada el 1035 en el testament d’un Gilabert (I) on es menciona un alou a l’església de Santa Eulàlia de Cruïlles. Jofre (I) o Gaufred, el seu fill, era senyor de Cruïlles, Santa Pellaia i Sant Joan de Salelles. La vila, i el castell, de Cruïlles fou origen del llinatge dels Cruïlles i centre de la baronia de Cruïlles, que comprenia també Sant Joan de Salelles, Santa Pellaia i Sant Cebrià dels Alls. El primer personatge documentat del llinatge dels Cruïlles fou Humbert de Cruïlles (1136). Gilabert (IV), dit el Gran, es casà pels volts del 1294 amb Guilleuma de Peratallada, i en nasqué la línia troncal dels Cruïlles de Peratallada, que havien de posseir la baronia de Cruïlles, la de Peratallada i molts altres dominis a la comarca. Des d’aleshores el centre de la baronia i possessions dels Cruïlles fou traslladat a la vila de Peratallada. Aquesta línia troncal s’extingí amb Bernat Gilabert (II) de Cruïlles i de Cabrera; a la seva mort passà al seu nebot, i d’aquest a diverses altres mans, totes les quals, però, bescanviaren els cognoms d’origen pel de Cruïlles de Peratallada. Cruïlles esdevingué vila reial el 1442 i obtingué el privilegi de ser carrer de Barcelona. El 1632 era cap d’una batllia reial que comprenia també els llocs de Sant Miquel de Cruïlles, Sant Joan de Salelles, Sant Cebrià dels Alls, Pastells i Rabioses.

El 922 el rei Carles el Simple confirmà a la seu de Girona les propietats que posseïa a Mulnels. L’església de Sant Genís de Monels passà a dependre, el 1019, de la canònica de Girona. El castell de Monells fou sovint cobejat a l’època medieval, en gran part a causa de la seva situació fronterera amb el comtat d’Empúries i amb les importants possessions dels bisbes gironins al Baix Empordà. Fou el solar del llinatge que prengué per cognom el d’aquest lloc. La primera notícia és del 1019 i es refereix a Auger de Monells. A un successor anomenat Ramon Auger de Monells, el comte Ramon Berenguer III concedí el 1103 permís per a traslladar a Monells el mercat que se celebrava a Anyells (Corçà). Durant l’època medieval fou el mercat més important de la comarca i l’origen de la puixança del poble, que mantingué durant segles. El 1234 el rei Jaume I disposà que la mitgera de Monells –mesura de grans que hom hi emprava– fos tinguda, juntament amb la de Girona, com a base per a fixar els preus dels cereals a tot el bisbat. A mitjan segle XIII els vescomtes de Bas eren senyors del castell de Monells, i, per casament de Sibil·la —filla del vescomte Simó de Palau— amb el comte Hug V, el lloc passà al comtat d’Empúries. El 1302, després de les disputes entre els comtes emporitans i el rei Jaume II, Monells fou ocupat per les forces reials, embargat i venut. Segons l’historiador J. Pella i Forgas, arribà a posseir el lloc un jueu influent, de nom Vidal de Monells. El 1335 el rei Alfons concedí al comte Pere d’Empúries un permís per a canviar de dates la fira anual de 10 dies que se celebrava a Monells i la concessió d’una altra fira de la mateixa durada, les quals hom suposa que degueren ser d’una gran transcendència, com a complement del mercat setmanal, per al desenvolupament de la població. Maria de Xèrica, vídua de Pere d’Empúries, passà els darrers anys de la seva vida —del 1364 al 1372castell de Monells i fundà l’hospital de la població. El 1385 Pere el Cerimoniós incorporà el lloc a la corona i, el mateix any, concedí importants privilegis i llibertats al poble i al seu mercat. Els prohoms de Monells jutjaven tota mena de plets i les penes s’havien de complir en el mateix lloc; al mercat ningú no podia ser detingut i hi acudia gent de tota mena i procedència. El 1420 Martí l’Humà vengué el lloc i el castell a Bernat de Senesterra. Els Senesterra gaudiren d’aquest domini fins al segle XVI (excepte el 1420, any en què Lluís de Pontós el tingué en feu del rei). Posteriorment passà, per compra, als Millars. El 1484 el castell fou atacat i pres pels remences. A la fi del segle XVII Monells consta com a lloc reial. El seu famós mercat s’anà extingint davant la prepoderància del de la Bisbal d’Empordà.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...