Inicià les seves activitats en castellà —Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos, sobre textos de Rafael Alberti (1974)—. El 1975 presentà el seu primer espectacle en català, Nocturn per a acordió, sobre textos de Joan Salvat-Papasseit. El 1977 estrenà No hablaré en clase, que fou el seu primer gran èxit. Durant les representacions d'aquesta obra s’incorporà Joan Lluís Bozzo, sota la direcció del qual el grup es constituí com a companyia estable i es decantà per la comèdia musical, amb textos adaptats o traduïts generalment per Xavier Bru de Sala. A més d’Antaviana (1978), sobre contes de Pere Calders i amb música de Jaume Sisa, també autor de les cançons de Nit de Sant Joan (1981), el grup ha estrenat espectacles basats en les obres de l’autor de còmics Gérard Lauzier (Glups, 1983; Cacao, 2000); les operetes de W.S. Gilbert i A. Sullivan El Mikado (1986) i Els pirates (1997), premi Max de la SGAE al millor musical 1998; Quartetto da Cinque (1988); Mar i cel (1988), adaptació lliure de l’obra d’À. Guimerà, amb successives reposicions el 2004 i el 2014, i de la qual el 2007 hom n’estrenà la versió alemanya, dirigida per Helmut H. Forche; Flor de nit (1992), recreació del Paral·lel de Barcelona amb text de M. Vázquez Montalbán; Pigmalió (1997), sobre el text homònim de G. Bernard Shaw; Cacao (2000), amb composicions de Santiago Auserón; Poe (2002), basada en els contes d’E.A. Poe amb música d’Òscar Roig; La Perritxola (2003), de Jacques Offenbach, amb música de Joan Vives, el qual també adaptà Boscos endins, de Stephen Sondheim, estrenada el 2007; Aloma (2008), adaptació de la novel·la de M. Rodoreda al gènere musical; Cop de rock (2011), un recorregut per l’anomenat rock català, i el musical Scaramouche (2016), una adaptació lliure de la novel·la de capa i espasa de Rafael Sabatini, que el 2017 va obtenir sis premis Butaca (millor musical, millors actor i actriu en un musical, vestuari, caracterització i composició musical). L’any 2018 estrenà Maremar, un musical basat en l’obra Pèricles, príncep de Tir, de W. Shakespeare, en el qual es tracta el tema dels refugiats.
El grup també participa en altres projectes, especialment en sèries produïdes per Televisió de Catalunya: Oh, Europa! (1993), Oh, Espanya! (1996), La memòria dels Cargols (1999), Psico-Express (2001) i La sagrada família (2010-11). A banda, a partir del programa de Televisió de Catalunya Super 3, el 2013 presentà Super 3. El musical, i amb la productora Minoria absoluta realitzà la comèdia La família irreal. El musical (2012). El 1996 li fou concedida la Creu de Sant Jordi, el 2006 el premi Max de les arts escèniques (per Mar i cel ) i el 2007 el premi Públic d’arts escèniques de Tarragona al millor espectacle (per El Mikado). L’any 2015 rebé el premi Joan Coromines de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua.